“Prefereixo ser un cíborg a una deessa”, va plantejar Donna Haraway en el seu icònic assaig A Cyborg Manifesto en l’orwel·lià any de 1984. Aquell nou ésser, combinació d’elements orgànics i electrònics, es va convertir en l’ideal de les primeres ciberfeministes per a un món postpatriarcal, encarnant la nova identitat. En paral·lel, la teòrica cultural Sadie Plant, considerada per algunes la mare del ciberfeminisme, defensava que les dones són més poderoses en la intersecció de la natura i l’artifici.
El ciberfeminisme, que l’escriptora i investigadora Remedios Zafra defineix com “una forma de resistència que ens permet redefinir la cultura des d’una perspectiva feminista”, va agafar força quan una constel·lació creixent de dones i altres identitats sexuals i de gènere dissidents van començar a crear, mogudes per les tesis de Haraway i Plant. Moltes de les expressions artístiques del que avui anomenem cultura digital provenen dels experiments ciberfeministes.
L’estiu del 1991, a Austràlia, quatre dones hackers que estimaven les màquines van crear el col·lectiu The VNS Matrix. Josephine Starrs, Julianne Pierce, Francesca da Rimini i Virgínia Barratt van decidir divertir-se amb la teoria feminista francesa codificant jocs i inventant avatars per criticar el paisatge masclista de la incipient world wide web, creada un any abans pel científic britànic Tim Berners-Lee. “Érem quatre noies, teníem calor, ens avorríem i érem pobres”, va dir Da Rimini. Amb elles el ciberfeminisme es donava a conèixer al món.
El 1997 es va celebrar la Primera Internacional Ciberfeminista, organitzada per un col·lectiu de Berlín anomenat satíricament Old Boys Network. S’hi van citar 38 dones de dotze països i van poder “embrutar-se les mans amb els codis i el maquinari de la tecnologia de la informació”
Va ser el primer col·lectiu d’artistes que va constatar l’empoderament que permeten les tecnologies; en el “Manifest ciberfeminista per al segle XXI” afirmaven que eren “el virus del nou desordre mundial”. Aquell mateix any, impulsades “pel vi negre i les baves vaginals”, van desenvolupar el joc d’ordinador satíric i no binari All New Gen, per criticar la indústria masclista del porno i el món dels videojocs.
El 1997 es va celebrar la Primera Internacional Ciberfeminista, organitzada per un col·lectiu de Berlín anomenat satíricament Old Boys Network. S’hi van citar 38 dones de dotze països i van poder “embrutar-se les mans amb els codis i el maquinari de la tecnologia de la informació”. Van crear un manifest anomenat “100 Anti-Theses of Cyberfeminism”, on s’explicava el moviment des del que no era: “El ciberfeminisme no és una fragància”. A la fi dels noranta el moviment es resistia a una definició clara.
Una de les característiques d’aquest és que les seves integrants defensaven l’anonimat per exercir tàctiques de guerrilla. Sota aquesta premissa, neix el 2014 el col·lectiu Laboria Cuboniks i el manifest “Xenofeminista”. El xenofeminisme es defineix com una forma de transfeminisme que assenyala la tecnologia com a camp estratègic en les lluites per l’emancipació, amb el desig de “construir un futur alien, una X mòbil en el mapa”. El grup el formen Diann Bauer, Katrina Burch, Lucca Fraser, Amy Ireland, Patricia Reed i Helen Hester.
Un nou ordre simbòlic
Trenta anys després de les primeres ciberfeministes, la promesa de llibertat de la xarxa s’ha revertit. Avui dia, el somni tecnològic i el malson digital conviuen en un mateix pla.
Com explica Zafra, l’espai web constitueix un nou entorn més lliure, amb més possibilitats de portar a terme accions subversives, però, simultàniament, aquest lloc de col·lectivitat utòpica i estructura horitzontal ara repeteix patrons patriarcals i les jerarquies de la institució cultural. El 2020 l’escriptora Legacy Rusell va publicar el manifest Glitch Feminist. Anava més enllà de les visions utòpiques de les tesis de Sadie Plant i VNS Matrix i afirmava que els mateixos sistemes d’opressió que campen sense control al món on vivim també s’han estès a l’esfera digital. El concepte glitch, un accident informàtic, ens recorda que encara que podem fer servir l’entorn digital per expandir els nostres somnis de llibertat i que no podem ignorar les forces hegemòniques que dissenyen aquests mateixos sistemes tecnològics, que neguen les experiències a la xarxa de les persones queer, trans i no-blanques.
Somnis, desitjos i tecnologia
El 2014, a una trobada impulsada per l’Associació internacional per al Progrés de les Comunicacions, un grup d’activistes pels drets de les dones, els drets sexuals i LGBTIQA+ i els drets digitals es van preguntar quin tipus d’internet volien i què calia per fer-ho. D’aquest debat van sorgir els Principis Feministes per a Internet, que ofereixen una perspectiva de gènere en relació amb la defensa dels drets humans a la xarxa.
Als Països Catalans, el ciberfeminisme ha accentuat un vessant més social i hacktivista que posa l’accent en la tecnopolítica i que ha adquirit rellevància arran del 15M i de les noves pràctiques culturals i polítiques, vertebrades per l’ús de les xarxes socials com a mitjà per crear-se, organitzar-se i generar continguts. Donestech és un exemple de col·lectiu que planteja internet com una eina per a la pràctica feminista. El 2005 van començar a fer una recerca per valorar quina era la relació entre les dones i els gèneres i les sexualitats dissidents amb les tecnologies. La idea era demostrar com contribuïen al marc tecnològic i com les tecnologies s’estaven generant
i creant per les dones amb altres finalitats.
