A la literatura francesa li va la polèmica. Els escriptors i escriptores, periodistes culturals i altres agents que intervenen en el panorama literari semblen tenir una capacitat innata per obrir debats que, si bé poques vegades acaben canviant res de substancial, almenys traslladen la sensació que hi ha alguna cosa viva, que importa a la societat en general, i que té a veure amb la gent que pensa i escriu. Però, així i tot, el que passa des de finals de l’any passat té molts elements per convertir-se en la gran diatriba literària de la dècada a l’hexàgon.
Dues protagonistes: Annie Ernaux i Michel Houellebecq. La primera, flamant guanyadora del Premi Nobel, mig segle de carrera literària a l’esquena, escriptora consagrada per al gran públic des que va guanyar el 1984 el Premi Renaudot per La Place (La plaça), que ha fet de la literatura autobiogràfica la seva bandera. Una autora que, més que amb la ploma, escriu amb el bisturí: la dissecció que fa de l’ascens social de la seva família a l’esmentat llibre –o a La Honte–, del seu matrimoni –Femme gelée–, de la seva sexualitat –Passion simple, traduïda el 1992 al català per Xavier Pàmies amb el títol de Pura passió (Llibres de l’Índex)– o el seu avortament –L’Événement, en català gràcies a Valèria Gaillard, titulada L’Esdeveniment (Angle Editorial)–, són apostes literàries que podran agradar més o menys a cada lectora, però seria estrany que deixessin indiferent; i difícilment es pot dir que el tall fi d’Ernaux hagi deixat sense tocar alguna fibra important de la condició humana. L’altre protagonista o, segons com es miri, l’etern antagonista: Michel Houellebecq. Enfant terrible oficial de les lletres franceses des de la publicació el 1994 d’Extension du domaine de la lutte –en català, Ampliació del camp de batalla (Anagrama, 2014), amb traducció de Francesc Rovira–, autor d’implacables retrats en negatiu de la França post-Maig del 68 –Les Particules élémentaires, traduïda per Maria Bohigas Sales com Les partícules elementals (Edicions 62, 2011)–, cronista de la mercantilització del sexe a les societats occidentals –Plateforme, traduït al català per Sergi Matarín i publicat amb el títol de Plataforma (Empúries, 2002). Un escriptor la senya d’identitat principal del qual és la misantropia, però que malgrat aquesta actitud –o potser gràcies a ella–, és tota una celebrity literària tant a l’Estat francès com a l’estranger, ja que els seus llibres han estat traduïts a mig món.
La guanyadora del Nobel no s’ha estat d’alegrar-se que el premi l’hagi rebut ella i no Houellebecq, a qui considera “totalment reaccionari” i un narrador sense estil
I la polèmica: després de conèixer-se que Ernaux rebria el Nobel de literatura del 2022, les reaccions a l’hexàgon no han estat exactament unànimes. Sembla que, per alguns sectors, el fet d’haver-se convertit en la primera dona francesa a rebre el premi no és suficient per a congratular-se’n. Tampoc que, gràcies a aquest guardó, s’augmenti la distància respecte als Estats Units com a país més premiat amb el guardó literari. Un altre tipus de querelles s’han imposat a l’orgull patriòtic que es podia esperar. La incomoditat d’una facció de l’establishment cultural és més que evident. Per exemple, Alain Finkielkraut, paradigma de filòsof mediàtic, va dedicar una bona part del seu programa setmanal a l’emissora France Culture a criticar l’escriptora, basant-se sobretot en les seves posicions polítiques. I el periodista i escriptor Nicolas Ungemuth va titular al diari conservador Le Figaro: “Annie Ernaux, Premi Nobel de literatura: I si és pèssima?”.
L’escriptora no és aliena a aquesta mena de comentaris. És més, sap que algunes de les veus crítiques més ferotges amb ella tenien posades totes les seves esperances que el premi anés a mans de la seva nèmesi. I no es va tallar un pèl quan dos periodistes del rotatiu Le Parisien li van treure el tema, tot preguntant-li: “El favorit per al Nobel d’aquest any era més aviat Michel Houellebecq. Te’n vas alegrar que no fos ell?”, a la qual cosa l’autora va respondre: “Sí. Té idees totalment reaccionàries. Com si això no importés! Em va agradar molt el primer llibre, Ampliació del camp de batalla, que em va recomanar el meu fill. Era realment nova, aquesta idea que la lluita es donaria al voltant de l’aparença física. Però després… Vaig deixar de llegir-lo per la imatge que dona de les dones, de les mares, de les dones madures, la seva manera de descriure la pell, els pits que cauen… Posats a tenir una audiència a aquest preu, tenint en compte les seves idees tòxiques, millor que sigui jo. Vaig llegir el premi Goncourt, La carte et le territoire, però l’estil… no n’hi ha. Per això el tradueixen molt, perquè és tremendament fàcil de traduir”.
D’insubmises i exambigus
La resposta va posar en negre sobre blanc la tensió palpable entre ernauxiens i houellebecqiens, i va provocar noves reaccions. “La incultura progre, entre wokisme, indigenisme, militantisme del 68… Quines referències! Està ben lluny dels nostres grans literats, dels quals Houellebecq és digne successor”, es podia llegir en un comentari al setmanari ultradretà Valeurs Actuelles. “Michel Houellebecq és un (gran) escriptor. Annie Ernaux és una militant polític-feminista pornollibertària”, clamava el crític literari Henri Quantin en la versió francesa del portal catòlic Aleteia. I aquestes són, potser, les reaccions més moderades que provoca la guanyadora del Nobel en cercles mediàtics que van des del macronisme fins a sectors més a la dreta.
