Si una cosa caracteritza la Sana’a Aladra és el seu immens somriure. Molts cops l’ha fet servir quan els colons l’han intentat atacar. “Somriure em permet tenir esperança per continuar”, afirma. Ha viscut tota la vida a At-Twani, a l’àrea rural de Massàfer Yatta, i malgrat l’amenaça diària dels colons i la pressió dels soldats israelians, mai ha pensat d’anar-se’n. Els veïns la consideren la dona més forta del poble, però ella torna a riure i respon: “Soc forta perquè lluito”.
La Sana’a, de 34 anys, no va poder seguir els estudis perquè va ser empresonada en acabar l’institut, per això s’ha dedicat a pasturar el ramat familiar, una de les úniques sortides econòmiques que hi ha en aquesta zona. Viure a Palestina, però, per a moltes dones implica aprendre molt més que el que els puguin ensenyar a escola. “No tenim serveis humanitaris i estem lluny de la ciutat, per això hem hagut de sobreviure amb els nostres mitjans: he après a fer primers auxilis, ajudar els altres i plantar cara als atacs”, explica.
A més, les cent cinquanta dones que formen part de la petita comunitat d’At-Twani duen a terme una tasca psicològica conjunta i es fan costat les unes en les altres per enfortir-se col·lectivament. Però no a tot arreu és possible, això. A la ciutat d’Hebron, militaritzada i fragmentada pels assentaments i els checkpoints, la Wijdan Ziadeh no viu la mateixa sort ni afronta igual l’ocupació. “Des que soc en aquest món sempre he vist el mateix: soldats, colons, checkpoints tancats, enfrontaments, atacs”, expressa amb to greu. “El meu marit va morir i tinc sis fills; quan surten tinc por que els passi res”.
A la casa on resideix des de fa nou anys, al barri de Tel Rumeida, a la Wijdan l’exèrcit israelià li va instal·lar una càmera que vigila quan entra i surt. “Per motius de seguretat”, argumentaven. “Tinc la sensació que visc al carrer, no tinc privacitat, em sento observada tota l’estona i ningú em ve a visitar perquè tenen por”, explica. La presència de la càmera, a més, permet als soldats entrar a casa seva sempre que vulguin: “Algun cop que no hi era i no els he pogut obrir, han esbotzat la porta per entrar, o bé me’ls he trobat al terrat sense que els ho hagi permès”. Això fa que passi molt més temps a casa per protegir-la.
Alternatives laborals de dones i per a dones
Per a l’Eatidal Aljanri, coordinadora de projectes al Women’s Studies Centre de Palestina, l’ocupació ha condicionat la llibertat de moviment i decisió de les palestines. Pràctiques com el tancament total o parcial de les ciutats, el mur o les incursions diürnes i nocturnes de l’exèrcit fan que les famílies mirin d’impedir que les dones treballin o estudiïn. L’Eatidal és contundent en afirmar que “la violència de l’ocupació perpetua el masclisme i el sistema patriarcal”; per exemple, “quan van construir el mur a la Zona C, moltes famílies van impedir a les seves filles anar a l’escola, que era a l’altra banda, però no ho van prohibir pas als nois”.
Segons l’Oficina Central d’Estadístiques de Palestina, el 2020 la taxa d’atur de les dones palestines era del 40 %, davant el 22 % dels homes, i per a les que van aconseguir acabar una carrera universitària l’índex era del 46 %. En vista d’aquesta realitat, en diferents poblacions s’han establert cooperatives de dones per generar feina de manera autònoma. A Hebron mateix hi ha la cooperativa Women in Hebron, que es dedica a la confecció de peces de roba per vendre. L’Eatidal valora molt positivament aquests espais, ja que “contribueixen a l’empoderament econòmic de les dones”.
La taxa d’atur entre les dones palestines rondava el 40 % el 2020, encara que el 46 % tenen estudis universitaris
A la zona de Beit Sahour, prop de Betlem, la Unió de Dones Àrabs compra cada dia 60 kg de julivert als agricultors locals per rentar-lo, assecar-lo i, posteriorment, distribuir-lo en recipients per vendre’l als supermercats de la zona. Amb aquesta tasca donen feina entre 10 i 15 dones, segons l’època de l’any, a les quals cal sumar una dotzena més que treballa a la llar d’infants del centre, on cuiden més de 120 criatures, entre les quals hi ha els fills i filles de les mares treballadores que, en cas contrari, no podrien anar a fer feina. En total, a la Unió hi ha 35 dones empleades. “Quan treballen aquí poden escollir i decidir com volen utilitzar els seus diners i no han de demanar-ne al marit”, explica la Basma Giacaman, membre de l’entitat. “Moltes han acabat la universitat, però hi ha poques oportunitats laborals, per això per a elles és important treballar aquí”, conclou.
El feminisme com a recepta per a l’alliberament
Alhora, la relació entre l’ocupació d’Israel i el sistema patriarcal dins la societat palestina també té efectes directes en la perpetuació de la violència de gènere. Les últimes dades de l’Enquesta de Violència de Gènere de Palestina, del 2019, mostren que el 27,6 % de les dones van rebre violència, majoritàriament psicològica, però també econòmica, social, física i sexual. A aquestes dades s’hi suma la manca de confiança en els cossos de seguretat palestins a l’hora de denunciar i el desconeixement dels recursos com els centres de protecció de les víctimes.
Per això, des del Women’s Studies Centre, d’ençà del 1997 exigeixen a l’Autoritat Palestina que implementi la Llei de protecció de la família, creada per protegir les dones i els infants de la violència domèstica i intrafamiliar, establir una edat legal de matrimoni, el divorci o la igualtat de gènere en les herències. L’Eatidal Aljanri, però, és conscient que la falta d’estructures estatals (o la deficiència de les que hi ha), en part per culpa de l’ocupació, també dificulta l’existència de cossos legals per liquidar el masclisme i el patriarcat a la seva comunitat.
Malgrat la manca d’avenços legislatius, hi ha palestines que no s’aturen. En els últims anys han sorgit moviments feministes deslligats de les organitzacions i dels partits polítics. Tal’at n’és un exemple. Nascut el 2019 després de l’assassinat de la jove de 21 anys Israa Ghrayeb a mans de la seva família, el moviment va coordinar mobilitzacions a dotze poblacions palestines, i sota l’eslògan “No hi ha nació lliure sense dones lliures” van protestar contra la violència de gènere i sexual, el patriarcat, l’explotació econòmica i el colonialisme. Amb la seva activitat van obrir un nou camí feminista autònom i independent.
