Crec que una bona definició (entre d’altres) –veure per exemple el magnífic article de David Fernández– dels pressupostos de la Generalitat pel 2023 és la dels “pressupostos de la pobresa”. Després de moltes promeses incomplertes fetes al començament de la legislatura, quan Pere Aragonès volia ser investit president, s’ha arribat a uns pressupostos que no canvien res important: es continua amb els macroprojectes basats en el turisme de masses, el totxo, els avions, els creuers, els cotxes, menystenint totalment les crisis climàtica i energètica. I, al mateix temps, es continua amb les tendències seculars dels pressupostos des de l’època de la sociovergència: col·laboració publicoprivada, mitjançant concerts, consorcis, fundacions.
És a dir, en lloc de començar a fer (tothom sap que segurament haurà de ser una cosa progressiva) un tomb cap a un paper creixent del sector públic en la definició, planificació i gestió dels béns i serveis públics, es continua fent el de sempre: col·laboració publicoprivada (que després d’haver passat la seva època de moda, acumula cada vegada més crítiques i més rellevants), paternalisme subvencionador totalment insuficient a les classes populars, i importants –i creixents– subvencions a les elits amb influència econòmica i social, per exemple, les que es proposa donar a les patronals (Foment i Pimec) i als sindicats del règim del 78 (CCOO, UGT; vegeu la piulada de Roger Tugas), que ara aplaudeixen amb les orelles aquesta proposta de pressupost.
S’ha arribat a uns pressupostos que no canvien res important: es continua amb els macroprojectes basats en el turisme de masses, el totxo, els avions, els creuers, els cotxes, menystenint totalment les crisis climàtica i energètica
I si els pressupostos són com sempre, les seves conseqüències seran les de sempre: no aportaran cap millora a la crisi múltiple –econòmica i financera, geopolítica, energètica, ambiental, democràtica i de valors, social i del món del treball– en la que estem instal·lats, de la que una de les conseqüències crucials és el creixement de les desigualtats i de la pobresa (per cert, han sortit recentment alguns estudis importants sobre el tema, als que possiblement valdria la pena dedicar-los una columna). I continuarem tenint una economia basada en els serveis de poc valor afegit i les finances, en les grans empreses extractives, de l’IBEX o no, en unes elits cada vegada més reduïdes i enriquides que s’aprofiten de l’amiguisme i els contactes amb les elits polítiques que, en el cas dels Països Catalans, sovint no tenen cap o molt poc poder real.
En el document “Per transformar Catalunya, sempre endavant” per presentar el pressupost 2023 s’ha d’agrair que incloguin la pàgina 9 “El progrés i el benestar d’una societat té caràcter multidimensional i va més enllà del PIB” amb una sèrie d’indicadors (sense comentar-los) que palesen les moltes mancances de la societat catalana en salut, educació, condicions de vida i de treball, medi ambient, etcètera. Que posen de manifest, en definitiva, i en la línia del que deia David Fernández, la importància de les desigualtats, la pobresa, el deteriorament de les condicions de treball i la seva creixent precarietat, la inconsciència davant de la crisi climàtica i energètica, les mancances en la sanitat i la salut, entre altres coses.
El Govern tendeix a destacar: 41.025 milions d’euros de despesa total –39.839 sense els fons Next Generation–, la més alta de la història es repeteix i repeteix. Se suposa però, que això és en euros corrents, és a dir, sense descomptar la inflació
I mentrestant com deia Eulàlia Reguant: “La legislatura està esgotada en allò que tenia a veure amb grans transformacions i grans canvis i avançar cap a l’exercici de l’autodeterminació del país. (…) s’ha estancat el conflicte, s’ha intentat adormir, i es respon al dictat de la patronal. S’estan impulsant macroprojectes que defineixen un model de país molt concret, que és el totxo, el turisme i la precarietat laboral. (…) El rumb i el que hi ha de fons en aquests pressupostos, en aquesta legislatura i en aquest Govern no són grans transformacions”. I jo m’atreviria a afegir, cap mena de transformació, ni gran ni petita, com ho demostra, per exemple, que no es posi en qüestió l’escola concertada o que els convenis i les fundacions continuïn tenint una gran importància en el sector sanitari. Diu Reguant, en aquesta línia “són uns pressupostos continuistes, no hi ha un canvi de com es fan les polítiques, que és el que marca la diferència. Estem en una situació de cronificació de la desigualtat. (…) són els pressupostos de la concertada. No hi ha un enfortiment del sector públic. Continua sent una aposta per aquesta col·laboració publicoprivada que trinxa els serveis públics”. Eulàlia Reguant diu un parell de coses més, almenys, que em semblen destacables “venim d’un tripartit (…) de Junts, PSC i ERC que es van repartir tots els càrrecs de la CCMA, la Sindicatura de Greuges i la Sindicatura de Comptes”, la “sociovergència republicana” vaja; i “Aragonès i Esquerra han sucumbit al règim del 78”, unes coses que alguns com la mateixa CUP, modestament, ja fa un temps també anem dient.