Als Països Catalans, el ciberfeminisme ha accentuat un vessant més social i hacktivista que posa l’accent en la tecnopolítica i que ha adquirit rellevància arran del 15M i de les noves pràctiques culturals i polítiques, vertebrades per l’ús de les xarxes socials
“En aquell moment, a Barcelona, hi havia moltes dones tecnòlogues que no havien estudiat informàtica o enginyeria, però que tenien un coneixement molt ampli sobre el món tecnològic des d’una perspectiva més àmplia”, explica Eva Cruells, una de les integrants de Donestech. D’aquí va sorgir el Codi Lela, un projecte d’investigació i experimentació tecnosocial, artística i feminista, per estudiar les trajectòries de les dones desenvolupadores, creadores i artistes sobre els accessos, usos i desitjos de les tecnòlogues a Catalunya.
Actualment, treballen en diferents projectes que aborden les violències masclistes en línia, promouen la visibilitat de les eines d’autodefensa feminista i impulsen accions formatives sobre seguretat digital des d’una perspectiva ciberfeminista.
Una eina per l’activisme
Des dels anys noranta, la visió de les creadores ha estat fonamental per a l’ideari ciberfeminista. Les noves possibilitats de treball, tant de producció com de distribució, brindades per internet, han permès el sorgiment de xarxes autònomes independents i els nous llenguatges de la xarxa han mostrat una gran possibilitat d’acció subversiva.
D’això en saben molt a Proyecto Una,“una col·lectivitat millennial que té com a missió desemmascarar les noves formes de feixisme que s’amaguen sota una simbologia aparentment inofensiva, així com reconèixer i donar valor a les aliances feministes forjades a l’escalf dels píxels”, resa la descripció del seu llibre “Leia, Rihanna & Trump” (Descontrol, 2019), una investigació sobre les guerres culturals als mitjans de comunicació, a internet i a la realitat analògica.
Ho fan analitzant com el feminisme ha transformat la cultura pop i com el masclisme i els discursos d’ultradreta reaccionen amb terror. “La incursió del feminisme en la cultura mainstream ha suposat canvis i certes conquestes que han obert noves finestres que estan canviant els marcs de representació i acció”, expliquen des del col·lectiu. Una de les seves estratègies per crear comunitat a internet és la cultura memètica, que defineix moltes de les narratives comunicatives actuals a internet. El fenomen del mem ha passat a formar part dels codis comunicatius del segle XXI i ha transcendit el seu origen purament humorístic per convertir-se en símbol identitari i eina política.
Des de Proyecto Una afirmen que “el principal perill de la ultradreta a internet és la normalització de discursos que qüestionen drets fonamentals que pensàvem que ja estaven guanyats” i que, amb missatges que semblen inofensius, mitjançant aquests mems, aconsegueixen colar els seus discursos i normalitzar-los. I és que internet se’ns ha venut com un lloc màgic, lliure i neutre, però, al cap i a la fi, és un lloc més de reproducció social i cultural on també hi ha discursos d’odi.
El ciberfeminisme també és jugar amb l’humor, el subtext i els missatges polítics per confrontar els missatges d’odi a internet d’una manera creativa. Això és el que fa Proyecto Una des dels seus comptes d’Instagram i Twitter, com també va començar a fer el projecte Memes Feministas; el compte de Twitter @Femimimos, donant suport a les creadores de contingut enviant-les missatges d’amor; o la línia d’atenció digital Fembloc, que aborda les violències masclistes digitals.
Selfies, cossos, natura i dades
El ciberespai, considerat pel moviment una galàxia a governar, i les comunitats que en ell transiten estan en constant comunicació i connexió. L’existència en aquests escenaris xoca amb els límits materials del cos que no desapareixen mai i formen part de l’experiència humana. No hem arribat encara al “veritable somni de la cibercultura” que, en paraules de la sociòloga Deborah Lupton, és deixar enrere la carn i establir una relació neta, pura i incontaminada amb les tecnologies.
Amb l’objectiu d’explorar els vincles entre el cos, la subjectivitat, els algorismes i les empremtes del comportament digital en línia, neix el projecte Cos Satel·lital, de les artistes Núria Nia
i Citlalli Hernández. “Basant-nos en la investigació del concepte de subjecte digital proposat per la filòloga Olga Goriunova, durant la recerca ens fem una pregunta: quina distància separa el nostre cos físic del nostre cos de dades?”, explica Nia.
Amb Cos Satel·lital, les artistes volien pensar la relació indissoluble entre el jo digital i el jo físic. “Ens hem trobat que sovint els perfils predictius que intenten avançar-se als nostres desitjos, fílies i fòbies en línia són traces generalistes que simplifiquen qui som. Per exemple, nosaltres, per ser dues artistes de la mateixa edat i amb inquietuds similars, sovint érem descrites algorítmicament de formes semblants, però som dues persones diferents”, afirma Nia. Per aquestes artistes, el ciberfeminisme és el marc des del qual travessar totes aquestes experiències per construir narratives amb les quals obrir escletxes noves. Algorismes, cables submarins i senyals satel·litals que tornen als nostres cossos i recorren territoris físics i digitals alhora.
