La taula juga un paper fort dins l’imaginari popular. Fa de malla de relacions socials i és també un lloc germinal per a la cultura i la música. Un parell de culleres, els punys repicant sobre la fusta i el cant. L’ha posat de moda C. Tangana amb el seu Tiny Desk, però no només. Les Marala van tancar molts concerts de la seva primera gira baixant una taula a peu pla i defensant-se sense micros. Elles i la taula.
Es podria pensar que no té res a veure amb el seu darrer disc, Jota de Morir (Propaganda pel fet!, 2022) on el trio format per Selma Bruna, Clara Fiol i Sandra Monfort es llança a explorar els marges entre la música popular i l’electrònica que tan fructíferament han conreat recentment les Tarta Relena, Maria Arnal o Arnau Obiols: atents al seu nou disc, Mont cau (Microscopi, 2022). Tal vegada, per Marala, aquest cultiu de la familiaritat de la taula, d’amarar-se de tradició, els permet abraçar noves eines amb elegància.
Les intèrprets aconsegueixen gairebé sempre que els sons sintètics acompanyin amb naturalitat el fons i la forma dels gèneres per on discorre el disc. Una relació entre continent i contingut, aquesta tensió entre present i passat, que també es dona en unes lletres que, en conjunt, ens recorden l’evidència, sovint oblidadissa, que la vida –o la naixença–
i la mort no són oposades, sinó part d’un tot continu.
L’humorista Godai Garcia (busqueu el monòleg a YouTube) relata que el món actual viu en tensió entre el passat i la modernor. Recorda que ara conviuen, però que tard o d’hora ens tocarà triar entre “caos” o “Excel”. Treballs com el de Marala ens permeten somiar que és possible recosir aquest trau deixant enrere llast i recollint-ne els fruits.
