“La causa animal és la causa de la humanitat”. Aquesta és la idea força que contenen tots els estudis sobre bioètica i medi ambient de Corine Pelluchon. Un camp del coneixement que aquesta intel·lectual francesa difon a la Universitat de París-Est-Marne-La-Vallée, on imparteix classes de Filosofia, i a llibres tan importants com Éthique de la considération (Editions Seuil, 2018) o Manifest animalista: La causa animal com a camí per a un nou humanisme (Rosa dels Vents, 2018), el qual ha servit perquè l’argumentació racional de Peter Singer, Tom Reagan i altres pares de l’ètica animal aparqui el nihilisme per incloure el concepte de “pietat”. Segons Pelluchon (Barbezieux-Saint-Hilaire, 1967), els nostres territoris són sobiranies compartides i això demana conviure i ser afectuoses amb la resta d’éssers vius, un raonament en el qual la investigadora ha aprofundit recentment en l’obra Reparemos el mundo (Ned Ediciones, 2022).
En quin moment t’impliques en la lluita pels drets dels animals?
Ara fa vint anys, després de conèixer el dany que la nostra societat infligeix als animals. No volia contribuir al seu patiment ni afavorir l’impacte ecològic que suposa la seva ingesta, així que vaig deixar de menjar carn i peix i em vaig centrar a desenvolupar el que anomeno ètica de la vulnerabilitat.
En què consisteix?
Té a veure amb acceptar que, com nosaltres, els animals són éssers sentents, amb capacitat de sentir, desenvolupar-se, expressar por a la mort, desig o plaer. De manera que hem de millorar les relacions que tenim amb ells i empatitzar quan es troben en circumstàncies doloroses o són víctimes d’abusos.
Un dels aspectes més rellevants del Manifest animalista és la proposta de concedir-los la condició de subjecte polític. Com hauria de materialitzar-se?
“El nostre vincle amb els animals ha de ser el reflex del tracte que ens conferim a nosaltres”
No es tracta d’atorgar-los cap “tracte igualitari”, atès que l’asimetria és evident i no compten amb mecanismes per defensar-se en l’àmbit públic. Però sí que tenen interessos i preferències individuals que hem de saber desxifrar
i dur a la pràctica. Per tant, cal garantir-los els drets que els corresponen i actuar d’acord amb el principi que el nostre vincle amb ells ha de ser el reflex del tracte que ens conferim a nosaltres mateixos.
Fins a quin punt el domini humà sobre l’espècie animal ens ha allunyat d’aquesta cosmovisió?
Comença al neolític amb la criança, fins a consolidar-se a cavall dels segles XIX i XX, un cop es posa en marxa la industrialització de la ramaderia per mitjà de les explotacions agrícoles. A partir d’aquí, la demanda de productes animals no ha parat de créixer i, de retruc, la seva reproducció intensiva i mercantilització generalitzada.
Per revertir aquesta tendència, defenses la necessitat d’una “revolució antropològica”.
Primer, es tracta de combatre l’antropocentrisme; és a dir, la creença que els éssers vius són un mitjà per al nostre gaudi i servei; i després entendre la dependència que tenim d’ells. Crec que, si aprofundim en aquesta consideració i en el fet que nosaltres també som individus carnals, engendrats, vulnerables i finits, ens farem càrrec que hem de canviar els nostres valors i comportaments.
Això demana modificar els hàbits de consum?
Per descomptat. Necessitem superar l’actual estil de vida (deixar d’adquirir productes d’origen animal i disminuir el consum energètic) i adoptar canvis estructurals pel que fa als mètodes de producció perquè el sistema econòmic estigui al servei de la vida i no dels lobbies. Dit d’una altra manera: cal assolir consensos a curt termini, com poden ser la fi de la captivitat, l’abolició dels espectacles amb animals o la prohibició de les pells i el foie-gras, i altres a llarg termini que propiciïn un model de desenvolupament que respecti els límits planetaris i la nostra interdependència amb l’entorn natural.
Veus el moviment animalista arrenglerat en aquesta direcció?
Hauria de polititzar-se més i evitar que esdevingui una moda, per la qual cosa crec que ha de reivindicar la coexistència entre els humans i no humans i exigir que els interessos dels segons s’integrin en la definició del bé comú. I, vinculat a això, situar la zoopolítica al centre de la seva estratègia per construir una societat més justa i menys violenta.
Anem cap a aquest escenari o preveus que trigarem a arribar-hi?
Hi haurà un dia que s’abolirà l’explotació animal i el món serà vegà, n’estic convençuda. Però, fins llavors, calen progressos i intensificar el missatge que vincula la consideració vers els animals amb el progrés ètic i moral de la humanitat.
