D’ençà que, al segle XVI, Antoni de Montserrat va cartografiar per primera vegada l’Himàlaia en la seua obra Mongolicae legationis commentarius, la imatge i la importància d’aquest massís muntanyós ha canviat al llarg dels segles fins avui. Passada l’època en què va ser objecte d’estudi de la ciència i subjecte de la política imperialista dels estats nació, en les últimes dècades s’ha consolidat el procés de comercialització i privatització d’un espai fins aleshores limitat a molt poques persones. La popularització que han viscut les muntanyes a partir dels anys noranta s’ha materialitzat a l’Himàlaia en forma d’expedicions comercials i turístiques.
Tant és així que, tragèdia de l’Everest de l’any 1996, en la qual van morir vuit persones i quatre més van desaparèixer –recollida als llibre Mal de altura i The Climb, diàleg literari entre dos supervivents, el periodista Jon Krakauer i l’alpinista kazakh Anatoli Bukréyev) és un bon exemple del debat que va generar aquest primer escàndol conegut vinculat a la saturació al cim més alt del món.
L’anàlisi que l’Himalayan Database realitza sobre les ascensions comercials i no comercials dibuixa, entre 1990 i el 2019, una clara tendència cap a la proliferació d’aquestes últimes per sobre de les expedicions no lucratives. Si bé al període anterior analitzat, de 1950 a 1989, hi ha poc més de mil expedicions, tant comercials com no, en les tres últimes dècades trobem que les expedicions comercials a l’Everest ja són 9.830 i les no comercials s’han reduït fins a les 857.
Els permisos que possibiliten l’accés als pics de l’Himàlaia tenen un cost que oscil·la entre els 40.000 i 60.000 euros
Aquest procés ha anat acompanyat de polítiques de privatització de les muntanyes per mitjà de permisos que en possibiliten l’accés, restringits a aquells col·lectius que econòmicament es poden permetre uns costos mínims que oscil·len entre els 40.000 i els 60.000 euros. Les quasi 400 acreditacions que el govern de Nepal va atorgar el 2021 per a l’ascensió al sostre de la Terra, o els gairebé 350 passis que les autoritats pakistaneses han expedit aquest 2022 per a la zona del Broad Peak i el K2, podrien haver estat molts més si el vessant tibetà hagués estat obert per al turisme internacional. Cal tindre en consideració que els permisos atorgats són per a les persones que tenen previst participar en els intents d’ascensió als cims, però no es comptabilitzen l’equip de suport de les més de quaranta agències que hi treballen regularment i que viuen als camps base mentre duren els intents, un fet que dificulta saber amb certesa la quantitat de persones que passen per les muntanyes de l’Himàlaia cada any.
Tota aquesta indústria de la muntanya genera evidents impactes socials, culturals i mediambientals. Segons les dades del muntanyenc i escriptor Alan Arnette, la majoria de les quaranta agències que el 2021 es van dedicar a l’anomenat turisme d’altura continuen procedint dels països occidentals, mentre que poc més del 30 % tenen base al mateix Nepal. Tot i l’existència d’algunes excepcions que han portat els xerpes (muntanyencs nadius del país) a protagonitzar gestes, com la primera ascensió hivernal al K2 l’any 2021, un segment important de la població del país està destinada a fer de mà d’obra barata per portar, fixar cordes i recollir les deixalles de les expedicions i els trekkings occidentals.
Després d’aplicar un augment dels preus dels permisos d’expedició, l’aposta turística d’alta muntanya s’ha reforçat amb la construcció de noves infraestructures que en faciliten l’accés. És una realitat pareguda a la del telefèric del Kilimanjaro (el cim més alt d’Àfrica, a Tanzània), la construcció dels túnels ferroviaris als Alps o el projecte de telefèric a la vall de Benasc (al Pirineu aragonès). Ja s’han fet els primers passos amb el telefèric de la vall de l’Annapurna i un altre de característiques similars està projectat a la vall del Khumbu, per facilitar l’accés al parc nacional de Sagarmatha.
Infraestructures d’alçada
En el cas de l’Annapurna, dos dels principals bancs del Nepal són els inversors de referència d’aquesta obra que connecta el llac Phewa amb Sarangkot, prop de Pokhara, punt de partida de l’aproximació al camp base del cim. El projecte ha estat desenvolupat entre les empreses Annapurna Cable Car Private i la japonesa Nippon Cable Corporation. El preu dels tiquets per a la població local serà de 800 rupies nepaleses (uns 10 euros), el que representa més d’un 3 % del sou mitjà mensual al Nepal, mentre que per a la ciutadania forana s’ha fixat un preu de nou dòlars estatunidencs, el que suposa menys de l’1 % del salari mensual als EUA. Cal tindre en compte que els bitllets d’un telefèric a les muntanyes de l’Estat espanyol, com pot ser el de Fuente Dé (Cantàbria), tenen un cost de vint euros, aproximadament l’1 % del salari mitjà mensual a l’Estat espanyol.
D’altra banda, a la vall del Khumbu, avançar l’accés de Lukla a Namche Bazaar és una prioritat en el camí cap al Camp Base de l’Everest, el cim del món. La carretera per arribar fins a Namche Bazaar està en procés de construcció i es preveu que la connexió estigui limitada a vehicles elèctrics per convertir la zona en un espai lliure d’emissions, segons els promotors del projecte. Al darrere hi trobem la idea del govern del Nepal d’implantar el cotxe elèctric el 2031 per mitjà de deu companyies internacionals a canvi d’instal·lar plantes de producció i muntatge en el seu territori. A més, també s’ha projectat un accés més econòmic per mitjà d’un telefèric que unirà Lukla, la ciutat que dona accés a l’Himàlaia (a 2.860 metres sobre el nivell del mar) i Namche Bazaar, situada a 3.440 metres.
Un article de la revista ‘One Earth’ documenta fins a dotze tipus de microplàstics, sobretot polièster, a 400 metres del cim de l’Everest
La construcció d’infraestructures i l’augment de la pressió turística relacionada amb les activitats d’alta muntanya a aquestes zones ha deixat un elevat impacte mediambiental, especialment a l’Everest i la vall del Khumbu. A la mateixa ruta d’ascensió al cim més alt del món, el govern del Nepal i agències privades com Eco Everest Expeditions, parlen d’unes xifres que ballen entre les 50 i 150 tones d’escombraries a partir del Camp Base. La revista One Earth va publicar un estudi de la Universitat de Plymouth (Anglaterra) sobre la contaminació de microplàstics a l’Everest l’any 2019. Segons aquest treball, es va detectar la presència de fins a dotze tipus d’aquest tipus de residu –fonamentalment, polièster– a 8.400 metres d’altura, a poc més de 400 metres del cim. Al Camp Base es van trobar quantitats substancials de fins a 79 tipus de contaminants, especialment de polièster, acrílic, niló o polipropilè.
Gran part d’aquests residus provenen dels materials que la comunitat turista i escaladora ha anat deixant, com tendes i roba tècnica fabricada amb materials sintètics. Així mateix, al llarg de l’ascensió al cim de l’Everest, no és difícil veure ampolles d’oxigen, de gas o altres restes de campaments abandonats… Fins i tot hi romanen uns 200 cadàvers humans al llarg del camí, d’expedicionàries que han perdut la vida i que no ha estat possible evacuar, que també han servit com a fites que orientaven la perillosa ascensió. Tot i la regulació que obliga a baixar els residus generats més un extra de vuit quilos de deixalles que trobin en l’entorn, les sancions estipulades de 4.000 dòlars no han estat fins ara suficients per combatre l’augment de residus a les valls i els cims de l’Himàlaia.
