Ara fa huitanta anys, l’1 d’abril de 1939, la guerra terminava a l’Estat espanyol, tal com anunciava l’altisonant darrer comunicat de l’anomenat bàndol anomenat nacional, firmat pel mateix general Franco i difós per Ràdio Nacional d’Espanya des de Burgos, encara aleshores capital dels sublevats: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. El Generalísimo Franco”. Una guerra que s’havia iniciat quasi tres anys abans, en fracassar el colp d’Estat militar que havia intentat posar fi a l’experiència reformista de la II República. Un colp fracassat, entre altres motius, gràcies a les mobilitzacions populars de resposta. Aquestes mobilitzacions, alhora, havien servit també com a catalitzador per poder assajar noves formes d’organització política, social i de gènere que havien estat imaginades durant dècades, sobretot durant els primers mesos del conflicte, en llocs com Catalunya, el País Valencià, i les zones d’Aragó i Andalusia sota control republicà. Tanmateix, a la primavera del 1939, l’avanç de les tropes franquistes sobre la rereguarda republicana anava a inaugurar una nova etapa molt diferent.
A la frontera amb l’Estat francés es va produir un degoteig humà constant, amb unes 450.000 persones que creuaren els Pirineus al llarg de la primavera
En els primers mesos d’aquell fatídic 1939, l’enfonsament del front de l’Ebre i la posterior caiguda de Catalunya convertiren la frontera amb l’Estat francés en un degoteig humà constant, amb unes 450.000 persones que creuaren els Pirineus al llarg de la primavera. Un altre punt s’anà també dibuixant com a possible punt d’eixida durant els dies abans de la fi de la guerra: els ports valencians i, particularment, el d’Alacant. Així doncs, milers de persones provinents de diferents llocs de la rereguarda republicana s’adreçaren a la ciutat costanera, el port de la qual s’albirà com un esperança de poder fugir d’un captiveri amb previsibles conseqüències.
Els vaixells, però, no acabaven d’arribar a una ciutat que començava a estar assetjada per terra i mar per les tropes franquistes. Un dels pocs que sí que pogué evacuar un contingent humà a darreries del març, en concret el dia 28, fou l’Stanbrook, un buc carboner britànic que passaria prop d’Orà (actual Algèria) el viatge del qual ha estat objecte d’atenció als darrers anys en exposicions, documentals i, fins i tot, novel·les gràfiques. Entre les que emprengueren eixe viatge trobem gent que, com el comandant de l’Exèrcit republicà Amado Granell (a qui, recentment, se li ha dedicat una avinguda a València) que, com molts altres milers d’exiliades republicanes, continuarien la lluita contra el feixisme amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Mentrestant, al port alacantí la desesperança anava estenent-se. El periodista i escriptor llibertari Eduardo de Guzmán recordava aquells dies amb angoixa a una entrevista en la dècada del 1980: “algú murmura al meu costat ‘prompte envejarem els morts’, assentisc sense paraules perquè jo he començat a envejar-los ja”. Una referència als morts, a més, gens casual: l’Estat espanyol s’havia convertit en un immens cementeri –seguiria sent-ho durant anys– alhora que estava convertint-se també en una “immensa presó”.
El franquisme pretenia, de fet, tota una reestructuració social i cultural profunda en clau catòlica, patriarcal, antiintel·lectual, classista i profundament nacionalista
Amb les presons ordinàries plenes, les autoritats franquistes hagueren d’habilitar altres edificis com espais de reclusió i posar en marxa camps de concentració com el de Los Almendors (a l’eixida nord d’Alacant) o el d’Albatera (situat a Sant Isidre a la comarca del Baix Segura). Aquest darrer, que ja havia estat un centre de confinament de presos del bàndol franquista sota domini republicà, assoliria unes dimensions fins llavors inèdites (algunes fonts el situen per damunt de 20.000 presoners abans de ser desmantellat, l’octubre d’aquell 1939) i símbol de la maquinària repressiva del règim, amb un nombre incalculable de casos de tortura i afusellaments sense judici ni condemna. El nou règim, a més, no només s’anava a encarregar de perseguir i reprimir la militància d’organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres, sinó també a tot un seguit d’identitats religioses, nacionals, sexuals i professionals. El franquisme pretenia, de fet, tota una reestructuració social i cultural profunda de la societat en clau catòlica, patriarcal, antiintel·lectual, classista i profundament nacionalista espanyola.
Les dones, víctimes invisibles
La repressió del règim sobre les dones és tal vegada un dels aspectes que més visibilitat ha adquirit en els darrers anys. En eixe sentit, aquesta no només afectà les dones amb una vida política i sindical activa, sinó també a les familiars i parelles de militants, professionals com les mestres o qualsevol que es trobés prop del model de dona independent que havia sorgit al llarg dels anys 20 i que havia assolit certa rellevància durant el període republicà. Per al cas de València, per exemple, s’ha assenyalat que, entre abril i novembre de 1939, ingressaren unes 1.500 recluses a la Presó Provincial, una quantitat de dones que la desbordà i obligà a habilitar com a presó el Convent de Caputxines de Santa Clara.
El vessant de gènere de la repressió franquista comença a estar també present a les aules de secundària. En aquest sentit, només fa uns dies, a un institut valencià es va organitzar –al caliu del 8-M– una taula rodona sobre com havien viscut les dones del barri de la Malva-rosa sota la dictadura. Luz –filla d’una represaliada republicana que recentment ha participat en una taula redona al barri valencià de la Malva-rosa sobre la repressió a les dones durant el règim de Franco– conta que havia nascut a la presó i que sa mare, la militant comunista Pilar Soler, hagué d’exiliar-se a l’Estat francès sense possibilitat de retrobar-se amb ella fins bastants anys després. Aquesta és només una de tantes històries que ocorregueren arreu dels Països Catalans durant aquells anys. La mort, la presó i l’exili es convertiren en els destins d’aquelles que, només uns anys abans, li havien donat una “lliçó al món”, com li agradava de recordar a l’anarquista Conxa Liaño. Sense deixar de banda tampoc a totes aquelles que hagueren d’iniciar un exili interior, no per això menys tràgic, amagant el seu passat i la mateixa identitat per tal de poder sobreviure dins del territori.
Prefectura Provincial de Falange de València l’any 1941: “L’ambient general de la població és obertament hostil; s’odia sense cap dissimulació tot allò que signifique o provinga del nou Estat”
Tot i la implacable repressió, medul·la del règim, les resistències a aquest estigueren presents des del primer moment. El 1971, el director de cinema espanyol Basilio Martín Patino realitzava, de manera clandestina, la pel·lícula documental Canciones para después de una guerra, en la qual emprava les peces musicals més populars de la immediata postguerra com a banda sonora per a imatges oficials i propagandístiques del règim, buscant amb eixa superposició la ironia i la sàtira. El comença amb l’himne falangista “Cara al sol“ i les imatges de l’entrada de les tropes franquistes a les darreres ciutats que havien resistit. Però si el nou règim pretenia donar a la resta una imatge heroica i d’adhesió popular voluntària, entre les seues pròpies files ho tenia més cru. De fet, la Prefectura Provincial de Falange de València, en 1941, elaborava un informe al qual pot llegir-se: “L’ambient general de la població és obertament hostil; s’odia sense cap dissimulació tot allò que signifique o provinga del nou Estat”. Els quasi quaranta anys de violència i por que implantà la dictadura foren també quatre dècades de resistències, el llegat de les quals està encara en les nostres mans recuperar i valorar.
