El model econòmic, ecològic i social de les illes Balears pateix una crisi estructural. La realitat és que estam immersos en una crisi sistèmica i multidimensional a escala global, que té una realitat concreta al nostre territori. Són moltes i diverses les veus —fins i tot des d’àmbits de l’economia convencional— que posen en qüestió el model econòmic actual de les Illes basat, per una banda, en el monocultiu intensiu turístic i, per l’altra, en les dinàmiques especulatives i financeres del mercat immobiliari i el sector de la construcció. Aquest tàndem de turisme i construcció ha dibuixat el mapa —territorial i social— que avui es tradueix en una realitat laboral no diversificada i cada cop més precaritzada. En una instrumentalització mercantilista i especulativa del sòl, la sobreexplotació dels recursos naturals, la saturació d’infraestructures, la degradació progressiva dels espais, els processos intensos de gentrificació, la polarització social, l’augment de la pobresa i l’exclusió o la problemàtica d’accés a l’habitatge. Per tant, són molts els motius que fan que, des d’un gruix important de l’ecologisme social i polític, apostem des de fa temps per la transició ecosocial feminista cap a un model diversificat, resilient, que disminueixi les intensitats de requisits energètics i materials. Relocalitzar l’activitat productiva i que sigui capaç, en definitiva, d’encarar els reptes sense precedents d’un futur cada cop més incert, en el que les regles del joc ecosistèmic estan totalment trastocades i les desigualtats exacerbades.
Cal un nou far i calen polítiques que facin de palanca cap a un futur que garanteixi l’adaptació a aquest context canviant des de la perspectiva feminista i, per tant, de la justícia social, ambiental i intergeneracional. Ens trobam davant el fet històric que el Ple de les Illes Balears aprovarà, en el que serà el seu darrer ple de la legislatura el pròxim 28 de maig, la Iniciativa Legislativa Popular de Benestar per a les Generacions Presents i Futures de les Illes Balears. Aquesta iniciativa es va llançar des de l’ecologisme i ha obtingut el suport i la signatura de més de 12.000 persones a totes les Illes. A les portes d’unes noves eleccions, cal que el debat social i polític incorpori les propostes concretes de polítiques econòmiques, fiscals, socials i territorials que ens han de permetre aquesta transició ecosocial feminista.
Plantejar un canvi de model no permet mirades sectorials aïllades, calen plantejaments integrals que responguin a un nou objectiu social
Plantejar un canvi de model no permet mirades sectorials aïllades. Calen plantejaments integrals que responguin a un nou objectiu social que es tradueixi en una nova economia i una nova relació, molt més simbiòtica, amb l’ecosistema del que som només una part. No com fins ara, que l’objectiu d’acumulació i creixements sense límits inherents a les economies capitalistes definia una estructura social (per requisit de mà d’obra) ecocida, classista, racista, masclista i profundament injusta. Cal redefinir un nou objectiu marc pensat en el bé comú i en l’adaptació justa als nous escenaris d’incertesa i esgotament dels recursos disponibles. I no deixam de posar la intel·ligència col·lectiva per generar aquest nou objectiu i com assolir-lo, el procés i les passes necessàries. El perquè ja està sobradament justificat i explicat, el quan està definit per la urgència i el com el pensam des de les respostes col·lectives: el feminisme, l’autoorganització i el suport mutu. També ho fem des de les propostes polítiques que llancem a unes institucions que, fins ara, romanen en la inèrcia de les velles polítiques. Perquè si bé és cert que hi ha hagut un canvi de relat, aquest continua alimentant les dinàmiques de sempre ara pintades de coloraines, i exceptuant algunes iniciatives que es tradueixen en millores puntuals i qüestionables, que alleugen, però en absolut resolen.
Perquè el que cal és rompre les dinàmiques conegudes i ara assumides com inevitables, ja ho diuen que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Però nosaltres hi posem molta imaginació i som capaços no només d’imaginar-ho sinó de concretar-ho i definir el procés. Sabem, però, que això implica un xoc de titans i que s’ha de voler tenir la valentia, la determinació i el coratge per sostenir-ho. La societat ha demostrat sobradament, en moltes ocasions, que hi està disposada. Cal que la segueixi la política institucional. Sempre serà més fàcil que les inversions privades que mouen el món transitin de negoci –posem per cas, cap a les renovables megaindustrials al camp– i anar de polítics progres responsables i ecologistes, que parar els peus, rompre i enfrontar aquestes noves modalitats especulatives i impositives en nom del “progrés”. En definitiva, sempre serà més fàcil que sembli que tot canviï perquè no canviï res, en lloc de virar de rumb en la direcció radicalment distant, i probablement oposada, a l’actual. Però de poder, es pot.
