La llibretera, en veure que m’enduia El passat no és un somni (Galàxia Gutenberg, 2021) de l’escriptor d’origen grec en llengua sueca Theodor Kallifatides, em va dir que era un llibre preciós. “Però m’agrada més quan no fa ficció”, va afegir.
No vaig trigar gaires pàgines a donar-li la raó. Però no va ser fins que vaig agafar Amor i enyorança que vaig poder entendre els motius pels quals l’obra de no-ficció de Kallifatides és més atractiva: perquè en elles només pot parlar d’allò que ha viscut. La ficció pateix per sostenir una vida com la seva i això ho constatarem amb un estil menys fluid que, a estones, fa un pèl feixuga la lectura.
La novel·la és la història de Christo, un noi que ha deixat enrere Atenes i els seus pares per instal·lar-se a Estocolm amb una beca d’estudis. S’hi sent molt sol fins que coneix la Rania, una veïna casada de la qual s’enamorarà i amb qui mantindrà una relació plena d’alts i baixos que el desestabilitzarà.
Aquelles que ja hagin llegit l’autor identificaran Kallifatides en Christo; un noi ple d’inseguretats, idealista, que intenta entendre un món on no acaba de trobar el lloc, que estima impossibles i que acaba entenent que l’amor és tan complex com qualsevol de nosaltres
Aquelles que ja hagin llegit l’autor i, concretament El passat no és un somni, identificaran Kallifatides en Christo; un noi ple d’inseguretats, idealista, que intenta entendre un món on no acaba de trobar el lloc, que estima impossibles i que acaba entenent que l’amor és tan complex com qualsevol de nosaltres i que cada persona afegeix una entrada a la definició.
A Amor i enyorança, Kallifatides ens diu que la vida passa mentre s’intenta entendre per què s’estima (o per què no) i que, per molt que es conegui el final d’una història, sempre serà millor la nostàlgia que el retret de la inacció.