L’Alaa Sous té 29 anys i viu a Jerusalem. El 2 d’abril a les dues de la matinada uns militars israelians la van arrestar. El seu delicte: informar i compartir notícies a través de les xarxes socials. Per les forces de seguretat israelianes, però, es tractava d’una “amenaça a la seguretat” i una forma de “generar caos al país”. La seva detenció va derivar en un doble càstig: físic a través d’un arrest domiciliari i psicològic amb la prohibició d’utilitzar les seves xarxes socials durant un mes.
“Durant el Ramadà es va produir una de les campanyes més grans de persecució d’activistes”, denuncia la jove creadora de contingut. “Volen que parem d’informar, però jo no deixaré d’explicar la meva història”, declara contundent. Tot i això, és conscient dels efectes de la repressió i a partir d’ara anirà amb més de compte amb les temàtiques que tracta.
Sota el control d’Israel, el seu arrest no és cap excepció. Segons l’agrupació d’organitzacions de suport a les persones preses, el 2022 l’exèrcit van detenir al voltant de 7.000 palestins; Jerusalem va ser la ciutat amb un nombre més alt de casos, amb 3.000 detencions, 600 de les quals van ser arrests domiciliaris com el que ha patit l’Alaa.
Al llarg del territori, molts dels arrests també acaben en detenció administrativa, és a dir, empresonament sense dates clares d’alliberament, una pràctica que Israel aplica de manera sistemàtica i arbitrària per represaliar la població palestina sota suposades sospites o proves que manté en secret i que tot sovint no es tradueixen en acusacions formals. La majoria passen fins a sis mesos a presó, però d’altres s’hi han arribat a estar un any, dos o fins i tot més.
Avui en dia, l’organització de drets humans que dona suport a les persones preses, Addameer, comptabilitza gairebé 5.000 presos per raons polítiques, més d’un miler dels quals sota detenció administrativa. Les tortures i maltractaments durant els interrogatoris, les negligències mèdiques deliberades i els períodes d’aïllament sostinguts en el temps són algunes de les pràctiques del règim que Israel imposa a les presons.
El masclisme que impera
Addameer destaca una trentena de preses, sis d’elles mares i dues menors de 18 anys, retingudes a les presons de Ha-Sharon i Damon, principalment, on a inicis d’any van notificar canvis administratius com ara inspeccions a les cel·les dutes a terme per guàrdies de presons femenines acompanyades de guàrdies de presons masculines, o la prohibició d’introduir-hi ulleres graduades sota el pretext que contenen ferro. Altres dones són derivades a Neve Terza, a la ciutat de Ramla, l’única presó d’Israel exclusiva per a dones, on poden compartir cel·la amb preses comunes israelianes. Tots aquests centres tenen unes instal·lacions velles i fredes, i molts daten del Mandat britànic (1922-1948).
Segons explica l’Eatidal Aljanri, investigadora i coordinadora de projectes del Women’s Studies Centre, “les presons femenines són més simples, no cobreixen les necessitats bàsiques de les dones i, de fet, abusen d’aquestes necessitats per castigar-les: els fills menors de sis anys no poden visitar les seves mares, castiguen les embarassades amb violència física forçant avortaments o amenacen de prendre’ls els fills a les que han donat llum a la presó”.
Israel va detenir 7.000 palestines el 2022 i hi ha al voltant de 5.000 recluses a les presons israelianes
A més, a diferència de les presons masculines, les dones ho tenen més difícil per estudiar mentre hi estan retingudes. El Ministeri d’Educació palestí obliga a tenir un títol d’educació superior per poder ensenyar la resta d’interns, i en molts casos no hi ha dones amb titulacions d’aquest nivell. Per això, projectes com el que va iniciar la Khalida Jarrar el 2015 amb el suport del Ministeri perquè les joves empresonades poguessin continuar els estudis han servit d’empoderament i resistència. En l’actualitat, la Universitat Oberta d’Al-Quds manté un programa d’educació universitària per assegurar-ne la continuïtat.
Un cop són alliberades, però, les dones segueixen patint. “Moltes famílies els coarten el moviment. No les deixen sortir tant com abans, les forcen a treballar i a estudiar a prop de casa i, si són activistes o tenen activitats socials, la majoria de dones les redueix o les atura per complet”, exposa l’Eatidal. A més, la investigadora destaca el cas de dones casades que, un cop surten de la presó, es troben que el seu marit s’ha casat amb una altra dona, fet que també considera violència masclista.
Per a les palestines és molt difícil accedir a l’herència familiar. Per a les que ho aconsegueixen, com l’Eatidal Aljanri, les terres que reben acostumen a ser properes als assentaments israelians i, per tant, més susceptibles als atacs dels colons i, en conseqüència, també a ser abandonades. |Sarai Rua
Punitivisme avalat i ratificat
Caminant pel camp de Balata, l’Ibrahim Jammal para el cotxe d’un conegut. Li pregunta on és un amic seu que fa temps que no veu. El conegut, des de dins, li respon: “Deu ser a la presó!”. Aquesta petita escena quotidiana pren dimensió en una societat en què es calcula que des del 1967 el 20 % de la població palestina ha passat per les presons israelianes, una xifra que evidencia que la política punitiva és una pota més de l’avanç de la colonització.
En els últims dos anys, a més, s’ha accentuat la duresa amb què tracten les persones preses i les seves famílies. A partir de la fuga de sis palestins de la presó de Gilboa el 2021, el govern d’Israel va aplicar polítiques de restricció de moviment i canvis continus de cel·les, de seccions i, fins i tot, de centres penitenciaris. La ratificació del govern encapçalat per Benjamin Netanyahu el desembre del 2022 va fer que la política es tornés a posar en marxa, segons investigacions d’Addameer.
Les visites de familiars també es veuen constantment afectades, no només pel que pugui passar dins els centres, sinó també fora. Fa poc, a conseqüència de les manifestacions per la mort de l’activista palestí i pres polític Khader Adnan, el 2 de maig, després d’una cinquena vaga de fam, que va durar 86 dies, en protesta per la seva detenció arbitrària, el govern israelià va cancel·lar les visites a la presó programades per a l’endemà com a part del càstig col·lectiu. Molts dels detinguts feia mig any o un any que no veien els seus familiars i ara hauran d’esperar a l’any vinent.
