En maig de 2022, el PSOE va plantejar una proposta de reforma del Codi Penal espanyol, concretament de l’article 187, per tal de modificar la normativa en qüestions de treball sexual i proxenetisme. Aquesta proposta ha polaritzat encara més el debat social respecte a la prostitució. Les associacions de treballadores sexuals han rebutjat la reforma exposant els efectes que creuen que pot tenir directament sobre elles. Així ho explica Kenia Garcia, membre del Col·lectiu de Prostitutes de Sevilla, treballadora sexual migrant i integrant del moviment Regularización Ya!. L’entrevistem amb motiu de la seua visita a la llibreria La Repartidora de València, on va presentar el llibre Trabajo sexual con derechos. Una alternativa a la despenalización (Virus, 2022). En l’obra, firmada per Gillian Abel i Lynzi Arms, Kenia Garcia ha participat en la redacció de l’epíleg, aborda, des de l’experiència, el model jurídic neozelandès en matèria de treball sexual.
El treball sexual està actualment en el centre dels debats feministes. A què creus que respon l’actual interès sobre aquest assumpte?
El treball sexual és un tema que sempre ha estat present en els debats feministes, però ara passa és que està cada volta més polaritzat, sobretot des de la pandèmia i algunes de les mesures que es van prendre. Primer vam quedar excloses de les restriccions en les activitats a causa de no estar reconegudes com a treballadores i, després, es van proposar polítiques punitivistes i s’ha aprofundit més en la polarització dels discursos. Crec que existeix cert endarreriment pel que fa als debats feministes, s’estan reprenent discussions que ja s’havien abordat i superat durant els anys setanta, a causa d’un sector fortament reaccionari que al mateix temps manté i perpetua aquesta divisió entre les “bones” i les “males dones”.
Quines són les posicions sobre el treball sexual que es proposen des del feminisme?
“Reivindiquem un model de despenalització que ens reconega com a treballadores i pose en el centre les nostres vides, que ens garanteixi l’accés a la justícia, protecció, salut i alternatives reals per a qui desitgin abandonar la prostitució”
D’una banda, tenim el feminisme blanc, amb altes quotes de poder, que està duent a terme polítiques punitivistes i prohibicionistes, que persegueix les treballadores sexuals i intenta implementar el model nòrdic, com el de Suècia. Per l’altra hi ha el debat social, que es mou entre el regulacionisme i l’abolicionisme. El discurs abolicionista té interessos econòmics darrere, ens considera víctimes a les treballadores sexuals i justifica d’alguna manera un “rescat”. Parlem de tota una sèrie d’ONG que rep milions d’euros per a “salvar” les prostitutes del seu treball i aquestes ajudes no arriben a les persones que realment el necessiten. Així, el cercle de pobresa continua reproduint-se. El discurs abolicionista legitima aquest benefici. Aquest tipus d’organitzacions proliferen perquè hi ha un negoci darrere. D’altra banda, el regulacionisme és una posició que d’alguna manera permet la prostitució, però no deixa de ser un model de control que les mateixes treballadores sexuals hem denunciat. Aquest model és el que han implementat països com Alemanya, on les prostitutes tenen un carnet que les identifica com a tal i estan obligades a passar per controls psicològics que decideixen si són aptes per a exercir la prostitució o no. El regulacionisme és una posició que accepta la prostitució com un mal irremeiable, que beneficia l’Estat i el control sobre les dones que exerceixen el treball sexual. El debat s’està confonent, perquè no escolten les nostres demandes, reivindiquem un model de despenalització que ens reconega com a treballadores i pose en el centre les nostres vides, que ens garanteixi l’accés a la justícia, protecció, salut i alternatives reals per als qui desitgin abandonar la prostitució.
Conèixer el marc jurídic permet comprendre quines són les demandes que feu, així com els elements essencials del debat. Quina és la situació legal actual que regula el treball sexual?
