El divertit i irònic darrer llibre d’Antonio Baños, Barcelona no té solució, té diferents virtuts. Una, gens menor, és que permet fer-ne diferents lectures. El llibre es refereix a Barcelona, però en alguns temes, per exemple, el “model econòmic i social Barcelona”, que voldrien promoure, des de sempre, les elits barcelonines (la BIGA –Barcelona International Global Administration–, en diu Baños) es podria aplicar (amb els retocs necessaris) a Catalunya, i a moltes ciutats o països europeus o de l’Amèrica del Nord.
Un actiu del llibre és la desmitificació que amb l’arribada de la “reforma democràtica”, o sigui, el “Règim postfranquista i monàrquic de 1978”, hi havia hagut una ruptura amb les polítiques dels alcaldes franquistes. Baños deixa clara la continuïtat del model de ciutat de Porcioles (o Viola i Socías) amb el de Narcís Serra i Pasqual Maragall primer, i dels alcaldes posteriors fins a arribar a Ada Colau. En tots els casos es recuperen conceptes “de l’últim terç del segle XIX” (el barceloní o el barcelonisme, la gent) que serveixen sobretot per emmascarar “les diferències de classe…, d’origen i d’orientació política…, per aconseguir el gran projecte general: Barcelona SL”.
El “model Barcelona” amb el que han somniat continuadament les elits barcelonines (i catalanes) és el d’una “ciutat de la diversió”, una “ciutat turística”, una “ciutat dels projectes il·lusionants”, una “ciutat atractiva pel talent”. I això ha estat possible, a Barcelona, per l’existència d’“una aliança molt sòlida entre el capitalisme més assedegat de guanys amb uns administradors públics socialdemòcrates (excepte el liberal Trias) de casa bona molt interessats en la vanitat i la reelecció”. (Crec que és molt indulgent qualificant de socialdemòcrates Serra, Maragall, Clos, Hereu o Colau).
Baños deixa clara la continuïtat del model de ciutat de Porcioles (o Viola i Socías) amb el de Narcís Serra i Pasqual Maragall primer, i dels alcaldes posteriors fins a arribar a Colau
Crec que Baños està molt encertat quan diu que la ideologia californiana és el discurs dominant a Barcelona, i que l’agenda californiana s’ha imposat a l’agenda d’esquerres clàssica. I aquesta ideologia o agenda s’ha concretat en tres eixos bàsics: una fe en la tecnologia (start-ups com a exemple) com a solució a qualsevol dels problemes d’una comunitat humana; el globalisme, “un sol món global connectat per la tecnologia és el dogma oposat a nacions, fronteres, diferències espacials, culturals i polítiques”; una fe ultraindividualista en el talent tècnic (més aviat tecnòcrata) personal, que són els únics que poden governar sistemes tan complexos com les ciutats globals. En resum, “el domini absolut del partenariat publicoprivat (PPP)” que governa amb la tecnocràcia i l’emprenedoria. “La ficció que la ciutat funciona des d’un quadre de comandament dirigit per especialistes i visionaris” (la “ciutat empresa” de Maragall, la smart city de Trias, la green city de Colau). En aquest món tecno-optimista no hi caben ni el dissens, ni el pessimisme, ni la participació popular, ni les restriccions a la lliure circulació de capitals: són “antibarcelonisme”. I tot això s’ha de consensuar amb els que tenen el poder fàctic real: un “nou Consell de Cent de les oligarquies nacional i internacional, que podríem anomenar irònicament la BIGA”. I afegeix, “el govern de Barcelona ha passat del Consell de Cent als Consells dels CEO”.
En el procés de terciarització o postindustrialització de Barcelona s’han triat dos usos bàsics de l’espai: el turístic (hotels, restaurants, comerç i serveis lligats, ports pels creuers) i oficines com a espai de treball tecnològic i vinculat a universitats i recerca. Espais ocupats però no viscuts, llocs rendibles però buits, morts (residències privades d’estudiants estrangers, coworkings, call centers, subseus de multinacionals, hotels, apartaments turístics, lloguers temporals i de luxe). Llocs per a gent que és –temporalment– a Barcelona, però que no hi pensa viure, insisteix Baños.
En aquest món tecno optimista no hi caben ni el dissens, ni el pessimisme, ni la participació popular, ni les restriccions a la lliure circulació de capitals: són “antibarcelonisme”
La globalització i altres mecanismes de l’imperialisme fan que alguns països o ciutats prosperin, però que d’altres es converteixin en subalterns, tothom té un paper assignat. En aquest joc, Catalunya i Barcelona són subalternes, uns llocs per divertir-se, relaxar-se i treballar gràcies als salaris baixos i la bona formació dels catalans. Una ciutat turística sempre és sucursal, mai centre de res. A tot el món es prenen decisions que l’afecten, però al revés no passa mai. I una cosa és una ciutat turística (Barcelona) i una altra molt diferent és una ciutat global on van turistes (Londres o París). El primer que fuig quan arriben problemes és el capital, i més el capital-risc, la base de les empreses emergents. Barcelona és una capital sense estat i ha de tenir en compte que ser una ciutat global no vol dir res (n’hi ha moltes), i ser una ciutat turística encara menys (n’hi ha moltes més i tenim a sobre la crisi climàtica i energètica), i ser tecnològica i emprenedora de debò amb uns salaris massa baixos i sense un sistema financer autòcton és una fal·làcia.
