“Goita, dos milans!” exclama Carlet Belmonte, un de les sis sòcies de la Cooperativa Copsant, mentre seiem al prat de Manyalets. Assenyala el cel assolellat de diumenge, on les dues aus passen volant a pocs metres d’alçada d’on som nosaltres. La resta de membres atura les tasques de desbrossament per observar les rapinyaires allunyant-se planejant cap a les altes muntanyes que rodegen la vall d’Ancs. Som a Balestui, un dels pobles del terme municipal del Baix Pallars (el Pallars Sobirà). Aquí, fa quatre mesos que la Cooperativa Copsant va adquirir la finca de l’antiga Casa Cossan i els seus membres s’hi van instal·lar. Són Carlet, Marc, Noemí, Ivet i Jordi. Una sisena persona, Dani, està formalitzant el procés d’entrada, i també hi viu Laura, que està coneixent-se amb la comunitat per potser fer-se’n sòcia, si s’escau, en un futur. També hi ha Elna, la filla nounada de dues de les membres, a més de dues gosses i un gat.
Avui, la comunitat ha dedicat el diumenge a continuar preparant una de les parcel·les de terra. L’objectiu és tenir-la llesta perquè caus i esplais hi pugin a fer campaments, per mitjà de la xarxa Campaments i més. A banda de la casa pairal, la finca també compta amb 23 hectàrees, la meitat de les quals són de bosc. Una part dels camps es dedicarà a l’hort d’autoconsum de la comunitat, volen fer un galliner (potser conjuntament amb les veïnes del poble), crear un bosc d’aliments autoregeneratiu, recuperar unes vinyes, posar ruscs d’abelles, i, fins i tot, tenir-hi un petit ramat de cabres per fer gestió silvícola i produir llet i formatge. També hi ha la idea de fer-hi un espai d’educació des d’on acompanyar famílies i escoles a redescobrir el sector primari.
Fa quatre mesos que la cooperativa va adquirir la finca de l’antiga Casa Cossan i s’hi van instal·lar
Copsant és una deformació del nom originari de la casa, que ja estava registrat per una empresa. Al seu torn, copsar vol dir prendre consciència d’alguna cosa. “És una forma de viure i d’entendre la vida, i una decisió personal de compartir i de viure en comunitat, amb tot el que comporta, els aspectes més fàcils i els més dificultosos”, explica Noemí Busquets. I afegeix: “Recuperar les formes de vida d’abans, quan vivies amb l’avi, amb el tiet, el fet de tenir aquesta família escollida, per mi és el que té més sentit de tot, el no estar sol”.
Resiliència contra l’explotació
“Tenim antecedents, com pot ser la Cerdanya, amb molt pocs habitants durant tot l’any, però, en canvi, amb molts allotjaments turístics. Últimament, el Pallars està tendint cap aquí, i més després de l’interès postpandèmic per les segones residències i la proximitat dels possibles Jocs Olímpics d’hivern”, denuncia Marc Castro. Conformar una cooperativa integral d’habitatge en cessió d’ús i persones usuàries i consumidores ha estat la seva fórmula per poder alliberar aquest espai del mercat immobiliari. Carlet Belmonte explica que “així, tot i tenir-ne un dret d’ús vital, si en qualsevol moment decidim marxar, l’espai seguirà fora del mercat immobiliari”.
Part de les terres les volen cedir perquè s’hi allotgin petits projectes locals, i hi estan dissenyant un banc de terres. A finals de l’estiu s’hi instal·larà un projecte de cistelles d’horta. Un altre de ramaderia regenerativa de vaques també els ha demanat espai per pasturar abans de pujar cap a la muntanya durant la primavera i baixar-hi després a la tardor. Per fer-ho, els han atorgat la subvenció Projectes Singulars de la Generalitat de Catalunya, amb la qual han pogut contractar una de les membres de la cooperativa durant un any per poder articular aquesta iniciativa.
Arrelar-se al territori
Les membres de la comunitat, tot i que fa anys que viuen al Pallars, arriben de punts ben diferenciats: l’àrea metropolitana de Barcelona, Girona, el Ripollès, el Montsec i el Priorat. “La veritat és que hem estat molt ben acollits, nosaltres ens hem obert i la rebuda ha estat espectacular”, assenyala Noemí Busquets. Caminant pel llogarret de Balestui, de tan sols dinou habitants, set de les quals són infants, hom pot respirar l’ambient de fraternitat veïnal. En pocs minuts, un parell de veïnes de cases diferents han sortit a fer ús de la plaça com si fos una extensió de casa seva. “Qualsevol dia, cadascú treu alguna cosa i acabem muntant un banquet improvisat,” explica Marc Castro.
