Fets mediàtics com la crema de camions forestals o els homicidis –com el cas de l’assassinat de la família terratinent Luchsinger-Mackay– han sacsejat i estigmatitzat Wallmapu, el territori històricament habitat pel poble maputxe que avui comprèn part dels territoris de Xile i l’Argentina. Un esclat de violència revifat l’any 1997 que responia a una llarga reivindicació no resolta de la comunitat indígena més extensa de la república xilena, que avui agrupa aproximadament 1,8 milions de persones. Un col·lectiu completament heterogeni que viu en conflicte, des de fa més de 500 anys, primer amb l’Estat espanyol i després amb el Xilè.
Durant segles, el poble maputxe va fer front a la invasió del territori per part de l’exèrcit espanyol, fins al 1589, quan el poble indígena va marcar les fronteres en el que es coneix com el “Desastre de Curalaba” o la “Victòria de Curalaba”, segons qui narra la batalla que va enfrontar les guerreres maputxes amb les tropes espanyoles. No va ser fins a la independència de la República de Xile que es va iniciar un nou projecte d’invasió, mal anomenat “pacificació de l’Araucania” i que va fer caure, el 1883, l’últim bastió de resistència indígena. Amb ell conclou la invasió del seu territori i l’aïllament de la seva població en reduccions i reserves.
Anys més tard, amb l’arribada del govern del Front Popular de Salvador Allende, el 1970, s’aprovà la reforma agrària i la llei reguladora de l’estatus i desenvolupament indígena, que van permetre la recuperació de territoris i recursos ancestrals. Nogensmenys, el cop d’estat de 1973 del general Pinochet significà la negació de la seva identitat i la privatització dels territoris fins aleshores reconeguts per mitjà de reserves.
En aquest procés, tal com relata Domingo Namuncura, exdirector de la Corporació Nacional de Desenvolupament Indígena (CONADI), famílies maputxes, “ofegades per la pobresa, van vendre els seus terrenys a preus ridículs per poder sobreviure. Així és com bona part de les terres ancestrals van ser usurpades per empreses forestals que s’enriqueixen basant-se en la discriminació i exclusió de la població indígena”.
Tornada la democràcia, l’Estat xilè intentà donar reconeixement als diferents pobles originaris a partir dels Acords de Nueva Imperial, que van comportar l’aprovació d’una nova llei indígena el 1993. També es va crear un fons per dotar de mitjans econòmics la recuperació de terres i es va fundar la CONADI.
Empreses beneficiades per la usurpació
Tot i això, el procés d’alienació ja havia estat, en gran part, culminat per la dictadura i les seves conseqüències es viuen encara avui, tal com relata Namuncura: “Els nous propietaris de les terres indígenes s’enriqueixen matant els arbres originaris i sembrant arbres de curta durada, com els pins, que talen i exporten a països tercers com els Estats Units o el Japó. A més, consumeixen l’aigua subterrània de la zona, produeixen sequeres greus i deixen sense aigua els horts del territori”. Com a conseqüència, aquest estiu, Xile ha viscut alguns dels pitjors incendis de la seva història contemporània, principalment a zones dedicades al monocultiu. Són qüestions directament relacionades amb l’empobriment del poble maputxe, que el sector empresarial insisteix a atribuir a la seva “manca de visió de negoci”.
L’amenaça empresarial, sumada a les promeses incomplertes per l’Estat, han contribuït a trencar la confiança de la comunitat cap a les institucions xilenes
L’amenaça empresarial, sumada a les promeses incomplertes per l’Estat, ha contribuït a trencar la confiança de la comunitat cap a les institucions xilenes i ha donat lloc a reivindicacions violentes que, malgrat l’aversió que han generat cap al poble maputxe, “són el que ha aconseguit visibilitzar tant nacionalment com internacionalment la nostra causa”. Ho apunta Manuel Curio, portaveu comunitari maputxe, qui afegeix: “Reclamem els nostres drets amb accions com la crema de camions i no amb accions contra la vida humana, sinó contra la vida material. És una resposta que suposa el 10 % de la violència que l’Estat xilè utilitza en contra de nosaltres”.
Les protestes del poble maputxe compten amb gran repercussió mediàtica i fort ressò des dels mitjans de comunicació xilens, amb titulars que deixen entreveure el pes de l’empresa privada a l’Estat xilè, interessada a mantenir les condicions legals que permeten sostenir la situació de la qual gaudeixen les seves inversores, amb un llenguatge sensacionalista i poc imparcial, segons va establir la comissió xilena de drets humans el 2022.
Tanmateix, “no es pot parlar d’un conflicte únic o d’un grup maputxe homogeni”, assenyala Andrés Gómez Lobo, antic ministre de transports i telecomunicacions i membre de Partit per la Democràcia, part de l’actual coalició de govern. Gómez Lobo considera que els partidaris de la violència són “una minoria”, tenint en compte que només un 17 % del poble maputxe resident a la zona tradicional no se sent xilè i un 37 % estaria a favor de l’ús de mitjans violents per assolir els seus objectius, segons el Centre d’Estudis Públics.
Per contra, el portaveu comunitari maputxe Manuel Curio recalca que: “La societat que ens mira des de fora ens pot veure com un grup diferent, però som un mateix grup que busca la independència del nostre territori que es va perdre fa 140 anys”.
Una nova Constitució com a resposta
Les demandes històriques que van iniciar amb força a finals de l’any 1997 revifen el 2018 per l’assassinat d’un jove maputxe activista, Camilo Catrillanca, a mans d’un carabiner, el cos policial xilè i, l’any següent, el 2019, amb les mobilitzacions que van sacsejar el país andí.
Les demandes històriques que es van iniciar amb força a finals de l’any 1997 revifen el 2018 per l’assassinat d’un jove maputxe activista, Camilo Catrillanca
Les protestes massives exigien canvis socials que afavorissin la classe treballadora i van prendre com a un dels focus principals la demanda indígena. Com a resposta, es va posar en marxa la maquinària per redactar una nova Constitució, que substituiria la vigent –establerta per Pinochet–, de redacció assembleària i amb reserva de participació dels pobles originaris.
El 2022 es va rebutjar amb un 61 % dels vots en contra, amb una àmplia negativa, també, als territoris maputxes com l’Araucania. Així, Xile, juntament amb l’Uruguai, són els darrers països de l’Amèrica del Sud que no reconeixen l’existència de pobles indígenes en les seves constitucions.
El seu contingut hauria comportat un gran canvi referent a l’estatus jurídic del poble maputxe: establia la plurinacionalitat i la interculturalitat de l’Estat; dotava els pobles indígenes de mitjans d’autogovern i de mecanismes legals propis i mitjans de preservació de la cultura indígena, com la recuperació de terres i el control dels recursos naturals del Wallmapu xilè. Per tant, hagués permès configurar les bases per donar resposta a les demandes de la part més reivindicativa del poble maputxe. El resultat del plebiscit, però, va deixar en evidència la manca de connexió entre els mitjans democràtics xilens i les necessitats dels pobles indígenes.
Ara s’obre un nou capítol, encarat a la redacció d’una nova Constitució, certament menys participativa i que, ben segur, no suposarà un canvi com el que hagués provocat un resultat positiu al plebiscit. Així doncs, dependrà de la capacitat i voluntat del poble xilè, la possibilitat de fer front, per fi, a una injustícia secular que 500 anys després, continua tacant la història de la República de Xile.
