La dreta italiana ha guanyat les eleccions. Però el seu nombre total de vots és pràcticament estable, hi ha un moviment intern de vots entre partits dintre de la coalició. El que sí que ha augmentat de forma dramàtica és l’abstenció, un reflex de l’apatia i la despolitització de les classes populars que, com que no hi ha una alternativa forta i consistent en la qual se sentin representades s’abstenen o poden, fins i tot, en algun cas, votar pels partits de la dreta més extrema i demagògica. Com deia Gramsci: “La crisi consisteix justament en el fet que el que és vell es mor i el que és nou encara no pot néixer: en aquesta situació s’observen els fenòmens mòrbids més variats”.
Així, mentre la dreta i el centreesquerra aconseguien pràcticament el mateix nombre de vots que a les eleccions anteriors, el Movimento 5 Stelle (M5S) perdia uns sis milions de vots, que és una mica més del que augmenta l’abstenció (més de cinc milions de persones). Per tant, la qüestió més significativa d’aquestes eleccions ha estat el desinterès, el qual s’ha transformat en abstenció, cosa que ha facilitat el triomf de la dreta. Cal recordar que en els decennis posteriors a la Segona Guerra Mundial, la democràcia italiana es basava en partits de masses (Partit Comunista, Democràcia Cristiana), amb milions de membres, i la participació electoral era superior al 90% fins als anys 1980. Ara ha estat inferior al 64%, amb una abstenció massiva al sud i, en general, entre la classe treballadora i la gent jove.
Una gran part de la població italiana té un sentiment d’impotència davant de la política i no se sent atreta per l’oferta existent
Una gran part de la població italiana té un sentiment d’impotència davant de la política i no se sent atreta per l’oferta política existent. Està desencantada amb un centreesquerra neoliberal incapaç de proposar alternatives i s’han sentit decebuts per un M5S (en el que havien dipositat esperances) en el govern, amb moltes errades, continues divisions, etc., i han passat a abstenir-se a les eleccions. No és que hi hagi hagut una dretanització de l’electorat, sinó que el sistema electoral i l’abstenció han permès que una dreta molt radicalitzada guanyi folgadament en escons. En tot cas, són els símptomes d’un afebliment, que ja fa molts anys que dura, dels lligams entre la vida de la classe treballadora i les classes populars, les polítiques d’esquerres i, fins i tot, de la mateixa participació en la democràcia. El risc d’un govern liderat pels Fratelli d’Itàlia (FdI) no és pas la fi de la democràcia, però si l’empitjorament de l’erosió del que és públic. Una erosió que pot tenir diferents formes: retallades en les despeses socials, reformar la constitució en contra dels drets socials i col·lectius, tornar a centrar els debats en els temes relacionats amb la identitat.
Des del punt de vista de Stefano Palombarini, expressat en diferents articles i entrevistes, la crisi italiana és sistèmica, una crisi política permanent en el marc del desenvolupament de l’hegemonia neoliberal. Deixant de banda l’enorme abstenció, en realitat només ha guanyat un partit, FdI, cosa que probablement va molt lligada al fet que, almenys aparentment, eren pràcticament l’únic partit parlamentari que s’oposava al govern Draghi. Una cosa semblant ja va passar el 2018 amb la Lega i el M5S. Dit d’una altra manera, sembla que no s’ha aconseguit una aliança prou forta per formar un bloc de suport a les polítiques neoliberals. Aquesta victòria de la dreta no sembla ni un bloc neoliberal ni una aliança unida a partir d’una estratègia alternativa compartida. Per tant, continua sense haver-hi una solució a la crisi política italiana. De nou Gramsci, en altres circumstàncies, deia: “A cada país el procés és diferent, però el contingut és el mateix. I el contingut és la crisi d’hegemonia de la classe dirigent”.
La qüestió central serà veure si es compleix o no l’anomenada “agenda Draghi” (les 63 reformes a què s’havia compromès el govern Draghi amb la UE a canvi de rebre els fons europeus del Next Generation), a les que FdI s’havia oposat. Si finalment el govern de la dreta acaba acceptant les reformes de l’agenda, com sembla força probable, Meloni i FdI haurien de donar moltes explicacions per no complir els seus compromisos electorals. Però, si no les accepta, es quedarà sense els fons europeus. Com que tampoc volen prendre mesures alternatives (com augmentar impostos progressius o incrementar el deute), sinó més aviat el contrari, la coalició electoral de la dreta no podrà satisfer les necessitats i desitjos de la seva base electoral. Per això també, molt probablement acabaran acceptant l'”agenda Draghi”.
