Les punxades a dones en espais d’oci, festes majors o transports públics van marcar l’agenda mediàtica l’estiu passat. Des que van ocórrer les primeres agressions, va ser evident que no només es tractava d’un nou mètode de submissió química. En la majoria de casos, la punxada no va causar efectes físics; en altres, ni tan sols es va injectar cap substància. Però totes, de manera conscient o inadvertida, acomplien un propòsit: generar alarma i pànic, inocular terror sexual.
El terror sexual és una de les estratègies clau del patriarcat per exercir control social sobre les dones, sotmetre-les a través de la por i el disciplinament del seu comportament. Tal com diu Maitena Monroy, experta en autodefensa feminista, “el terror sexual genera murs simbòlics que frenen les dones en l’exercici i gaudi dels seus drets. És una amenaça no concretada però real, que facilita un control acceptable argumentat i sustentat en una falsa protecció”. Cal entendre’l, doncs, com una estratègia patriarcal que busca disciplinar les dones per voler ocupar lliurement l’espai públic; per voler abandonar els rols de subordinació a la llar, a l’àmbit laboral o als espais de socialització; per no adherir-se als preceptes de la sexualitat heteronormativa i casta de l’amor romàntic.
El terror sexual és una amenaça que, a més, sol proposar ella mateixa una solució: hem de fer-hi cas i “deixar-nos protegir” pels pares, pels germans, pels nòvios, per la policia, per les institucions
És una amenaça que, a més, sol proposar ella mateixa una solució: hem de fer-hi cas i “deixar-nos protegir” pels pares, pels germans, pels nòvios, per la policia, per les institucions. Tot des d’una perspectiva patriarcal, moralista, punitivista i colonial que ens culpabilitza de la violència i que ens nega la capacitat d’agència i de resposta, individual i en col·lectiu, davant les agressions. Tal com afirma la politòloga agress, “és una submissió dels cossos a través de les idees”. O, com ens recorda també l’advocada Laia Serra, “és un crim de missatge”, ja que la violència sexual la pateix una dona, però impacta en els drets i llibertats de totes.
Com es propaga el terror sexual?
Les narratives del terror sexual es despleguen en gran mesura a través dels mitjans de comunicació, i busquen produir una subjectivitat moral i col·lectiva que apel·la a les emocions de por i de supervivència. Com una mena de fantasma recurrent, s’apareixen a generació rere generació de dones com a relat alliçonador, tal com expressa Nerea Barjola quan analitza el cas Alcàsser. Segons dades recents de l’Institut de les Dones, un 60,7 % de les dones d’entre 18 i 25 anys declara haver tingut por a patir algun tipus de violència sexual en espais públics. Aquestes dades no s’expliquen sense narratives que, a través de recursos com l’èmfasi en el perill, l’escàndol i la morbositat, instauren un clima de preocupació, temor i alarma generalitzat.
D’altra banda, hi ha les retòriques condescendents que responsabilitzen de l’agressió les mateixes que la pateixen i, alhora, ens emmarquen a totes en el que s’anomena indefensió apresa. En una actitud passiva per la por que defensar-se comporti unes conseqüències pitjors, quan potser tindríem opcions per protegir-nos davant d’una situació de violència. Justament en el cas de les punxades, hem vist que tant les dones agredides com les persones que anaven amb elles han reaccionat de manera lloable a les agressions (fins i tot, bona part dels locals han actuat de forma correcta i han adoptat protocols d’actuació). En canvi, de nou, el focus dels mitjans majoritaris s’ha centrat en moltes ocasions en la indefensió de les dones com a fet inevitable. Així, es fa èmfasi en el desempoderament, i no en com la reacció de les dones demostra que aquests darrers anys de sensibilització i treball feminista han donat fruits.
Les narratives del terror sexual es despleguen en gran mesura a través dels mitjans, i busquen produir una subjectivitat moral i col·lectiva que apel·la a les emocions de por i de supervivència
Aquests missatges de por i desempoderament es reprodueixen, al seu torn, als espais afectius i de seguretat: a l’escola, a la família, al grup d’amistats… Tal com assenyala Maitena Monroy, l’imaginari del terror es construeix així de forma més efectiva, “ja que els missatges són assimilats com un exercici d’afecte i de protecció, en lloc de com l’exercici de control que són”. Aquesta “amenaça no concretada”, com diu l’activista, és, a més, “assumida com una cosa natural, impossible de combatre”. El fet o no de patir una agressió dependrà de nosaltres, de si les incitem o no amb les nostres accions. No hem de gaudir, no hem de ballar, no hem de vestir provocatives, no hem de beure, no hem de marxar amb desconeguts.
