El darrer llibre de Pau Riba (1948-2022), publicat pòstumament, és una enganyifa. I no perquè ofereixi menys del que el seu títol promet. Al contrari, ho és perquè n’ofereix molt més. La història que ens explica el músic recentment desaparegut és, de fet, una obra inabastable, ben bé enciclopèdica, però limitada a 427 pàgines, que no són poques. En certa manera, vindria a ser el seu testament literari.
Amb Història de la música del segle XX (l’electrònica), l’autor del disc Dioptria va pretendre narrar l’evolució dels avenços científics que progressivament van conduir a l’eclosió de la música mecànica, elèctrica i electrònica, i certament ho aconsegueix, tot i que alguns àmbits erudits li podran recriminar alguna relliscada o alguna hipòtesi més aviat heterodoxa. El que passa, però, és que en aquest apartat no resideix precisament la gràcia el volum, sinó que recau en el seu lent però segur i ben afermat procés d’elaboració, que passa pels mateixos aspectes autobiogràfics, per les antropològiques descripcions del silenci i el so; per la seva aproximació a la filosofia, a les matemàtiques, a la física, a les arts plàstiques i a l’organologia, fins a arribar a l’època dels grans invents i desembocar en un segle XX que assisteix al naixement, entre moltes altres tendències artístiques més o menys revolucionàries, del futurisme, el moviment dadà, el surrealisme, la música dodecafònica, el minimalisme i tota mena d’experimentalismes. Després, seran el rock, la psicodèlia, el punk i la música industrial les que posaran el colofó a aquesta aventura. Evidentment, és amb aquestes últimes matèries on l’autor fa gala de més coneixement de causa.
L’autor de “L’home estàtic” aprofita aquesta història per anar col·locant fragments de les seves memòries, i ho fa a consciència i sense complexos, com si reclamés un cert protagonisme, i posant-se com a exemple, mostrant-se com un ésser que viu la música en un context determinat
Si afirmem que el compositor i intèrpret de “L’home estàtic” aprofita el contingut d’aquesta història per anar col·locant fragments de les seves memòries, no només és perquè ho fa a consciència i sense complexos, com si reclamés un cert protagonisme, sinó que també ho fa per posar-se com a exemple, per mostrar-se com a un ésser que viu la música en un context determinat –des de les pròpies influències familiars a la irrupció del Grup de Folk, des de les experiències al·lucinògenes fins als seus treballs més recents– i reacciona d’una manera o altra davant dels fets que se li posen al davant, estiguin més o menys relacionats amb el subjecte del llibre.
Tot això, i molt més, és el que el Pau Riba va intentar condensar en un estudi que, segons les seves dades, arrencaria el 1876, amb l’invent del telèfon, i es tancaria provisionalment un segle després, el 1976, amb la irrupció del moviment punk. A continuació s’engegaria una altra era, la del tecno, que prometia tractar en un altre assaig que, malauradament, ja no podrà escriure.
I parlant d’escriptures, en aquesta història, l’autor, a més de deixar palesos els seus enormes coneixements sobre les disciplines que va tractant i analitzant, també fa fefaent la categoria del seu bon estil literari a l’hora de compondre descripcions sobre temes teòrics, a priori, tan poc atractius, utilitzant un llenguatge familiar, planer, de vegades fins i tot sorneguer, alhora que es manifesta com un gran mestre d’una mena de barroquisme formal amb la construcció de llarguíssimes frases subordinades, amb els seus parèntesis, els seus guions, els seus claudàtors i els seus retorns al començament, perquè, sovint, hi ha moments que les lectores acaben oblidant d’on ve, i a on va.
