Aquest article, com el monstre de Víctor Frankenstein, és resultat de la unió de despulles independents. En el meu cas, els ossos i teixits amb què treballo són diverses reflexions personals, la majoria d’elles cultivades en el terreny de la lluita ecologista i altres moviments socials, que amb el temps he regat amb els ideals de la tradició socialista. Com la criatura de la novel·la de Mary Shelley, és probable que el resultat sigui grotesc, però no per això necessàriament deixa de ser funcional.
Si es revisa la trajectòria recent de l’ecologisme, és prou precís dir que el moviment s’ha estancat. Les causes són múltiples i més d’una ha estat decisiva, però, pel que interessa a la tesi que vull exposar, em centraré en una de particular. Tinc la impressió que la militància dels moviments que van protagonitzar l’onada de mobilitzacions de 2019 compartia la creença que revelar la veritat sobre la crisi ecològica conduiria a un alçament popular capaç d’impulsar els canvis necessaris. La realitat, però, ha frustrat aquesta expectativa. La dura experiència d’una pandèmia provocada per la destrucció d’ecosistemes no s’ha traduït en un canvi en la consciència col·lectiva. Tampoc els incendis i les onades de calor del darrer estiu han fet créixer la força d’oposició a la barbàrie capitalista. No obstant això, em semblaria un error deduir que és impossible articular un front ecosocialista. El que indiquen aquests fets, més aviat, és la necessitat de traçar noves estratègies d’acumulació de forces. En les següents línies, sent conscient que no descobriré la sopa d’all, intentaré conjugar diferents aportacions per omplir de contingut aquesta premissa –l’acumulació de forces–, sempre latent en els debats dels moviments socials i dels que perseguim superar el capitalisme.
Lluny del relat de les distopies mainstream, el més probable és que tots els fenòmens que podríem inserir dins el marc de la crisi ecològica –canvi climàtic, pic de recursos, pèrdua de biodiversitat…– tensin la nostra societat de manera gradual, sectorial i no lineal. En aquest sentit, les seves conseqüències es faran notar amb més incoherència de la que tendim a imaginar i afectaran aspectes diferents de les nostres vides. En un escenari com aquest, un procés d’acumulació de forces no ha de confiar el seu èxit en un hipotètic futur punt d’inflexió. Més aviat, ampliar el moviment consisteix a construir-se des de les necessitats que la conjuntura concreta imposi a les classes populars, impulsant les lluites que se’n derivin, sostenint-les en el temps i posant-les en relació.
El socialisme no es crea fora del capitalisme per substituir-lo mecànicament
Per refinar aquesta primera observació, trobo convenient comentar les aportacions d’alguns punts de vista en auge dins el nou cicle polític. Aquestes posicions sostenen que fer créixer el múscul militant implica deixar de perseguir o defensar victòries parcials, enteses com a mesures que, per molt que ens facin avançar en drets i millorin les condicions de vida de milions de persones, no acaben amb un estat que s’erigeix en garant últim del procés de reproducció del capital. Per tant, l’acumulació de forces només tindria lloc al marge d’aquestes estructures totalment alienes als interessos del proletariat.
Crec que aquests plantejaments simplifiquen l’agència de l’estat i el paper de la ciutadania dins d’aquest. El sociòleg grec Nicos Poulantzàs observava que l’estat, tot i que burgès, difícilment serà mai l’escenari ideal de la burgesia. Els estats que coneixem també estan modelats per victòries – parcials– de la classe obrera. És més, dins el mateix estat, hi ha institucions que s’aproximen molt al socialisme, algunes de protegides constitucionalment, com els hospitals o les escoles, com fa poc ens recordava l’economista Pau Llonch en un magnífic fil de Twitter. Dir que la lluita de classes és el motor de la història implica, també, reconèixer aquesta realitat.
Per tant, em sembla un error subestimar el que pot significar per a l’acumulació de forces arrencar victòries a l’estat. Conquestes com un règim de protecció laboral, l’educació pública o la sanitat universal ens situen en una posició molt més avantatjosa per jugar les nostres cartes en escenaris de crisi. Probablement, la jornada de vuit hores ens facilita lluitar per una setmana laboral de quatre dies que, en el cas d’obtenir-se, ens podria aproximar a un sistema en què no ens veiéssim obligades a vendre la nostra força de treball. Amb això no vull dir que aquest procés gradualista que descric sigui l’únic desitjable o viable. El que pretenc és demostrar que el socialisme no es crea fora del capitalisme per substituir-lo mecànicament, igual que el capitalisme no és impermeable a altres modes d’organització social. De fet, com he assenyalat, és en els intersticis del mateix estat capitalista on a vegades es copsen reflexos d’un món radicalment diferent.
L’acumulació de forces ha de partir dels conflictes desencadenats allí on afectin les crisis presents i futures. I partir del fet concret no ens ha de dur a parcel·lar la realitat social de manera que siguem incapaces de bastir una alternativa integral
Tot i això, crec que aquests posicionaments que qüestiono tenen la virtut de posar èmfasi en l’acumulació de forces. Destaco aquesta virtut perquè considero que els darrers anys alguns moviments socials han tendit a subestimar la importància d’aquesta idea. Cal tenir present que no n’hi ha prou amb una manifestació multitudinària en defensa de la sanitat pública, o que interrompre el trànsit unes hores pot ser insuficient per disputar l’hegemonia. Cal que la urgència justificada de “sortir amb tot” que senten moviments com l’ecologista s’acompanyi d’una reflexió sobre “com
i cap a on”, en paraules d’ecosocialistes com Joana Bregolat i Martín Lallana.
Soc conscient de l’amalgama heterogènia de debats que he condensat fins aquí, però crec que poden ser útils si donen peu a una proposta coherent d’acumulació de forces. Posant el focus a augmentar quantitativament la capacitat de mobilització, l’experiència de l’ecologisme ens mostra que agafar la gent per les espatlles i sacsejar-la cridant “desperta, que la cosa està molt fotuda” no ha generat el canvi d’escala desitjat. D’altra banda, tampoc crec que hàgim d’esperar que la societat s’avingui a organitzar-se sota els esquemes que per nosaltres són els adequats, entenent que un veritable procés transformador molt probablement carregarà contradiccions. Com deia Gramsci, “‘instituir el socialisme’ […] pot voler dir una infinitat de coses”. A més, per temptador que resulti explicar la realitat amb paràmetres simples, cal partir del reconeixement que no és precís ni desitjable jerarquitzar en abstracte les lluites i opressions, de la mateixa manera que no existeix una mare de totes les crisis rere el conjunt de problemàtiques existents.
L’acumulació de forces ha de partir dels conflictes desencadenats allí on afectin les crisis presents i futures. I partir del fet concret no ens ha de dur a parcel·lar la realitat social de manera que siguem incapaces de bastir una alternativa integral. El que cal, doncs, és conjugar de manera coherent les experiències dels conflictes existents i entendre’ls com la matèria primera d’una alternativa ecosocialista.