Tot plegat, som nosaltres les qui continuem al centre del debat, cosa que no només ens fa responsables de les agressions i les pors que patim, sinó que deixa els homes que cometen aquestes agressions en concret, i la construcció de la masculinitat en general, absolutament al marge del debat públic. L’altra cara de la moneda de la construcció de les dones com a víctimes passives és la construcció social d’una masculinitat agressiva, que no pot posar fre al seu desig sexual i que s’imposa a la voluntat de les dones. En aquest sentit, és tan important parlar de com les dones hem de sortir del lloc de víctimes i de la nostra indefensió apresa com parlar de com és construïda i reproduïda la masculinitat hegemònica. Cal que interpel·lem els homes en aquest debat i posem el focus en la responsabilitat social de superar els mandats de gènere. Al cap i a la fi, els homes que cometen agressions no poden ser vistos com a monstres excepcionals, com tampoc els homes que no en cometen o que despleguen funcions de protecció poden ser vistos com a herois. Tota l’estructura social, material i simbòlica duu a aquestes masculinitats que hem de qüestionar i desfer.
Més enllà del punitivisme i les institucions
Les narratives de terror sexual també prenen força quan es posa el focus quasi exclusivament en les violències sexuals, sempre presentades dins d’aquest marc contradictori en què l’agressió es presenta com una cosa excepcional (però l’amenaça és permanent) exercida per un desconegut violent (però alhora la responsabilitat és de la víctima). Així, s’invisibilitza el patriarcat com a estructura social, així com les altres violències que s’hi exerceixen per mantenir-la.
Aquestes narratives del terror ajuden, a més, a la instrumentalització de la lluita feminista per justificar una reacció exclusivament punitiva per part de les institucions
Aquestes narratives del terror ajuden, a més, a la instrumentalització de la lluita feminista per justificar una reacció exclusivament punitiva per part de les institucions, en lloc d’afrontar el repte d’educar la societat, especialment els homes cisgènere, en una sexoafectivitat sana, basada en el respecte, el desig, el consentiment i la corresponsabilitat. De nou, en el cas de les punxades, hem vist com les institucions gairebé només han respost amb la solució policial; en alguns casos, fins i tot s’ha criminalitzat i perseguit companyes dels punts liles per haver fet la primera atenció a denúncies per punxades, com va ocórrer en el cas de les festes majors d’Algorta, al País Basc.
Contra el terror sexual, el poder punitiu recepta l’augment d’efectius policials o col·locació de càmeres de videovigilància. Pren com a bandera una suposada defensa de les dones (de la qual, però, exclou les dones migrants) per limitar drets i llibertats, especialment els d’aquelles comunitats més impactades per la vigilància massiva i la violència institucional.
Alhora, el terror sexual reforça tot el complex entramat de relacions socials configurat sobre la base patriarcal d’opressió a les dones. Quan diem que la justícia és patriarcal o que la pobresa té rostre de dona, volem mostrar precisament que ni el patriarcat és únicament un element cultural, ni tampoc el derrotarem únicament amb respostes culturals. Així doncs, tot i que l’educació és una eina imprescindible per al canvi de consciència social respecte al masclisme, no podrem assolir un empoderament real com a dones mentre continuem vivint una major precarietat en les nostres vides.
Les institucions ni tan sols esmenten com les polítiques socials i econòmiques que promouen impacten en les dones a qui diuen voler defensar
Viure en una situació de dependència econòmica, tenir por de perdre els fills a causa de les lleis racistes, no poder disposar de temps per formar-te per haver de combinar tres feines mal pagades i les cures… Són dificultats per poder exercir la nostra autodefensa feminista davant la violència masclista. Les institucions ni tan sols esmenten com les polítiques socials i econòmiques que promouen impacten en les dones a qui diuen voler defensar amb les reformes del codi penal o amb l’augment de policia.
