A l’Estat espanyol, el general Franco va arribar al poder amb un colp d’estat el 1936 després de tres anys de Guerra Civil entre el bàndol republicà i el rebel o feixista. El primer advocava per un estat democràtic sustentat en els drets i les llibertats. L’altre bàndol, que comptava amb el suport de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, defenia un estat clerical i monàrquic, contrari als partits polítics. La dictadura, de quasi quaranta anys, es va cobrar la vida d’unes 150.000 persones per causes polítiques. Va provocar uns 200.000 exilis, el robatori d’almenys 30.000 xiquets i xiquetes i va comptar amb entre 200 i 300 camps de concentració.
A Guatemala, la guerra (1960-1996) no sols es va sostenir, com a Espanya, sobre l’anticomunisme, sinó, a més, en l’accentuada herència colonial i racista d’organització de l’Estat, que va mantenir els privilegis econòmics, polítics, militars i socioculturals de la classe criolla i ladina després de la independència. El 1982 oficials mitjans de l’exèrcit impulsaren un colp d’estat contra el dictador Fernando Romeo Lucas García, acusat de corrupció. Ríos Montt, qui estava fora de les estructures militars després de la derrota electoral de 1974, va ser enviat a l’Estat espanyol com a ambaixador fins al 1977, quan va tornar reconvertit en un pastor evangèlic de gran prestigi. Per això i gràcies a les seues aptituds bel·licistes, va ser considerat pels militars com el més adequat per a ocupar el poder. Va dur a terme l’estratègia contrainsurgent de terra arrasada i el genocidi dels pobles indígenes maia, que suposen més del 80 % de les víctimes. S’estima que entre 1960 i 1996 almenys 200.000 persones van ser assassinades i desaparegudes. Un percentatge ben alt de les quals podria estar en fosses comunes per tot arreu del país.
Pacte de silenci
Per a les famílies, les exhumacions representen un alleugeriment quan és possible identificar les restes i, en cas contrari, una decepció molt gran. És una de les diferències substancials entre l’Estat espanyol i Guatemala. Amb la Transició a la democràcia espanyola es va establir un pacte de silenci, sustentat amb la llei d’amnistia de 1977, que no sols deixava impunes els crims, sinó que equiparava els qui van lluitar contra la dictadura amb els qui van donar el colp d’estat.
La primera llei de memòria històrica, en 2007, va ser insuficient per a les famílies, tot i que va permetre exhumar centenars de víctimes. El 2012, el Partit Popular hi va retirar el finançament i no va ser fins al 2022 quan el PSOE, novament a la Moncloa, va destinar 11,35 milions d’euros per a activitats sobre memòria democràtica, un 60 % per a les exhumacions. La llei de memòria democràtica de 2022 busca augmentar les exhumacions i promocionar actes de memòria. Tanmateix, en l’essencial, la justícia, el silenci hi continua sent la norma.
Hui s’han exhumat unes 500 fosses i prop de 12.000 cossos estan en laboratoris de genètica. Es disposa de registres amplis de les persones represaliades en la dictadura, la qual cosa facilita la identificació, tot i que sol dir-se que es tracta d’una “carrera a contrarellotge”, perquè les persones que van sobreviure, a poc a poc, moren sense haver recuperat les restes dels familiars.
Sense responsabilitat
A Guatemala, el panorama és un altre. Resulta quasi impossible accedir a dades fiables d’exhumacions realitzades o en procés; i el finançament és nul des de l’Estat, cooptat per les estructures militars i l’elit política. A més, fou tal la capacitat de destrucció que els cadàvers i restes trobades, en moltes ocasions, són impossibles d’identificar. Era habitual que cremaren, sovint vives, les víctimes de la repressió, després de patir tortures, violacions i infanticidis. La urgència era eliminar fins a la darrera llavor rebel.
Després de la signatura dels Acords de Pau de 1996, començaren massivament les exhumacions. La Cooperació Internacional, en detriment de l’Estat, va disposar dels recursos econòmics necessaris. Com comenta Rosalina Tuyuc, líder kaqchikel i presidenta de la Coordinadora Nacional de Vídues de Guatemala (CONAVIGUA), “mai no hem trobat ningú que assumisca la responsabilitat, hem estat les famílies de les víctimes que foren torturades, desaparegudes o massacrades, o cremades vives les qui hem assumit el treball de desenterrar els nostres morts en els cementeris clandestins”.
Una justícia desigual
Com sobreviure a la mort de companys, familiars i amics en condicions adverses? Què motiva les famílies a continuar amb les exhumacions? Francisco Martínez, Quico, un dels darrers guerrillers antifranquistes vius, hi respon: és “el compromís d’haver quedat viu” el que manté en peu les reivindicacions i la feina constant entorn de la memòria històrica, però sobretot al voltant de la consecució de justícia. Un fet que ni a l’Estat espanyol ni a Guatemala es veu proper.
En 2008, l’exjutge Baltasar Garzón va obrir la primera causa per a investigar els crims durant la Guerra Civil i la dictadura. El revolt social a favor i en contra va terminar per col·locar-lo en el punt de mira de l’elit política, fins que l’acusaren de prevaricació i fou impossible continuar amb el procés.
A Guatemala, el panorama és diferent del de l’Estat espanyol: resulta quasi impossible accedir a dades fiables d’exhumacions realitzades o en procés i el finançament és nul des de l’Estat, cooptat pels militars i l’elit política
Davant del silenci de l’Estat, les famílies van acudir a instàncies internacionals. El 14 d’abril de 2010, dia en què es commemora la proclamació de la Segona República, van interposar una querella a l’Argentina perquè s’investiguen els crims i dur així als tribunals als responsables de genocidi i crims de lesa humanitat durant el franquisme. La negativa i els bloquejos dels jutjats espanyols per col·laborar amb la jutgessa argentina, María Servini de Cubría, no han permés que aquesta iniciativa avance.
A Guatemala, en canvi, sí que s’ha pogut dur a judici almenys a setanta militars, policies i paramilitars implicats en la violació de drets humans durant la guerra. També va existir la possibilitat d’experimentar amb un sistema de suport a la justícia, la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (CICIG), que durant tretze anys va investigar i va processar polítics, xarxes il·lícites i militars implicats en casos de corrupció i delictes de lesa humanitat. A més, la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) va emetre catorze sentències contra Guatemala per violacions dels drets humans.
La principal fita va ser la condemna a Ríos Montt, el 2013, a vuitanta anys de presó per delictes de genocidi. Deu dies després, però, la Cort de Constitucionalitat la va anul·lar per una qüestió tècnica i va ordenar la repetició del judici. Malgrat tot, s’han experimentat uns altres processos satisfactoris per a la reparació de les víctimes: el cas per violència sexual de les dones de Sepur Zarco (2016), els casos de Molina Theissen per delictes contra els deures d’humanitat, agressió sexual agreujada i desaparició forçada (2018) i el de la massacre de Las Dos Erres, on es va condemnar l’exmilitar Santos López Alonso.
És una paradoxa sense referents: les estructures de poder militar i polític, davant l’envestida dels tribunals, s’han sentit perseguides, la qual cosa els ha dut a aliar-se per tal d’obstaculitzar els més de 200 casos en procés i que, a dures penes, amb diversa sort, han aconseguit avançar. De fet, actuen amb agilitat en la consecució de normes que silencien els operadors de justícia, assetjats amb difamacions, persecucions i espentats a l’exili. Tot això retorçant el dret penal i davant l’apatia de la comunitat internacional.
