Les universitats catalanes tenen avui un paper clau dins del projecte neoliberal, on l’educació universitària és cada vegada menys un dret social a exercir, reemplaçada per una educació destinada a l’ocupabilitat, en què l’element central deixa de ser el coneixement i passa a ser les competències. Aquest model, implantat gràcies al procés de Bolonya, es consolida amb cada nova Llei d’Universitats. Sota el projecte neoliberal de Bolonya, l’educació universitària és vista com una responsabilitat individual i una inversió en capital humà per poder obtenir una bona feina en el futur, en un mercat laboral profundament segmentat i inestable.
En aquest context, s’ha permès un creixent mercat universitari cada cop més fragmentat, a base de màsters a preus desorbitats i d’universitats privades, que serveixen per garantir la reproducció i el tancament social dels grups més afavorits econòmicament, a través de la compra de credencials educatives. Unes credencials que són en la base de la distribució de les posicions socials, sota una falsa meritocràcia avalada per la ideologia de mercat.
La subjectivitat dels i les estudiants també està en transformació i s’està deixant de demanar coneixement crític per exigir eines aplicables a les hipotètiques sortides laborals
Dins d’aquest model, la subjectivitat dels i les estudiants també està en transformació i s’està deixant de demanar coneixement crític per exigir eines aplicables a les hipotètiques sortides laborals. Aquest model d’universitat, on els títols esdevenen un bé que s’adquireix al mercat, substitueix l’educació universitària com a dret social i com un espai democratitzador on promoure la plena participació de totes dins d’una tradició igualitària.
És cert: aquest model té totes les limitacions que han tingut tots els drets socials en la nostra societat, sempre esbiaixada en termes de classe, gènere i ciutadania o racialitat. Però l’estem substituint per un model encara més desigual, mercantilitzat i classista, on la funció social de l’educació i la seva capacitat crítica estan sent soscavades i on la justícia distributiva està totalment absent.
Els baixos sous que cobra el professorat associat –entre 200 i 700 euros– els obliguen a acumular altres feines mal pagades, i això fa que acabin fent jornades de més de seixanta hores setmanals
Al mateix temps, el model laboral actual a les universitats catalanes està construït sobre la sobreexplotació de la meitat de les seves plantilles, amb contractes a temps parcial, com són els dels famosos associats (molts d’ells falsos associats, perquè estan fent vida acadèmica des de fa molts anys). Els baixos sous que cobren (entre 200 i 700 euros, segons dedicació i tipus) els obliguen a acumular altres feines mal pagades, i això fa que acabin fent jornades de més de seixanta hores setmanals.
Les universitats públiques catalanes, segons dades d’un informe del 2022 de l’Observatori del Sistema Universitari, tenen la plantilla de personal docent i investigador (PDI) més baixa de l’Estat espanyol en relació amb el nombre d’estudiants. A la vegada, tenen les taxes de temporalitat i de dedicació a temps parcial més altes, perquè els contractes temporals representen un 62 % del total, per sobre del límit legal que, des del 2007, és del 40 %.
Aquest sistema d’estratificació, que manté les professores associades permanentment esgotades, permet la divisió de la plantilla docent i està dificultant generar una lluita col·lectiva eficaç. Però aquest sistema estratificat també genera tota una sèrie d’abusos de poder continuats que, per fi, en les últimes setmanes, comencen a sortir a la llum. És precisament aquesta dependència dels i les associades, i també de les figures predoctorals i postdoctorals als treballadors permanents –que són els que tenen la capacitat real d’incidir sobre els tribunals que decidiran les places que permetran escapar de la precarietat―, la que facilita aquests mateixos abusos de poder.
Ni la nova Llei d’Universitats (LOSU) del govern PSOE-Podemos ni el pla de xoc del govern d’ERC representen cap gir substancial en la direcció neoliberal de les universitats catalanes
Ni la nova Llei d’Universitats (LOSU) del govern PSOE-Podemos ni el pla de xoc del govern d’ERC representen cap gir substancial en la direcció neoliberal de les universitats catalanes i consoliden un moment profundament regressiu de l’economia política de la desigualtat i del lloc que hi ocupen les universitats. Ni la llei ni el pla de xoc resolen el problema dels més de 10.000 associats (del conjunt de 18.000 que conforma el Personal Docent i Investigador) que estan sotmesos a situacions d’una precarietat insuportables a Catalunya.
Contràriament al que es pugui pensar, aquests dos elements, la privatització de la universitat i la precarietat de gran part de les seves treballadores, no tan sols han anat paral·lels, sinó que són mútuament dependents. El projecte neoliberal s’ha pogut imposar perquè s’han precaritzat les condicions de bona part de les seves treballadores, però, al mateix temps, el vell feudalisme dels catedràtics, amb els seus abusos de poder, es pot mantenir per aquesta mateixa precarietat. Per això hem de pensar en una lluita conjunta entre les treballadores de la universitat, amb totes aquelles de nosaltres que defensem una educació universitària pública, crítica i al servei de la transformació igualitària de la societat. La lluita per aquesta altra universitat comença per la defensa dels drets de les seves treballadores més precàries.