Anem ara a posar en el seu context les grans xifres del pressupost que el Govern tendeix a destacar: 41.025 milions d’euros de despesa total –39.839 sense els fons Next Generation– (la més alta de la història es repeteix i repeteix, cosa que, d’altra banda, sembla tenir tota la lògica), 3.842 milions d’euros d’increment. Se suposa (ja que no es diu) que això és en euros corrents, és a dir, sense descomptar la inflació. Com queden aquestes xifres si hi apliquem la variació interanual de l’IPC a Catalunya el 2022 (5,2%) segons l’IDESCAT, doncs en 38.892, 37.767 i 3.642 milions respectivament, és a dir que la cosa canvia una miqueta. I comparem-ho ara amb les xifres del pressupost de 2022: una despesa total de 38.139 milions, 35.997 sense els Fons Next Generation i 5.618 milions d’augment respecte al darrer pressupost que era de 2020. Si a aquestes xifres s’hi aplica la variació interanual de l’IPC a Catalunya el 2021 (6,1%). segons l’IDESCAT. queden en 35.813, 33.801 i 5.270 milions respectivament. (Recordem dues coses: primera, que les variacions interanuals de l’IPC el 2018, 2019 i 2020 varen ser molt baixes, i fins i tot negativa al darrer any; segona, que si s’hagués utilitzat la variació interanual de la inflació subjacent, que afecta molt més a les famílies, i que ha estat superior, les disminucions de les xifres en termes reals, sense tenir en compte la inflació, hauria estat superior). En conclusió, una part important, gens negligible, dels augments dels pressupostos de 2022 i 2023 són producte de la inflació.
No fan cap referència (almenys jo he estat incapaç de trobar-ho), en el document esmentat, al dèficit històric en infraestructures per part de l’Estat espanyol, ni tampoc al molt important dèficit fiscal anual que fa tants anys que suportem
El govern ja no tendeix a destacar tant que el nombre total d’entitats que s’integren en els pressupostos són 217 (11 no públiques), de les que 196 (11 no públiques) són les que cal tenir en compte en calcular el dèficit, el deute i la regla de despesa. Però és que 70 són consorcis (6 no públics) i 40 fundacions (3 no públiques), en els dos casos amb una enorme preponderància de les sanitàries o biotecnològiques, mentre només 50 són entitats públiques i 33 societats mercantils amb participació pública. Tampoc insisteixen en el fet que a Salut, el departament amb més recursos, segons el document esmentat de la Generalitat, es dedica més del doble dels recursos a l’atenció especialitzada que a l’atenció primària, o que gasten més recursos els consorcis, fundacions i entitats semblants que l’ICS o el CatSalut (per separat). Pel que fa a Educació, el segon departament amb més recursos, quasi una cinquena part continuen anant a l’escola concertada, tot i que creixen menys que els que van a l’escola pública. És també molt significatiu que entre els objectius que esmenta el document repetidament citat no hi figuri ni la Indústria, ni la Reindustrialització, això del que tothom parla tant; buscant amb lupa, i a l’espera que es publiqui la compareixença del conseller, hem trobat una partida de despesa de “Suport a la indústria” amb 102 milions d’euros, una altra de 41 milions de Desenvolupament empresarial i una altra de 48 milions de suport a la Innovació, en total 191 milions d’euros, xifra que arribaria a cobrir el 28% del que té pressupostat el “Pacte Nacional per la Indústria 2022-2025” per l’any 2023, que evidentment aspira a aixecar finançament privat o d’altres departaments o administracions.
Per acabar aquesta primera aproximació al projecte de pressupostos 2023, el percentatge d’augment dels impostos indirectes (20,0%) és força més elevat que el dels directes (16,9%), denotant un empitjorament de la progressivitat de la fiscalitat. Pel que fa a les despeses, constatar l’increment del 12,7%, però també que les que més augmenten, en molt, són les despeses financeres (22,7%), que arriben als 784 milions d’euros. Cap referència (almenys jo he estat incapaç de trobar-ho), en el document esmentat, al dèficit històric en infraestructures per part de l’Estat espanyol, ni tampoc al molt important dèficit fiscal anual que fa tants anys que suportem (com també ho fan el País Valencià i les Illes Balears).