“Si féssim un joc de cercles, hi hauria la tribu, que és casa; després, la comunitat, que és el poble, i després, la vall: Sellui, Ancs, Gerri de la Sal, Useu…”, explica Busquets. Enguany, les membres de Copsant han ajudat a recuperar la Festa Major d’hivern. “La senyora Maria, que és l’única originària del poble, ens va convidar a casa seva i vam estar pastant coques. Va venir un dels fills de Casa Cossant i vam encendre el forn”, recorda en Marc. “La implicació va ser meravellosa, fins al punt que diumenge vam fer ‘comú’, que és una de les formes que abans els pobles tenien de treball col·lectiu pel bé comú, i vam reconstruir un mur de pedra que s’havia esfondrat”, afegeix Busquets.
La importància del finançament
Tot just fa un any, un grup motor de tres persones va trobar la casa en venda. L’última hereva de la família de Casa Cossant se’n volia desfer i mudar-se a un pis més accessible, i entre aquestes tres joves, vinculades al Pallars des de feia temps, van fer l’aposta arriscada de pagar les arres de les seves butxaques, que representaven el 20 % del preu total de la finca. Va ser aleshores quan es van posar en contacte amb la Fundació Dinamo, una entitat dedicada a fomentar i promoure projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. D’aquí, van accedir a Coop57, una cooperativa de finançament de projectes de l’Economia Social i Solidària, que van finançar-los el 80 % restant de la compravenda. “Vam tenir molta sort, van creure en nosaltres i van confiar en el projecte. Sense ells, hauríem perdut els calés i ja està”, explica Belmonte.
amb dues persones més |Guillem Martí
Jeff Guillemet, de l’àrea de préstecs de Coop57, va ser un dels encarregats d’estudiar la viabilitat econòmica del projecte. Explica que Copsant complia “de forma molt potent la dimensió política i social que ens interessa. Principalment, per ser un projecte de promoció d’habitatge cooperatiu en un entorn de molta pressió urbanística i turística, amb un plantejament de vida comunitària transformador i que pot esdevenir referència al territori i incentivar que altra gent vegi que és possible i puguin desenvolupar projectes semblants, i això s’ajustava perfectament als nostres valors”. En aquest sentit, i per fomentar aquest model d’habitatge, van acordar un pla de viabilitat econòmica que “el feia assequible a les persones amb una quota d’ús dels espais per sota del valor de mercat”, comenta Guillemet. La paga i senyal inicial es va convertir en el capital social de la cooperativa, que avui dia complementen les sòcies amb una aportació obligatòria per donar-se d’alta i una de voluntària per entrar-hi com a habitant. Si una sòcia vol abandonar el projecte, pot recuperar aquests diners amb l’entrada d’algú que la substitueixi. Un cop s’hi entra a viure, cada sòcia també ha de pagar unes quotes mensuals per retornar el finançament a Coop57 i nodrir els fons de capital en què s’estructura la cooperativa: el fons de manteniment substitutiu per fer reformes o reparacions en cas necessari, per exemple, o el fons social, perquè si una sòcia d’habitatge no pot pagar durant un mes, el col·lectiu pugui assumir-ho. “Si algú treballa fora, a la muntanya, d’autònom, i es trenca una cama, per exemple”, comenta Belmonte. Jordi Arévalo, un dels membres, és guia de muntanya.
També van fer una campanya de microfinançament juntament amb la fundació Goteo, per mitjà d’una contrapartida de fons públics per matchfunding provinents de la iniciativa Arrela’t a l’Alt Pirineu i Aran, gràcies a la qual rehabilitaran el paller de Casa Cossant per crear-hi un espai de trobada per a jornades i formacions, projectes d’educació, i servir de seu social de les productores del banc de terres. “En un futur hi ha gent que té ganes de viure només de les terres o de projectes individuals. Encara ho estem dibuixant, ho hem d’acabar d’aterrar”, comenta Marc Castro, “però, com a cooperativa, ens encaminem cap a una idea d’aconseguir el grau d’autosuficiència més gran”.
