Com ens imaginem el futur? Hi haurà màquines que hauran desenvolupat caràcter, emocions i opinions? Les guerres es desencadenaran pel control de l’aigua? Com estaran distribuïts els imperialismes mundials? Com seran els governs? Autoritaris, controladors, salvatges? Hi haurà aliment per a tothom?
En els últims anys, s’ha escrit i filmat molt sobre futurs desesperançadors, sobre la finitud del món i dels seus recursos, la deriva autoritària dels governs i el control de les màquines sobre les persones. S’elucubra, sovint, amb un sistema de vida menys humà i natural, més digital, més violent. Però, per què no imaginar-nos que el sistema neoliberal és finit, està abocat a l’autodestrucció i que d’aquestes cendres en sorgiran nous escenaris? Per què no imaginar-nos un sistema sense desigualtats, amb alimentació i recursos per a tothom, sostenible, on no existeixi l’explotació laboral ni els abusos de poder, i on s’hagi abolit el patriarcat i el racisme?
La imaginació política ha estat una eina útil per al pragmatisme de l’esquerra, i avui sembla que la ficció utòpica és patrimoni de les classes amb poder i diners. Consumim ficcions sobre el col·lapse, i a poc a poc la desesperança va quallant i es normalitza com una realitat inevitable
A Utopía no es una isla, la politòloga madrilenya Layla Martínez fa un repàs històric dels relats que han fabulat sobre mons desitjables i a alguns dels models organitzatius de l’actualitat que han tingut un impuls utòpic: des del Kurdistan, passant pels naxalites de l’Índia o les guerrilleres de Filipines. Des de l’illa que descriu Thomas More l’any 1516, passant pels somnis dels pirates, les utopies soviètiques, el panafricanisme i les lluites de les guerrilles a Amèrica. La imaginació política ha estat una eina útil per al pragmatisme de l’esquerra, i avui sembla que la ficció utòpica és patrimoni de les classes amb poder i diners. Consumim ficcions sobre el col·lapse, i a poc a poc la desesperança va quallant i es normalitza com una realitat inevitable.
A cavall entre l’assaig i la narrativa, el llibre de Layla Martínez és, en certa manera, un crit per fer despertar de l’immobilisme i la resignació que genera la ficció distòpica, per a reapropiar-nos de la imaginació positiva que pugui servir per a una pràctica actual i urgent. Si no ens imaginem futurs millors, no sabrem com crear-los. “La desesperança és pura propaganda. El canvi és difícil, però no impossible”, assenyala.