Xarxa, comunitat i autodefensa feminista
Tal com diu Nerea Barjola, “el feminisme és l’eina que contextualitza la violència sexual, li posa nom, la posa en el seu lloc, la (de)situa de la variable terrorífica i li confereix importància política. No és un succés o un cas aïllat, és violència masclista, és la norma imperant en un sistema heteropatriarcal. Per tant, és des de l’autodefensa feminista que cal seguir plantant cara al terror sexual.”
Tal com s’apuntava abans, les respostes que hem vist en el cas de les punxades ens demostren que podem afrontar les agressions si tenim cura les unes de les altres, si reaccionem quan una dona és agredida. Encara falta camí per recórrer, però això ens demostra com es va consolidant el potencial d’anar més enllà de la denúncia i arribar a la intervenció, tant en termes individuals com col·lectius, i finalment estructurals. Sentir que comptem amb eines i una xarxa que respondrà en una situació d’agressió, és una de les claus per derrotar el terror sexual i per desarmar els qui l’utilitzen com a estratègia per reproduir la por. Sense la por, el terror sexual no funciona.
També podem repensar el concepte de seguretat com una cosa que construïm entre totes, conjuntament, en lloc de venir proporcionada per l’estat i els seus recursos policials
L’autodefensa feminista, per tant, ha de partir de les mateixes dones que patim la violència, per defensar-nos-en de manera col·lectiva, però ha de fer una passa més enllà i implicar el conjunt de la comunitat a l’hora de bandejar els discursos de terror sexual i la violència masclista. De la mateixa manera que hem vist en els darrers anys com era possible donar una resposta i sortir del lloc passiu on ens volien col·locar, també podem repensar el concepte de seguretat com una cosa que construïm entre totes, conjuntament, en lloc de venir proporcionada per l’estat i els seus recursos policials. Un exemple quotidià el tenim en els blocs de la PAH, on es barra el pas a les violències masclistes des del control comunitari. Per tant, és necessari continuar generant xarxa veïnal, i així consolidar i protegir les passes fetes davant de l’avanç del terror sexual i de la contraofensiva reaccionària. Les comunitats fortes i ben cohesionades, construïdes al voltant de consensos com el feminisme, són el dic de contenció davant d’aquestes amenaces.
Les Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans teixim xarxes de suport mutu per exercir la nostra capacitat d’agència a casa, al carrer, en l’oci i en totes les esferes de la nostra vida. Denunciem públicament i conjuntament les violències masclistes, físiques i discursives, per tal de dotar-les de la rellevància política i mediàtica que tenen. Ens donem suport en els casos de repressió política que patim arreu del territori, per part d’un estat que vol silenciar la nostra lluita. Ens reunim i treballem en assemblees de barri, amb altres col·lectius de les nostres ciutats i del territori; creem comunitat resilient i resistent als discursos del pànic. Compartim eines i recursos per formar-nos en autodefensa feminista, en l’ús de la nostra pròpia força, en conèixer-nos a nosaltres mateixes per empoderar-nos de forma individual i col·lectiva. Ens acompanyem en la por per fer-li front i per donar resposta a qualsevol agressió. Malgrat opressions i repressions, no oblidem que el feminisme és un projecte transformador que va més enllà de les violències i proposa una esmena a la totalitat d’un sistema explotador, jerarquitzat i injust.
I a la vegada que ens fem fortes i ens organitzem millor, carrer a carrer i barri a barri, continuarem plantant cara a tots aquells que ens ataquen i que legitimen polítiques i discursos que atempten contra la nostra llibertat i els nostres drets. Els mitjans de comunicació que reprodueixen aquests discursos, les institucions que ens victimitzen i revictimitzen, els partits que fan servir els drets de les dones per implementar més control social, els empresaris que s’aprofiten encara més de les nostres situacions de vulnerabilitat. Ja hem après que juntes som més fortes i treballem per ser imparables. Fer avançar el feminisme és la millor manera no només de protegir-nos del terror sexual i la violència, sinó també d’avançar cap a una societat on totes siguem lliures.
*Aquest article ha estat elaborat en comú per part de la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans
