Fa cosa de quinze dies, al Priorat, hi va haver la trobada anual de la Xarxa de Territoris pel Paisatge. Encetada ja fa uns anys des de l’observatori del Paisatge de Catalunya, aquesta iniciativa promou l’intercanvi i la reflexió compartida entre entitats de mena diversa que treballen, a diferents racons del país, per mirar de conèixer i de fer propostes de gestió i planificació sobre això que en diem “paisatge”. Un terme que pot ampliar o reduir lo seu contingut i el seu abast, com tants mots que van de boca en boca i, com en una barreja dels jocs del telèfon i dels disbarats, al final ja no sabem quin significat tenien ni qui acaba erigint-se en l’amo del tros a l’hora de determinar-lo. Però avui no tornaré a insistir amb les derivades de llenguatges i manipulacions, avui no.
En aquesta trobada, amb participants de deu territoris del Principat de Catalunya, més Mallorca i Andorra, se van sentir veus i accents diversos, se va parlar des de moviments socials, administracions, acadèmies i associacions professionals i empresarials. Un mosaic que en certa manera replicava lo mosaic que aquest bocí de país nostre recull. Veus que componien un repertori de l’estat de la qüestió i que, en la primera trobada post pandèmia, posaven de relleu la presència creixent de l’emergència que tenim ja instal·lada als nostres paisatges, que no són altra cosa que la imatge i el mirall de tot allò que els que els habitem fem i deixem de fer en la nostra pràctica quotidiana de ser part important de l’ecosistema compartit.
La ponència inicial del professor Francesc Muñoz a la trobada anual de la Xarxa de Territoris pel Paisatge defensava el coneixement aprofundit dels valors intrínsecs de cada territori per desplegar-hi projectes de desenvolupament
Del conjunt d’intervencions voldria fer esment a la ponència inicial, feta pel professor Francesc Muñoz, que aborda aquella necessitat de tenir en compte allò que fa tants anys que reclamem: el coneixement aprofundit dels valors intrínsecs i diversos de cada territori, de cada comarca, de cada unitat de paisatge si m’apureu, com a base sòlida i ben fonamentada on desplegar projectes de desenvolupament territorial que els afavoreixin i els facin interrelacionar-se, tant a escala local com a les successives escales. Un model de planejament territorial que aprofiti aquesta rica diversitat de valors que el paisatge mos mostra.
Per altra banda i en certa manera en un altre extrem, la intervenció de Rut Domènech, ambientòloga de la Ribera d’Ebre, sobre gestió forestal, posa el dit a la llaga d’una realitat que ha convertit los nostres boscos, per l’abandonament de la pagesia que fa dècades que patim, en proveïdors de combustible en lloc de recursos. I que, a la pregunta de “qui gestiona los nostres paisatges?” conclou amb la resposta “los incendis”. Los incendis que no s’apaguen a l’hivern, com diu aquest eslògan que surt darrerement cada vegada que el foc fa estralls. Los incendis fa temps que tenen barra lliure per la manca de polítiques territorials i agràries que fixin activitat i per tant població i vida diversa a les comarques rurals del país. Ras i curt, los piròmans són als governs.
Les veus de cadascuns dels intervinents a la jornada són una mena de mostra de paisatge sonor d’un país que clama i reclama, que s’esmerça a proposar i tirar endavant des de molts racons i des de mirades molt diverses
Les veus de cadascuns dels intervinents a la jornada són una mena de mostra de paisatge sonor d’un país que clama i reclama, que s’esmerça a proposar i tirar endavant des de molts racons i des de mirades molt diverses. Fora d’aquestes jornades, si estem atents a xarxes i mitjans de comunicació no oficials, i mos interessem per conèixer de primera mà que passa darrere dels decorats, veurem com lo país n’és ple de gent que malda per desenvolupar projectes creatius, sectorials i comunitaris, amb visió arrelada i alhora global, en tots i cadascun dels àmbits de la vida. Projectes que mos ajudin a habitar la terra com a part que en som d’ella, sense explotar-la ni malmetre-la de manera irreversible com fa massa temps que fem i mos fan fer. Projectes conscients d’aquesta necessitat de conèixer los propis valors i reptes i amb la voluntat de dimensionar recursos i necessitats a l’escala que toqui per fer front a aquesta emergència climàtica i social que tenim al damunt.
Mentre escric això, lo paisatge sonor del Priorat avui lo configura un gran terrabastall fet de sorolls de motors de “cotxes històrics” (aquests que no podrien circular per Barcelona). Sorolls carregats de pudor dels cotxes que violen i violenten aquesta terra. Un rally legend n’hi diuen, que és una agressió en tota regla que no sembla immutar a qui tocaria.
En un escenari d’emergència climàtica, aquest espectacle d’irracionalitat te fa explotar el cap. Encapçalant los logos de la cosa, i a les fotos de rigor, l’ajuntament de Reus i la Diputació de Tarragona donant suport a aquest “esdeveniment esportiu”. Lo que dèiem, los piròmans comandant.
