Sorra acariciada pel vent i acaronada per les ones a mig vespre. Un sol baix que cau i que dona treva en la seua intensitat d’unes hores abans. Poca gent, o molta però a ritme pausat. El caliu d’una celebració calmada i tranquil·la. Jocs a gorgs; exploracions i ràpids en rius per descobrir. Lectures endarrerides, lectures repetides, lectures desitjades i lectures senzilles i tranquil·litzadores. Andrea Abreu, Maria Climent, Irene Solà o Santi Alba. Fer l’amor a una cala i patir, o gaudir, la interrupció divertida d’una rabosa, d’altres persones o d’una ona mig violenta. Jugar a jocs de taula, entre cerveses i vins, en converses de poca importància i mirades que bressolen amb qui, a voltes, disputem. Rialles que extenuen els músculs abdominals castigats pel descans estival. Pardals xicotets i de colors que s’apropen curiosos fins que se’ls torna la curiositat, moment que aprofiten per a emprendre de nou la marxa en un vol gràcil. Rapinyaires que sobrevolen majestuoses i orgulloses sense perdre’s res de les vaques i els caminants que són a la vall. En fi, la vida, senzilla i nua.
El lloc abans era un poble mariner, on Pepica i Maruja passaven el matí al mercat on aconseguien el gènere que els pescadors arrabassaven, amb esforç, a la mar cada dia
Una terrassa a un passeig marítim d’una antiga ciutat que ha perdut la seua identitat. Ofertes de colors en tots els idiomes menys en el de la gent que abans hi habitava. Gintònics amb llavors, gots de tub amb fanta de taronja i qualsevol destil·lat a les cinc de la vesprada. Un sol que rescalfa l’asfalt i les llambordes. Un sol que no troba un pam de terra on refugiar-se. Molta gent, diferents nacionalitats i idiomes, totes de llocs amb major nivell de vida que la del sol que pisen les cadires de metall en les quals es balancegen els turistes suosos. Algunes persones treballadores, amb unes condicions per sota de les mitjanes del conjunt de la ciutat. Un necessita treballar en estiu per poder pagar el pròxim curs acadèmic; l’altra, més major, per poder sobreviure cada mes i mantenir la seua família. Ambdós són sobrevivents, cap dels dos ni poden somniar a visitar els països dels amables visitants. El lloc abans era un poble mariner, on Pepica i Maruja passaven el matí al mercat on aconseguien el gènere que els pescadors arrabassaven, amb esforç, a la mar cada dia. Hui és un escenari comercial, on els pocs habitants són servei, i reben les molletes. A voltes, en temporada baixa, quan els turistes no hi són, encara s’escolta l’ànima del que fa temps era. Pareix un cementeri.
L’estiu arriba per a totes, encara que no de la mateixa forma. Si bé per a moltes persones s’ha convertit en un període de calma, per a altres és més aviat al contrari. És el moment en què es visualitza de manera clara la complexitat del món: d’un costat un triomf de les classes populars, guanyat a l’Estat espanyol a l’època de la República i a la transició; d’un altre un instant que visibilitza d’una manera cristal·lina el conflicte capital-vida. El saqueig de recursos, l’expulsió de persones i l’arrasament dels trets identitaris de les poblacions locals. Esta complexitat, esta dualitat, acompanya la major part de les experiències humanes. També les cosmovisions del món, que quan simplifiquen, es poden convertir en excloents.
La societat s’aliena i es fractura al mateix temps que augmenten els beneficis dels més rics, abaixen els seus impostos i bequen els seus fills
Així, el curs que queda darrere, deixa els resultats esperables en un context com l’actual. Un món que tendeix cap a la por, l’agressivitat i la resistència, i s’allunya de les propostes i els projectes comuns i creatius. Un món que, davant una nova mostra de connivència del poder mediàtic l’extrema dreta, l’extrema progressia i l’extrema policia, per manipular i retorçar els pocs mecanismes democràtics que hi queden, i que, en lloc de prendre-se’l com un atac, el celebra o l’ignora. Per a alguns, que els atacs es vessen sobre l’equip rival és suficient per no sentir-se interpel·lat. Temps de hooligans. La societat s’aliena i es fractura al mateix temps que augmenten els beneficis dels més rics, abaixen els seus impostos i bequen els seus fills. Al ritme que marca un mercat desbocat que cada dia s’enxampa més trossets de la nostra vida. Ara el treball, ara l’habitatge, ara l’amor, ara els cereals, ara el sexe, ara l’esport, ara la natura, la festa, el plaer, la lectura. On és la llibertat? Si es mira amb perspectiva, potser ens adonem que portem ja molt de temps furgant en una ferida cada volta més fonda i necrosa.
¿Quin moment millor que l’estiu per poder aturar l’hemorràgia, mirar enrere, mirar en els ulls dels altres, i aprofitar la calma que ens pot regalar la mar en calma per donar la mà i tornar a confiar? Per cosir un esquinçament fa falta alguna cosa més que alguns punts de sutura. Cal cura i temps. Requereix una samfaina amb aigua tèbia, paciència i delicadesa per a ablanir i llevar la porqueria que ha pogut fer crosta. Acaronar el cos masegat per destensar-lo; mal favor es farà si es pretén posar a caminar a qui encara no pot fer-ho. Després, desinfectar, medicar i, ara sí, suturar amb calma i atenent al grau de profunditat del tall. A partir d’eixe moment cal temps. Els veritables processos, els que sanen, opten pel temps davant la precipitació i les reaccions provocades. El temps que asseque la pus i li deixe espai a la carn perquè puga tornar a ser ferma i tendra.
Temps de penjar els hàbits, descobrir la pell i oferir-la. D’emplenar el poal amb aigua tèbia i començar la llarga feina d’ablanir les ferides per encetar, de nou, un camí en comú
És l’estiu, almenys per a bona part de la gent, un bon moment per a gaudir de la necessària calma. Eixa que caldria estendre a la resta de l’any per evitar que es reòbriguen les antigues ferides. La possibilitat de parar, de gaudir i de respirar. El plaer d’entrellaçar els cossos i les mirades amb la resta, sense les mediacions del treball, les militàncies o, millor, les “miliciàncies” –com deia una estimada companya. Temps de penjar els hàbits, descobrir la pell i oferir-la. D’emplenar el poal amb aigua tèbia i començar la llarga feina d’ablanir les ferides per encetar, de nou, un camí en comú. De repensar-se i tornar a cercar els lligams que ens poden conformar com un subjecte col·lectiu. I tot això amb la ferma convicció què, en cas de no fer-ho, podrem anar oblidant-nos de la calma que acompanya l’estiu per a moltes. Perquè ens furtaran, fins i tot, açò.