Per tant, potser els barcelonins (com Baños) estan desanimats perquè “abans se sentien ciutadans, amos de la ciutat, i ara són figurants d’un espectacle continu del qual suquen grans corporacions”. Potser, “el que els desanima són la pujada dels lloguers, la manca de feina, la turistificació i l’allunyament de la decisió sobre els ‘projectes il·lusionants’ que sempre ‘generen impacte’ sobre la ciutat: beneficis privats i molèsties i despeses del públic”. Els cosmopolites són l’aparell ideològic i la forma d’invasió del neoliberalisme global. Diu Baños, “tota ciutat o territori que decideix dedicar-se al turisme de masses ha de saber que el que més es valora (…) és la precarietat i la repressió. O sigui, que sigui barat i segur”. El Model Barcelona “ha tingut una cara fosca: (…) la repressió a la dissidència política, a la marginalitat social o l’actuació directament racista”. Sense la violència econòmica, però també policial, judicial, així com del racisme, no hauria estat mai tan rendible. “L’equitat, la justícia, la igualtat, l’acolliment del refugiat, l’exportació de la catalanitat, l’internacionalisme. El patrimoni, el passat, l’ordre, la seguretat, la gent gran”, insisteix, són secundaris respecte a la gestió de l’espectacle, de “l’esdeveniment col·lectiu il·lusionant”.
En aquest joc Catalunya i Barcelona són subalternes, uns llocs per divertir-se, relaxar-se i treballar gràcies als salaris baixos i la bona formació dels catalans. Una ciutat turística sempre és una sucursal, mai el centre de res
Un corrent molt fort –ideològic, cultural i de submissió política– ha governat la ciutat, quasi sense interrupció. Hi ha coincidit l’alta burgesia “castellano-centrada” i el “progressisme” burgès d’arrel catalana: l’exaltació de la “Barcelona-província” i, per tant, provinciana. Per ells, Barcelona és una província espanyola, però voldrien que fos reconeguda de manera singular, amb més afecte i respecte, pel Reino al que serveixen, perquè és més internacional que catalana. Les elits de Barcelona i Catalunya (“los señoritos”) són els reis del pragmatisme i de l’elitisme tècnic, com va dir Manuel Vázquez Montalbán, ens recorda Baños. La ciutat s’ha anat fent amb una idea política inflexible: el lucre privat. La “venda” de Barcelona ha estat una opció concreta. Quan les elits de la ciutat parlen de talent, estan parlant de fer negoci, de beneficis. Així, la desregulació de la ciutat sembla un procés de “tecnificació” quan, en el fons, és un “pelotazo immobiliari i un pas cap a la ciutat neoliberalitzada”.
Però Barcelona és una ciutat DE passat (no DEL passat). I té futur. Però per governar-la bé, cal conèixer bé el seu passat, no un futur que només és “aire, fum i mentida”. Davant d’una Barcelona que viu d’esquenes/de cul a Catalunya, s’ha de plantejar una Barcelona de cara a Catalunya, que no es pot moure d’on és, no deixarà mai Barcelona (al contrari de la Nissan, per exemple). Cal girar-se i donar-li la cara. Com ens recorda Baños, “l’objectiu del nacionalisme és que tot Catalunya sia ciutat”, deia Martí i Julià a El ver futurisme, 1908. I Nicolau Rubió i Tudurí, “l’adoració a la gran ciutat, monstre devorador amb tots els drets damunt els pobles veïns, no pot resistir l’examen dels urbanistes. És el país que cal organitzar o urbanitzar (…) La descentralització o dilució urbana no vol dir altra cosa sinó la multiplicació de centres de vida civil”. (Revista de Catalunya, 1926, “La qüestió fonamental de l’urbanisme: el país-ciutat”).
El llibre apunta una idea de futur molt interessant: “Si la lluita de classes no es restringeix al lloc de treball, tampoc no haurien de fer-ho els sindicats. La conclusió estratègica és que els sindicats han de procurar organitzar les ciutats i no només els llocs de treball”
Baños defensa que “sí que n’és de possible una altra àrea metropolitana, igualitària, estesa pel país, sense corones, republicana”, i “no és turismofòbia, és ciència. (…) Menys Barcelona és riquesa distribuïda millor i més eficientment, és menys pressió immobiliària i més permeabilitat entre on es viu, on es treballa i on s’administra. Menys Barcelona és (…) més viure com les ciutats del país. Menys Barcelona és millor Barcelona i millor país”. I apunta una idea de futur molt interessant: “Si la lluita de classes no es restringeix al lloc de treball, tampoc no haurien de fer-ho els sindicats. La conclusió estratègica és que els sindicats han de procurar organitzar les ciutats i no només els llocs de treball (o sectors industrials). Organitzar les ciutats només és possible si els sindicats busquen aliats en els blocs socials metropolitans” (Fletcher & Gapasin, 2008).
I acaba d’una forma magnífica: “Ho tenim clar: Barcelona no té solució. Té lluita”. Això deia el vell Marx, ens explica Marcello Musto, en una de les darreres entrevistes que li varen fer, quan li preguntaren quina era la paraula/concepte que considerava més important de totes i, després de pensar-ho una estona, va dir: “la lluita”.
