La reflexió, la crítica política i l’entreteniment teatral s’ajunten a George Kaplan, espectacle en cartell actualment, i fins al 9 d’abril, al Teatre Tantarantana. L’autor, Frédéric Sonntag, ha construït un trencaclosques en tres actes units en una sola obra. La posada en escena és de la companyia La Bella Otero (Enterrando a Dodot, 2021, i Loco Amoris, 2021), que presenta una proposta de laboratori que busca les fronteres entre realitat i ficció des de diferents òptiques. L’elenc –Emma Arquillué, Joan Esteve, Pablo Macho Otero, Eudalt Font i Anna Roy– lidera el nou muntatge de la companyia. A més d’actuar, Pablo Macho Otero, és el traductor i director de l’obra. També és qui va proposar el text de Sonntag després d’haver-lo vist en versió de Toni Casares a la Sala Beckett (Grec, 2013).
Moltes recordem el nom de George Kaplan per la imatge memorable d’una avioneta a la cacera d’un home a Perseguit per la mort (1959) d’Alfred Hitchcock. És inevitable preguntar-se per què l’autor va triar George Kaplan i no Bartelby (per posar un exemple) i que ens vingui a la memòria l’estratègia hitchcockiana del MacGuffin, que ell entenia com un element de suspens que feia avançar la història. Segons el director britànic, la pel·lícula esmentada, la 57 de la seva carrera, acull el seu millor MacGuffin; la cosa més buida, més inexistent, més irrisòria. El MacGuffin no deixa de ser una excusa.
L’expressió s’atribueix al dramaturg britànic Angus McPhail. Ell mateix l’explicava partir d’una anècdota: dos individus van en un vagó de tren i un interroga l’altre sobre un paquet que porta amb l’equipatge. L’altre contesta que és un MacGuffin. Com que no fa content el seu interlocutor amb l’explicació, afegeix que és un aparell per caçar lleons a Escòcia, i l’interlocutor li contesta que no hi ha lleons a Escòcia. Aleshores, el primer respon: “Bé, doncs suposo que això no és un MacGuffin”. Al cap i a la fi, el MacGuffin no té importància, sinó que és una excusa per una conversa estimulant, no importa sobre què.
Frédéric Sonntag ha confegit un trencaclosques en tres actes units en una sola obra i La Bella Otero l’ha plasmat en una proposta de laboratori que busca les fronteres entre realitat i ficció des de diferents òptiques
Aquesta anècdota podria explicar la tria de Frédéric Sonntag per l’enigmàtic títol de George Kaplan, i, en certa manera, la tria d’aquest text per part de la jove companyia La bella Otero, que s’estrena, per primera vegada, amb un text que no és de creació pròpia. Explica Emma Arquillué (millor actriu revelació 2022) que volien experimentar i fer tres obres en una, amb diferents codis i referents teatrals que els han anat enriquint al llarg dels anys. Així que anirem a pams i dividirem el comentari amb les mateixes parts que el procés d’investigació escènica:
El primer acte gira entorn un grup d’activistes clandestins en plena dissolució. La companyia treballa a partir del naturalisme argentí, amb referents com Javier Daulte. Es representa l’escena de forma realista, tal com és, sense massa ornaments o estilitzacions poètiques; un banc, unes màscares neutres amb inicials, dessuadores negres i uns cafès. En aquest bloc, les intèrprets han partit de la construcció del subtext i de les biografies dels personatges, treballant la relació entre aquests. El treball actoral és força acurat i els rols molt ben trobats, els ritmes són àgils, el llenguatge col·loquial i tot plegat crea escenes molt divertides.
En el segon acte, un equip de guionistes que van a la recerca d’un concepte impactant per a una sèrie de televisió. En l’escena reconeixem ràpidament la comèdia gamberra de La Calòrica. Cal destacar la transició entre la primera i segona part, admirable per la seva rapidesa i la transformació dels personatges, tant de caràcter com pel canvi d’estilismes. Com a les bones comèdies, l’acció es revesteix de la tragèdia personal d’un dels guionistes. El ritme és intens i el vestuari llampant. L’escenografia es converteix en un plató de televisió; amb un canó de seguiment i plataforma lleugerament rotatòria. Els intèrprets destaquen els trets que defineixen cada personatge: la seva manera de vestir, caminar, parlar o mastegar un xiclet.
L’escena final ens situa davant d’un govern invisible en lluita pel poder davant d’un gran perill que amenaça la seguretat interior del país. S’inspira en el teatre europeu postmodern i en l’univers estètic del poder que Stanley Kubrick va reflectir al film ‘Eyes Wide Shut’: grans túniques, màscares i espelmes
L’escena final ens situa davant d’un govern invisible en lluita pel poder davant d’un gran perill que amenaça la seguretat interior del país. S’inspira en el teatre europeu postmodern amb referències a la companyia El Conde de Torrefiel i en línia a l’univers estètic del poder que Stanley Kubrick va reflectir al film Eyes Wide Shut: grans túniques, màscares i espelmes. Gran part de la narrativa es projecta en una pantalla. No hi ha jerarquia entre els personatges i predominen la subjectivitat i l’eclecticisme.
Les diferents tendències escèniques que la companyia proposa funcionen prou bé, però alhora no convenç tant que el format més arriscat sigui el colofó final. He d’admetre que no soc imparcial amb això: sovint les atmosferes postmodernes em fascinen alhora que em carreguen. Malgrat tot, omplen les platees de tot Europa. Per acabar, cal fer una menció especial a la il·luminació i a la cura del treball de producció.
En conclusió, per què s’hauria d’anar a veure el muntatge George Kaplan? En primer lloc, és el MacGuffin perfecte per una conversa estimulant, sobre les diferents estètiques i formats teatrals, el paper del teatre i la ficció o el que vulgueu. En segon lloc, perquè la companyia apunta a una llarga i fructífera trajectòria i sempre mola allò de: “Jo els vaig veure fa…” Per acabar, es pot recollir un exemplar del text de Frédéric Sonntag de la biblioteca traduït per Jordi Coca i buscar les set diferències amb la versió del Tantarantana. I amb això ja tindríem un bon pla cultural per Setmana Santa.