Els motius d’aquesta ràbia, evidentment, transcendeixen el fet estrictament literari: Ernaux mai no ha dubtat a utilitzar la seva presència pública per donar suport a causes que habitualment s’associen amb l’esquerra. És obertament feminista, ha demanat el vot més d’una vegada per a les candidatures de La França Insubmisa, capitanejades per Jean-Luc Mélénchon o ha signat peticions de boicot contra l’Estat d’Israel i en solidaritat amb el poble palestí. Són accions que tant a l’Estat francès com a altres latituds no passen inadvertides per a certs sectors del poder.
En canvi, les minses preses de posició explícites del primer Houellebecq havien estat força més ambigües. Fins a mitjans de la dècada passada, havia participat en campanyes de protecció dels animals, va presentar un projecte de Constitució francesa basat en la democràcia directa i va votar un candidat del Partit Socialista que anava a la llista d’Anne Hidalgo a l’alcaldia de París a les municipals del 2014. En aquell moment, encara era possible prendre les seves declaracions contra els progres com l’extensió d’una ambigüitat característica a la seva obra. O com a meres provocacions. Es podia creure que, al capdavall, el Houellebecq mediàtic era gairebé un personatge tan fictici com algun dels seus protagonistes. I entendre tot el seu univers com una matrioixca amb diversos nivells possibles d’interpretació en què res no era literal ni explícit.
Tot i això, des del 2015, any dels atemptats jihadistes contra la revista Charlie Hebdo i la sala de concerts Bataclan, entre d’altres, i en què la seva novel·la Submissió (Anagrama, amb traducció d’Oriol Vaqué Sánchez) es va trobar al centre de la polèmica en retratar una societat francesa futura dominada per musulmans, sembla que l’escriptor ha optat per desplaçar-se progressivament a l’extrem dret de la taula. Alguns fragments de la llarga conversa que va mantenir amb el filòsof Michel Onfray, publicats al novembre en la revista Front Populaire, d’orientació rouge-brunne (línia que hibrida elements hereus del comunisme amb el nacionalisme ultradretà), no deixen gaire lloc a dubtes: Houellebecq abraça la teoria conspirativa i xenòfoba del “gran reemplaçament”, recupera la idea de decadència occidental d’Oswald Spengler, pren per lladres a tota la comunitat musulmana… Discursos que, en ple apogeu de la nova extrema dreta, ja no sonen gens ambivalents.
La “realitat” com a matèria primera
De tota manera, el que és interessant en aquesta disputa no és tant on es posicionen un i altra com a figures públiques, sinó com es relaciona la seva obra amb la realitat política i social contemporània. I en aquest terreny, encara que pugui resultar sorprenent, hi ha similituds entre Ernaux i Houellebecq. Totes dos són autores que, partint de personatges particulars –en el cas d’Ernaux, les seves vivències i records; a molts llibres de Houellebecq, alter egos de l’autor–, escriuen històries amb projeccions sociològiques clares. Són, a més, novel·listes que semblen no creure que hi hagi escenaris més literaris que altres en essència: els seus llibres es desenvolupen a llocs totalment mundans, veiem els seus personatges recorrent supermercats i estacions de tren, vivint en pisos corrents; la societat de consum i les seves nombroses contradiccions es despleguen a les novel·les de tots dos amb tons més aviat grisos. Comparteixen, a més, un tipus d’escriptura senzilla, que tendeix a ser “invisible”, poc carregada de metàfores i altres trops, cosa que fa que els seus llibres siguin accessibles a tota mena de lectores –i alhora dona motius als seus detractors per retreure’ls la seva “manca d’estil”.
Un i altra autora comparteixen l’ús de l’escenari mundà com a matèria literària i una escriptura senzilla, que tendeix a ser “invisible”
Tanmateix, una vegada més, sorgeixen les diferències. Prenguem com a exemple una escena de Plataforma, de Houellebecq: la xicota del narrador treballa als afores de París. Una nit, una de les seves companyes de feina decideix tornar a casa en un tren de rodalia. Un grup d’homes “de tipus antillà” l’acorrala i viola salvatgement. Tal com explica l’escriptora Mona Chollet al seu assaig La tyrannie de la réalité (Folio-Gallimard. 2010), “el relat detallat d’aquesta violació […] produeix una impressió tan forta que resultaria difícil criticar la legitimitat de la iniciativa de l’heroi quan planejarà comprar una arma a la seva parella”.
L’autora critica que Houellebecq parteix sovint de l’efecte de “congelar una imatge”: la seva literatura es nodreix del relat mediàtic mainstream i no qüestiona les visions que se’n deriven. A Plataforma, concretament, com assenyala Chollet, els estereotips ni tan sols es dissimulen. Per exemple, quan el narrador diu: “Era ben bé una noia alemanya com les que ens imaginem, amb els cabells llargs i rossos, els ulls blaus, un cos agradable i ferm, uns pits grans”. O una mica més endavant: “corresponia a la perfecció amb la imatge que tenim d’un gran propietari”. L’escriptor fins i tot s’hi recrea una mica: “fins i tot se m’ha intentat lligar… Això és el que m’agrada dels italians: almenys són previsibles”.
És difícil trobar clixés d’aquest tipus als llibres d’Ernaux. La realitat de què fa ús en la seva literatura és una matèria molt més complexa que una simple transliteració del que podem veure a qualsevol canal de notícies de 24 hores. I això, més enllà del discurs explícitament polític que tingui l’escriptora, també és un argument de pes per pensar que el Premi Nobel està bé on és.