Actualment, el proxenetisme coactiu està penalitzat a l’Estat espanyol, però a nivell municipal existeixen les ordenances que, per a mi, són una continuació de la coneguda llei de “vagos y maleantes” del franquisme. Persegueixen la prostitució i la pobresa. Els ajuntaments tenen regulacions pròpies i alguns municipis no penalitzen l’oferta, però si la demanda, altres penalitzen les dues. Aquestes ordenances tenen la seua contrapartida, per exemple, en el cas de Màlaga, on es multa tant l’oferta com la demanda, una recerca va posar de manifest que l’ajuntament multava vint vegades més les treballadores sexuals que els demandants. D’altra banda, tenim la llei mordassa, que multa la demanda, però igualment criminalitza amb multes les prostitutes amb altres motius com l’exhibicionisme o desobediència a l’autoritat. L’impacte de la llei mordassa i la persecució policial és un tema que ha estat denunciat sobretot per les treballadores sexuals del polígon de Villaverde de Madrid. Amb aquestes normatives es veuen obligades a fugir de la policia, que és qui les hauria de protegir, treballen en la perifèria per a allunyar-se de qui les multa i també es veuen obligades a prioritzar la seguretat del client, perquè en realitat el que protegeixen és el seu salari. Així, tenim la llei mordassa i les ordenances municipals i el Codi Penal amb l’article 187.
Pel que fa al Codi Penal i aquest article 187, el PSOE va portar l’any 2022 al Congrés una proposta de reforma que va ser recolzada per 262 vots a favor enfront de 38 en contra. Què implica aquesta modificació per a la situació de les treballadores sexuals?
Proposen una modificació del Codi Penal que amplia el proxenetisme a tota activitat no coactiva amb ànim de lucre, és a dir, a qualsevol persona que obtingui benefici econòmic de la prostitució. Això pot ser, per exemple, un taxista que m’acompanya a un servei, una perruquera o un servei de seguretat que les mateixes treballadores contracten per a ser protegides. Aquestes persones poden ser acusades ara de proxenetisme. Per exemple, jo tinc companyes que paguen els estudis superiors als seus fills majors d’edat amb els diners del seu treball. Doncs amb aquesta nova llei aquestes persones podrien ser considerades proxenetes, i així perilla, no sols el nostre entorn més pròxim, sinó també el familiar. En el 187 bis es parla de la “terceria locativa”, recuperada del Codi Penal franquista, diu que qualsevol persona que llogue un espai destinat a la prostitució, siga amb el consentiment de les treballadores o no, serà considerat proxeneta. Amb això es posa a qui ens arrenda i dissuadir-lo de què ens lloguen un pis. La majoria de nosaltres vivim i treballem al mateix lloc, i això posa en perill el nostre dret a l’habitatge, a més d’anul·lar el nostre consentiment. Si sofrim agressions no ho denunciarem perquè seria posar en perill el lloc on vivim. A més, hi ha persones que es troben en situació administrativa irregular i que lloguen habitacions en pisos compartits per a treballar, i aquestes estaran encara més exposades a batudes i a l’obertura d’expedients d’expulsió. Aquesta mesura també facilita l’activació de policia veïnal: si a un veí o veïna no li sembla bé que existeixi aquesta activitat en un dels pisos del bloc on viu pot denunciar-ho i ens tiren al carrer. És una mesura que permet entrar en l’espai privat i que ens acaba perseguint de nou a nosaltres, empoderant a la policia. Finalment, hi ha el subapartat 187 ter, que aplica sancions penals per a la demanda. Criminalitza els nostres ingressos i ens obliga a avantposar la seguretat del client sobre la nostra. No acaben amb la prostitució i ens obliguen a treballar en la clandestinitat i més exposades a abusos i explotació.
Quan expliqueu les vostres demandes com a treballadores sexuals poseu el model jurídic de Nova Zelanda com a exemple a reivindicar. Per què es demana aquest i quines de les vostres demandes integra?
