Pensar que els arbres es comuniquen i comparteixen els seus recursos de manera ordenada pot semblar més propi d’una novel·la de Tolkien que no pas d’una publicació científica. Tanmateix, tot defugint de la fantasia i d’una mirada antropomòrfica distorsionada, podem constatar aquesta cooperació ocorre realment a través de les micorrizes: entitats biològiques formades gràcies a la simbiosi, la cooperació, entre les arrels dels arbres i els fongs del subsol.
Més del 90 % de les plantes conegudes estan micorrizades, una associació que beneficia ambdós organismes del simbiont. “La planta dona sucres al fong i aquest, a canvi, li proporciona aigua, sals, nitrogen, fòsfor, i altres nutrients”, explica Victoria Pastor, investigadora del grup de Bioquímica i Immunitat Vegetal de la Universitat Jaume I de Castelló. La despesa en nutrients i energia del desenvolupament de les hifes –filaments del fong– és molt menor respecte al creixement de l’arrel.
Als boscos, els fongs es desenvolupen al llarg del subsol connectant entre elles les arrels dels arbres en el que s’anomenen xarxes micorrizals comunes. A través de les arrels, els arbres poden intercanviar nutrients i també comunicar, mitjançant compostos químics, situacions d’alerta. Compartir nutrients serveix perquè els arbres més grans faciliten el creixement dels més joves, els quals veuen limitada la capacitat de fotosíntesi en créixer a la seua ombra. A la vegada, quan un arbre és infectat per un patogen enviarà a través de la xarxa compostos que activen els mecanismes de defensa dels individus sans. Tant en el cas del transport de nutrients com de la comunicació química s’ha observat un reconeixement que afavoreix als individus de la mateixa espècie i, especialment, aquells amb qui estan emparentats. No obstant això, els mecanismes que expliquen l’intercanvi de carboni i la comunicació química encara s’investiguen.
Algunes interpretacions sorgides de l’estudi de les xarxes micorrizals comunes, com afirmar que els arbres parlen o cuiden dels seus fills, han sigut fortament criticades per altres veus científiques. Recentment, Justine Karst i col·laboradores han publicat un article a Nature Ecology Evolution on critiquen la falta d’evidència per a sostindre aquestes afirmacions. Certament, atribuir a la lleugera característiques de la societat humana a les plantes pot resultar, si menys no, agosarat. Darrere d’aquesta controvèrsia, però, apareix una qüestió substancial: ficar el focus en els mecanismes de cooperació observats entre plantes (o fins i tot entre éssers de diferents regnes com són el vegetal i el fungi) obliga a acceptar que el món natural no s’explica tan sols amb la competició pels recursos. Açò convida a repensar la tala completa de les plantacions forestals d’una sola espècie, sense cuidar el sòl ni la biodiversitat. Pastor afirma que “els tractaments que hem de fer al bosc i a la terra han de ser diferents, no podem trencar la diversitat natural ni estar aplicant sempre fungicides i altres biocides”. Comptat i debatut, a l’hora de cuidar el medi caldria tindre en compte tots els organismes que el formen i aprendre dels mecanismes amb els quals se sostenen.
PER A SABER-NE MÉS
Simard, S. W. et al. | Nature 388, pàg. 579–582 (1997)
Tedersoo, L. et al. | Science 367, eaba1223 (2020)
Wohlleben, P. | La vida secreta dels arbres (Cossetània, 2020)