Palombarini insisteix en el fet que l’hegemonia (la cultura) neoliberal –o sigui, que la competitivitat de les empreses depèn del fet que baixin les cotitzacions socials i la fiscalitat, que el deute és una càrrega, que s’ha de seguir l’agenda europea (també neoliberal)– condiciona fins i tot als partits que puguin estar en desacord en unes determinades polítiques de l’estratègia neoliberal. I aquests partits, condicionats per l’hegemonia neoliberal, no tenen una estratègia alternativa. Si davant de les polítiques neoliberals no hi ha oposició, confrontació, lluites socials i polítiques que s’hi oposin, de forma inexorable aquelles es van imposant. I a Itàlia es viu plenament en una situació neoliberal des de fa trenta anys. I, més recentment, no hi ha cap horitzó polític a l’alternativa entre la gestió tecnocràtica de la crisi (Monti, Draghi, entre altres) o una dreta reaccionària en les seves polítiques econòmiques i, també, sobre els drets civils.
Des d’un punt de vista econòmic, com ha assenyalat Romaric Godin, pels assalariats italians més pobres, quina remuneració no està protegida contra la inflació, i sense l’existència d’un salari mínim, el gran repte és com aconseguir satisfer les seves necessitats bàsiques. Però, més enllà dels efectes directes de la inflació, Itàlia –que està relativament industrialitzada i és més exportadora que altres països, sobretot a la Xina, els EUA i Alemanya, països on la demanda interna està disminuint significativament– patirà molt l’afebliment de la demanda mundial.
El país es troba en una situació molt preocupant: explosió de costos, enfonsament dels salaris reals, impossibilitat que la demanda exterior pugui sostenir el creixement
Per tant, el país es troba en una situació molt preocupant: explosió de costos, enfonsament dels salaris reals, impossibilitat que la demanda exterior pugui sostenir el creixement. Si, a més, el Banc Central Europeu continua augmentant els tipus d’interès, l’arribada d’una forta recessió sembla inevitable. En paraules de Godin: “El país es troba en un cercle viciós. La protecció de la competitivitat via moderació salarial afebleix la demanda global i, finalment, fa que les empreses no inverteixin. La productivitat del país, que ja és una de les menys dinàmiques de la zona euro, s’enfonsa en un context de baixa global tendencial de la productivitat. Si s’hi afegeixen les polítiques d’austeritat, el creixement italià ha baixat. I com que no creix, l’endeutament no disminueix, augmenta la pressió en els mercats internacionals i la temptació de més austeritat. Això ha suposat menys creixement i l’obligació de mantenir la competitivitat via el decreixement dels salaris. El bucle es tancava”. Tots els últims governs italians han seguit aquesta lògica, com la UE. I, a més, el país té altres dificultats importants: els desequilibris entre el nord i el sud o l’envelliment de la població, que afecta negativament tant a la productivitat com a la demanda interna.
En un article recent força pessimista (o realista?), però interessant, Hibai Arbide defensa que el problema de l’esquerra és que no té clar que arribar al govern no és el mateix que tenir el poder, és a dir, tenir la força suficient per fer realment les reformes necessàries per a impugnar el model neoliberal en què vivim. I l’exemple més clar d’això és el que va passar amb SYRIZA el 2015. En general, ens diu l’autor, les esquerres europees es pensen que en política és suficient amb tenir la raó i la legitimitat democràtica. I això és ser un ingenu, com va demostrar la Troika obligant el poble grec a fer cues als caixers dels bancs per retirar el que eren els seus diners. Però l’autor va encara més enllà i es pregunta: “I si el que passa, ara com ara, és que no hi ha una correlació de forces, ni un pla que permeti impugnar el model neoliberal europeu? I si arribar al govern no és suficient per donar lloc a canvis realment estructurals?” Si és així es produirà una gran frustració en les classes populars. I l’extrema dreta creix tot ocupant el buit que genera l’incapacitat de l’esquerra. Segons Arbide, “els responsables de l’austeritat (Troika, gran banca, grans empreses) sabien que, si derrotaven el projecte de SYRYZA, no acabarien amb el descontentament popular. Per això, van escollir derrotar a l’esquerra a Grècia i donar pas a tot Europa als “antisistema que no posen en qüestió els privilegis de les elits: l’extrema dreta com a representant del descontentament”.