“La prostitució no empodera: el que ho fa és el feminisme i la presa de consciència política. Amb aquesta polarització moltes companyes rebutgen el feminisme perquè veuen que criminalitza els seus ingressos, el seu consentiment i que les victimitza”
Primer que res, cal assenyalar que nosaltres proposem el model de Nova Zelanda com a referent. No proposem copiar-lo perquè entenem que cada territori té un context particular. Així bé és important conéixer tots els models legislatius que han abordat el tema. Despenalitzar implica eliminar totes les lleis i normatives que criminalitzen directament o indirectament la prostitució. El model neozelandés ha posat en el centre la seguretat de les treballadores sexuals tenint en compte les seues especificitats. També té contrapartides: per exemple, que les persones amb visat no poden exercir el treball sexual, ho fan en clandestinitat i poden rebre una ordre d’expulsió del país. Aquesta és una mesura que s’aplica, en teoria, per a evitar la “tracta” però en realitat funciona com a control migratori. Així bé, la seguretat no deixa de ser prioritària. Hi ha casos de treballadores sexuals que han denunciat casos d’assetjament o de violació i han guanyat els judicis amb indemnitzacions. Un dels més recents va ser en 2021, en el qual una treballadora va denunciar un client per violació per haver-se tret el preservatiu durant el servei. Aquí el missatge és clar: el nostre consentiment no està en venda. També és un model que fomenta l’autogestió i el cooperativisme entre les treballadores, ja que permet que fins a quatre d’aquestes puguen exercir en un pis de manera independent. Amb els bordells tenen un control estricte per a l’obertura i manteniment d’aquests locals. A més, aquest reconeixement del treball sexual contribueix a disminuir l’estigma de les treballadores i les empodera per a denunciar i no permetre abusos i explotació.
Existeix una relació estreta entre les demandes de les treballadores sexuals i la llei d’estrangeria. Quina és la relació i com s’entrellacen ambdós temes?
La llei d’estrangeria fomenta l’economia submergida perquè sotmet les persones a estar tres anys en situació administrativa irregular, i per a la majoria aquest procés és molt més llarg, fins i tot el doble. Mentre aquestes persones són aquí en aquesta situació han de treballar per a viure, i recorren a treballs no regulats com la prostitució, però també d’altres com el d’internes en cases. En aquest segon cas els proporcionen un lloc on viure. Com que no tenen papers no poden llogar, i aquesta és una possibilitat per a elles. La mateixa llei d’estrangeria t’arrossega a aquestes opcions. Especialistes com Laura Oso i José Lopez Riopedre han assenyalat com aquesta llei aboca moltes dones a treballar en clubs perquè, malgrat les condicions d’abús, els donen un lloc on viure. La llei d’estrangeria empodera els empresaris i els proxenetes. Moltes vegades les dones recorren al treball sexual fugint d’altres ocupacions en condicions d’extrema explotació i abusos. S’aprofiten justament del fet que no tenen papers. Una altra qüestió és que algunes dones recorren elles mateixes a xarxes de tràfic per a migrar perquè no tenen recursos, s’endeuten i accepten venir en unes condicions on moltes vegades les enganyen, cauen en mans del tràfic i, quan surten d’aquest engany, no denuncien per por a ser deportades. Els proxenetes no necessiten cadenes, ja tenen la llei d’estrangeria. Exigim la derogació o reforma d’aquesta llei d’estrangeria i vies legals i segures per evitar totes aquestes situacions, perquè migrar és un dret.
Com s’ha dit, la polarització del debat va obrint l’escletxa cada vegada més. Et sents representada pel feminisme actual? Quins creus que haurien de ser els seus reptes futurs?
Nosaltres necessitem el feminisme, necessitem el feminisme i que les companyes entenguen que si algú les maltracta, no és per ser puta, sinó perquè hi ha tot un sistema patriarcal que ens oprimeix. La prostitució no empodera: allò que ho fa és el feminisme i la presa de consciència política. Amb tota aquesta polarització passa que moltes companyes rebutgen el feminisme perquè veuen que criminalitza els seus ingressos, la seua activitat laboral, deslegitima el seu consentiment i que, a més, les victimitza. Per això és que nosaltres parlem de putes feministes, perquè necessitem aquesta presa de consciència per a poder fer-nos més fortes i reivindicar que el nostre treball no hauria de determinar si som subjectes de dret. Nosaltres mereixem drets igual que tothom i el feminisme ens ha de servir a totes per igual per a lluitar i reivindicar-lo.
