Connectades amb la dreta global, en els últims anys associacions com Els nens són intocables, Advocats cristians, Professionals per l’ètica o Gènere i llibertat, encapçalades per VOX i acompanyades intermitentment per l’oportunisme de PP i Ciutadans, no cessen d’abocar en els mitjans de comunicació discursos que posen en escac la coeducació i la feble educació sexual que s’imparteix en els centres educatius.
Aquests discursos enarboren el “pin parental”, denunciant una intromissió de l’esfera pública en l’àmbit privat. En altres paraules, s’oposen al fet que l’escola pública promogui la igualtat i els drets fonamentals de les persones mitjançant un mecanisme de censura parental. En la seva estratègia de crispar el clima polític, s’han valgut sense cap pudor de la tergiversació, la manipulació, de faules i fakes news, llançant acusacions com ara que aquest tipus d’accions educatives promouen la feminització dels nens, l’homosexualització de l’alumnat, l’erotització de la infància i la pederàstia. El “pin parental” està carregat de la mateixa funció amb la qual els sectors conservadors van crear l’anomenada “ideologia de gènere”: despertar la por per a gratar vots en aquelles dinàmiques electorals que es mouen més a partir de la manipulació emocional que dels arguments.
Per a comprendre millor per què l’extrema dreta ha posat l’educació sexual en el seu punt de mira és necessari entendre que l’educació sexual està íntimament relacionada amb la defensa de la igualtat, de la diversitat corporal, sexual i de gènere, i dels drets sexuals i reproductius. Aquestes bases defineixen l’educació sexual com un procés per aprendre a relacionar-nos sexualment i afectivament des de les cures i la igualtat, i porta implícit que totes les persones han de poder gaudir de tots els drets.
Es necessari entendre que l’educació sexual està íntimament relacionada amb la defensa de la igualtat, de la diversitat corporal, sexual i de gènere, i dels drets sexuals i reproductius
És interessant assenyalar que aquest tipus d’associacions no s’oposen a la promoció de la salut sexual (sempre que sigui heterocentrada i no parli de protecció en pràctiques més enllà del coit, ni de plaer, ni de masturbació). Defensen la prevenció d’embarassos no planificats i d’infeccions de transmissió sexual, però no l’educació. Per què? Perquè l’educació sexual posa en qüestió els valors tradicionals i és aquí on sabem que emergeixen els pudors conservadors. Que la sexualitat s’associï al plaer i no a les qüestions reproductives, que el desig i l’atracció no siguin condicions estàtiques, que la biologia no sigui un destí, i que el gènere ens hagi permès entendre que la societat la construïm entre totes les persones i que el que construïm també ho podem canviar, és una cosa que ruboritza l’extrem a l’extrema dreta. La tradició que es creu intocable se sent amenaçada i es revesteix de veritats absolutes per a naturalitzar les normes socials sobre el sexe, el gènere i la sexualitat, i de pas, les desigualtats, discriminacions i violències que viuen quotidianament qui no s’hi ajusta. Com diu la investigadora en moviments antigènere a Espanya, Mar Venegas, si hi ha reacció és perquè alguna cosa estem fent bé.
L’educació sexual és una eina molt potent de transformació social, entre altres, perquè sabem que la sexualitat és un element d’organització social que jerarquitza cossos i desitjos
I és que l’educació sexual és una eina molt potent de transformació social. Per molts motius, però entre altres, perquè sabem que la sexualitat va més enllà de les nostres vivències individuals de plaer i d’intimitat, és un element d’organització social que jerarquitza cossos i desitjos. L’educació sexual ens permet subvertir aquestes dinàmiques de poder i caminar cap a la justícia eròtica, és a dir, com ens proposa val flores, “caminar cap a la construcció d’entorns socials en els quals la violència, l’estigma o la discriminació no tinguin cabuda i siguin el plaer, el consentiment, la satisfacció i el delit els principis rectors de la sexualitat”.
No obstant això, el canvi no és fàcil, encara trobem bloquejos institucionals i polítics per a fer realitat una educació sexual integral. L’etern debat entre incorporar una assignatura específica o impulsar l’educació sexual en els currículums escolars, finalment, es va saldar amb l’aposta per la transversalització. Malgrat que diferents lleis proposen referències legals essencials per a la seva implantació, la seva aplicació pràctica és, de moment, testimonial.
Enfront de la lògica liberal, és urgent consolidar la igualtat, la diversitat sexual i de gènere i els drets sexuals i reproductius en el currículum educatiu
En el context català, el 2020, enlaira el programa “Coeduca’t”, amb el qual, per fi, l’aliança entre educació sexual i coeducació sembla afermar-se i és un primer pas per a l’estabilització dels continguts de l’educació sexual en el currículum educatiu. No obstant això, per a la materialització d’aquest programa voluntari per als centres educatius és imprescindible augmentar la formació específica del professorat, aconseguir una major implicació de tota la comunitat educativa i una millora en les condicions de treball (el professorat està desbordat perquè les plantilles són insuficients, les ràtios molt altes i hi ha sobrecàrrega de treball burocràtic i un llarg etcètera).
De moment, la realitat que observem en els centres és d’una enorme variabilitat i una escassa sistematització de les accions en educació sexual. En general, els centres deleguen l’educació sexual a un agent extern. Això comporta que el professorat no se senti responsable d’incorporar l’educació sexual, considerant que és responsabilitat de les persones que ens traslladem al centre educatiu. Aquest model, a més de poc eficaç, ja que es tracta d’accions puntuals, contribueix al fet que la comunitat educativa es converteixi en usuària de serveis externalitzats. En la lògica liberal, quan les persones som usuàries podem qüestionar els serveis que contractem i dir, per exemple: “amb els meus fills no et fiquis”, una lògica molt present en els discursos conservadors. Enfront d’aquesta lògica, és urgent consolidar la igualtat, la diversitat sexual i de gènere i els drets sexuals i reproductius en el currículum educatiu. És responsabilitat de l’administració pública implementar l’educació sexual, formar el professorat, fer el seguiment necessari i avaluar-la adequadament, perquè, acabada l’Educació Secundària Obligatòria, les persones joves disposin d’estratègies per a prendre decisions sobre les seves sexualitats, triar les que millor s’adaptin als seus contextos i poder viure sexualitats més segures i més plaents.
