Des que el ministre d’Exteriors turc, Mevlüt Çavusoglu, va parlar de la necessitat que Damasc i l’oposició siriana arribin a una solució política i facin una nova constitució, les protestes a la ciutat d’Al-Bab i a la resta de territoris sirians ocupats per Turquia fa temps que duren.
Aquesta és una declaració sense precedents d’Ankara, que després de 2011 havia fet tot el possible per enderrocar Bashar Al-Assad. Turquia ha acollit tres milions de refugiats de la guerra de Síria. També ha finançat i entrenat a una milícia mercenària siriana que utilitza a Líbia i contra la població kurda. A la vegada, ha fet de la província siriana d’Idlib una mena de protectorat a disposició de milícies anti-Assad de tota classe, inclosos gihadistes i de l’entorn d’Al-Qaeda.
Tanmateix, per primer cop, ara planteja una solució que deixaria el president sirià al poder. Erdogan està abandonant els “rebels” sirians que l’han servit durant deu anys i a canvi han rebut promeses de tota mena, entre elles l’enderrocament del règim. Al-Assad, però, ha resistit gràcies al suport de Vladímir Putin, aliat
i alhora adversari d’Erdogan.
El president sirià ha romàs al poder i ha reprès gran part del control sobre el territori. Ankara s’ha adonat que ha perdut la batalla. Així, imitant la política exterior de Putin d’abans de la guerra –amics de tots, enemics de ningú, excepte de Kíev–, Erdogan dona ara la mà a tothom: a antics rivals saudites, als influents Emirats Àrabs Units, a les monarquies del Golf.
També ha restablert relacions plenes amb l’Estat d’Israel, objectiu dels seus atacs durant anys. Davant d’una greu crisi econòmica i la davallada del seu partit, l’AKP, no és cap misteri que el president turc espera recuperar el consens gràcies als ingressos derivats dels possibles acords amb Israel per portar gas a Europa.
L’economia turca, l’èxit de la qual va afavorir durant anys la figura del president, està ara en caiguda lliure
Que Ankara va creuar el Rubicó va quedar clar quan Bülent Orakoglu, columnista del diari Yeni Safak, molt proper a Erdogan, va descriure els sirians que protestaven a Azaz, Jarablus i Tell Abyad, ja no com a aliats, sinó com a “individus amb les mans brutes… provocadors expulsats pels crims que havien comès a Turquia
i infiltrats pel règim i el PKK”.
El mes d’agost, el mateix Erdogan, responent a una pregunta sobre el diàleg amb Síria al seu retorn de la cimera de Lviv, va dir que “el diàleg polític i la diplomàcia entre estats no es podran interrompre mai… Hem de fer més passos amb Síria. Fent-los trencarem amb moltes maniobres a tota la regió”.
Es referia no només a l’ajuda dels Estats Units als kurds sirians, sinó també a la coordinació entre Damasc i els mateixos líders de les forces kurdes que va començar després de l’amenaça d’una altra ofensiva kurda a Rojava.
Per la seva banda, a canvi d’un acord amb Ankara, Al-Assad apuja el llistó i vol la retirada total de les forces d’ocupació turques a Síria. Tampoc se sent obligat a reconciliar-se amb l’oposició o amb les milícies armades i finançades per Erdogan.
Putin, després de la cimera a Sotxi amb Erdogan d’inicis d’agost, va demanar a Al-Assad que no s’oposi a una possible cimera amb el líder turc. En una entrevista, el president sirià va dir que no descartava una trobada si això havia de portar “resultats favorables a Síria”. Al-Assad realment vol un encontre amb Erdogan, sap bé que la reconciliació amb Turquia suposaria una victòria definitiva a favor seu.
Erdogan pretén enderrocar l’autogovern kurd al nord-est de Síria i iniciar la repatriació de refugiats sirians, que molts turcs consideren un llast i podria pesar sobre el resultat del partit d’Erdogan a les eleccions del 18 de juny de 2023. A més, vol una gran “zona de seguretat a la frontera” amb Síria que estigui neta de forces kurdes.
En joc està la supervivència política d’Erdogan. L’economia turca, l’èxit de la qual va afavorir durant anys la figura del president, està ara en caiguda lliure. El ressentiment contra els refugiats s’està disparant i les agressions contra sirians a territori turc són cada cop més freqüents. L’oposició turca defensa des de fa temps que, tan bon punt arribi al poder, “enviarà els sirians cap a casa”. Per tant, la normalització amb Al-Assad s’ha tornat gairebé una obligació per Erdogan si vol mantenir la presidència.
*Article publicat originalment al mitjà de notícies internacionals Pagine Esteri
