Sense moure’ns geogràficament, tot i que sí movent-nos en el temps i retrocedint uns quants segles, podem observar com, l’arribada dels romans a la península Ibèrica, amb el llatí, va portar un bilingüisme social temporal, fins que la llengua dominant, la llatina, va acabar amb parles locals, com l’iber. A l’únic lloc on es va servar la llengua va ser on els romans no van arribar, per tant, on el llatí no va penetrar; això és, el que avui en dia diem País Basc, d’aquí que el basc s’hagi preservat fins als nostres dies. Però també cal dir que a mesura que les llengües veïnes i dominants –espanyol i francès– van anar avançant i les van anar imposant, el monolingüisme en basc va passar a ser un bilingüisme social transitori, per acabar esdevenint monolingüisme en castellà o francès. Personalment, no conec cap cas de bilingüisme social que hagi reeixit. Tot Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda són exemples clars d’un bilingüisme asimètric on les llengües locals han anat desapareixent i on podem comptar amb els dits de les mans les poques llengües autòctones que arribaran al segle XXII.
Centrem-nos una mica. Cal aclarir que als Països Catalans la majoria de parlants bilingües són els que tenen el català com a llengua apresa a casa. Al sud dels Pirineus, els catalans han sofert una minorització demogràfica amb gent vinguda de la resta de l’estat espanyol que, majoritàriament, es mantenen bilingües passius o monolingües en castellà. A més, a les noves onades de nouvinguts d’altres països, se’ls integra gairebé a tots en castellà. A Catalunya del Nord, les polítiques lingüicides de l’Estat francès han aconseguit que els catalanoparlants abandonessin la llengua en massa a partir dels anys quaranta del segle XX i passessin al francès. Sense bilingüitzar la comunitat sencera, aquest pas al francès hauria estat impossible. El català ha aguantat fins als nostres dies no pas per l’heroïcitat de ningú, sinó perquè fins fa ben poc els Països Catalans eren, majoritàriament, monolingües. La meva mare, de la Segarra, encara recorda el primer castellanoparlant que va arribar al poble. Em diu que molta gent no sabia parlar el castellà i que els vells ni l’entenien. Qui no recorda catalans que no sabien el castellà? És així com s’ha preservat el català. Ara mateix, a la Catalunya autonòmica, és la llengua inicial del 31% de la població i, tot i que la llengua es transmet, només la fa servir de forma habitual un 36% de la població. Efectes del bilingüisme asimètric.
Una cosa són les llengües que cadascú parla i, l’altra, les que una societat que se suposa cohesionada, parla. En aquest bilingüisme social hi ha una llengua dominant i, una altra, de subordinada que va fent la viu-viu.
En lingüística es parla dels principis de territorialitat i de personalitat. El segon és el que diu que cal respectar els drets de l’individu. A Espanya, els castellanoparlants se’ls aplica aquest dret, perquè poden fer servir el castellà als territoris on aquesta llengua és pròpia, però també en altres territoris on no és pròpia com als Països Catalans. En canvi, els catalanoparlants tenim aplicat el principi de territorialitat on només tenim el dret –que a vegades no podem ni exercir– de fer servir el català en aquells territoris on és propi.
Si jo no puc ser atès en català a Sevilla, tampoc cal garantir el dret de ser atès en castellà a Tàrrega
Un bon model de principi de territorialitat és Bèlgica i Suïssa, on hi ha unes fronteres lingüístiques ben marcades. De forma planera: on s’acaben els meus drets lingüístics, comencen els teus i viceversa. Un catalanoparlant ha de tenir els mateixos drets que un castellanoparlant i això vol dir que els drets de totes dues comunitats s’acaben o comencen allí on marquem la línia. A tall d’exemple, si jo no puc veure un film en català a Salamanca, tampoc s’ha de poder veure un film en castellà a Solsona. Si jo no puc ser atès en català a Sevilla, tampoc cal garantir el dret de ser atès en castellà a Tàrrega.
Cal recordar que el castellà –i el francès– són oficials a casa nostra no pas com a resultat de cap estudi sociolingüístic, sinó com a eina per bilingüitzar els catalanoparlants i acabar aniquilant la llengua. Aquesta mena de bilingüisme social en el qual som immersos no és més que un procés de transició entre la llengua local i la llengua dominant. Per als optimistes, aneu a fer un tomb per la Catalunya del Nord i mireu de parlar català en unes contrades on fins fa cinquanta o seixanta anys tothom el parlava. Recomano el visionament de Catalunya Nord, la llengua enyorada, un treball audiovisual emès per TV3 l’any 2020.
Si el bilingüisme social no fos responsable de la davallada de l’ús del català, no es podrien donar titulars tan nefastos com: “Vuit de cada deu catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà, la majoria per ‘respecte’ o ‘educació’”. O fixeu-vos què diu en Pau Vidal: “La dada del mes. Segons un estudi, quatre de cada cinc catalans que es queixen que tothom parla en castellà comencen les interaccions en castellà. El mateix estudi mostra que el 38 % de les converses que es mantenen cada dia en castellà a Catalunya tenen per interlocutors dos catalanoparlants els quals es queixen que tothom parla en castellà”.
Bé, cal aclarir que aquest estudi que esmenta en Pau Vidal no existeix i que l’afirmació que ell fa no és certa, malgrat que segur que molts us l’hàgiu poguda empassar, perquè a hores d’ara ja som capaços de qualsevol cosa. Penso que titulars com aquests donen resposta al títol d’aquest article.
S’ha de poder néixer, viure i morir sabent català només o, en qualsevol cas, català i la segona o tercera llengua que lliurement hàgim triat
Per tant, què s’hauria de fer? Cal revertir l’oficialitat del castellà i del francès per una oficialitat única del català. La imposició del castellà i del francès a casa nostra són uns actes de colonialisme lingüístic intolerables en ple segle XXI. Cal empènyer fort per aconseguir un principi de territorialitat per als Països Catalans. Es pot anar fent de forma gradual per zones, no cal que sigui de cop a tot arreu, perquè el territori és divers. Aquest sistema permetria blindar i protegir les moltes zones on el català és encara llengua hegemònica al carrer. A més, acabaria amb aquesta idea –que sembla sorgida d’algun manament– que pel sol fet de ser catalanoparlant s’hagi de ser castellanoparlant o francòfon per força. En uns Països Catalans on es parlen més de 300 llengües, aquesta dicotomia català-castellà no té cap mena de sentit. L’única llengua imprescindible i que hauria de saber tothom és la catalana, junt amb l’aprenentatge d’altres llengües –en tenim 300 per triar!
A una persona de Portbou o de Maó potser no li interessa ni necessita per a res saber castellà. Cal tallar amb aquesta imposició d’una vegada per totes. S’ha de poder néixer, viure i morir sabent català només o, en qualsevol cas, català i la segona o tercera llengua que lliurement hàgim triat. Si sortim del bilingüisme imposat i ens diversifiquem, el català pot recuperar espais d’ús perduts.
