Des de l’inici de la campanya de Regularització Ja, diferents col·lectius migrants i afins estan organitzant activitats al llarg del territori per donar a conèixer la proposta de la ILP i recollir les signatures per presentar-les. La campanya fa una gran feina en cridar a la mobilització per exigir a l’Estat la regularització de les més de 500 mil persones que viuen a l’Estat espanyol sense el reconeixement dels seus drets. Les activitats permeten la trobada entre diferents col·lectius migrants i antiracistes del territori, donen la possibilitat de posar en comú els seus recorreguts i de debatre sobre els desafiaments que enfronten.
La tasca d’historitzar les resistències i anomenar-les és un acte de memòria anticolonial davant del silenciament i la subalternització dels discursos dominants que presenten la migració com un problema o una crisi a gestionar. Reconèixer una història comuna és atacar la lògica colonial que esborra les resistències i reivindicacions de les persones migrants. Enfront del pensament lineal eurocentrat que necessita “pioners” o “avantguardes”, és important reivindicar la continuïtat d’una llarga memòria anticolonial de resistència i crítica.
Reconèixer una història comuna és atacar la lògica colonial que esborra les resistències i reivindicacions de les persones migrants
A més, les trobades generen espais per compartir allò que s’entén per racisme i les estratègies que es desenvolupen per enfrontar-ho. Aquestes converses són necessàries perquè vivim en un context on els estats, la Unió Europea i els diferents organismes internacionals insisteixen a caracteritzar el racisme com una creença o una ideologia que justifica el menyspreu d’una persona o un grup de persones per raó de la raça, color, idioma, religió, nacionalitat, etc. El Pla d’Acció de la UE Antiracisme per al 2020-2025 parla fins i tot de racisme estructural per descriure els compartiments de l’administració de l’estat i les empreses.
En aquest sentit, qualsevol persona mínimament coneixedora del racisme existent podria pensar que es tracta d’una burla que la UE i els seus estats membres parlin de racisme estructural amb lleugeresa quan són les seves polítiques les que generen la despulla i la mort de milers de persones. Tot i això, les aproximacions del racisme només com un producte ideològic permeten l’existència d’aquestes polítiques sense que siguin llegides com un insult cap a la ciutadania europea, autopercebuda com a democràtica i civilitzada.
Per això, és important insistir que el racisme no es tracta només d’una manera de pensar que justifica la supremacia racial. És un sistema que s’assenta en processos històrics i materials que en permeten la reproducció al llarg del temps. I és precisament l’Estat, qui (re)produeix racisme a través dels diferents àmbits d’acció política, com el dret penal, el mercat laboral, l’educació i les polítiques socials.
És urgent treure del llenguatge i la comunicació antiracista la idea que les persones migrants mereixen drets perquè són bones o útils per a les societats europees
Apuntar al racisme com un sistema material i històric permet fer connexions amb els processos econòmics que el sostenen. En aquest sentit, més que romantitzar la precarització i la pobresa a les que moltes persones migrants es veuen induïdes, cal posar en evidència com les societats europees s’enriqueixen amb la precarització i explotació del treball migrant. És assenyalar que en aquestes societats són les dones migrants les que es veuen obligades a fer les feines de cura perquè ningú més les vol fer i perquè són les úniques sortides laborals que troben. No hi ha una vocació cultural innata per cuidar o netejar, ni per ser rider. Són les úniques sortides laborals que troben moltes persones en situació administrativa irregular perquè hi ha un aparell jurídic que així ho estableix.
És urgent treure del llenguatge i la comunicació antiracista la idea que les persones migrants mereixen drets perquè són bones o útils per a les societats europees. Exigim drets perquè som persones com qualsevol altra, encara que el sistema insisteixi a negar la humanitat de moltes. Com assenyala Françoise Vergès, cal analitzar l’explotació racialitzada. És a dir, tenir en compte les formes que avui adquireix el capitalisme racial i el patriarcat racial per qüestionar el benestar que descansa sobre la ceguesa de les condicions de producció d’una felicitat il·lusòria. Com proposa l’autora, hem de rebutjar situar-nos en el terreny culturalista.
