“Canàries és una colònia, per com va ser envaïda, però també per com s’hi ha desenvolupat l’economia, la cultura i l’opressió”. Així ho defensa Pilar López, que va formar part del Moviment per l’Autodeterminació i la Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC) en els seus moments més combatius, als anys setanta.
Nascuda a Madrid el 1953, al si d’una família catòlica i sent l’única nena de cinc germans, amb la mort de la seva mare quan ella en tenia 18, va haver de fer-se càrrec tota sola de la casa. “Vaig estar un temps força tancada fins que vaig descobrir que hi havia un món i que era jo qui l’havia de triar”. Aquesta predisposició la portà a implicar-se en moviments polítics i va anar a raure a Portugal –on va viatjar atreta per la Revolució dels Clavells–, i allà va conèixer la lluita del poble canari. “Quan vaig tornar a Madrid vaig començar a escoltar a la ràdio La voz de Canarias Libre, que acompanyava La Voz del Sáhara Libre”. Era una època de lluites antifranquistes i anticolonials, i Canàries arrossegava anys de dura repressió franquista i segles de colonialisme.
La Voz de Canarias Libre va començar a emetre des d’Alger el 1975 per a l’arxipèlag canari i va esdevenir el mitjà de difusió de l’organització independentista i socialista MPAIAC. Per mitjà d’aquesta emissora es recuperava la història canària i es difonia la idea que l’alliberament social havia de passar primer per l’autodeterminació. Pilar López hi va participar quan va arribar a Alger, després d’un període d’exili a Colòmbia i Veneçuela amb el seu company, militant clandestí del MPAIAC. Va ser a l’Algèria d’aleshores, amb la descolonització encara recent i essent territori de confluència i suport a lluites independentistes de la regió, que el moviment va decidir adoptar la “propaganda armada”. “Jo me n’havia de quedar fora perquè era dona i ‘espanyola’, però vaig haver d’anar a buscar un material a Madrid per portar-lo a Canàries i ja vaig continuar”.
A Algèria, el moviment independentista canari va decidir adoptar l’estratègia de la propaganda armada, però López recorda que “jo m’havia de quedar fora per dona i ‘espanyola’”
Era l’any 1976. Aleshores, el MPAIAC es fixava objectius turístics en un moment en què l’economia de l’arxipèlag es transformava: s’abandonava el camp perquè els terratinents hi construïen complexos turístics, s’especulava amb el territori i la gent marxava a treballar a l’hostaleria.
Pilar López considera que aquesta forma de lluita –que va abandonar-se al cap de pocs anys en un context de construcció del sistema europeu– no es va acabar d’entendre socialment. També va rebre crítiques d’una part de membres dissidents del moviment. “El que la gent no veu és que el que realment et posa en perill cada dia és quan especulen amb la teva vida, quan t’impedeixen desenvolupar-te, quan t’exploten”. Creu també que “avui dia encara és més difícil entendre una activitat que s’exposa tan violenta, però més violenta és la situació en què es troben les illes Canàries”.
La repressió va caure de seguida sobre el moviment. Pilar López, com moltes altres companyes, va ser detinguda i empresonada l’any 1977. Va passar quatre mesos entre reixes, precedits de quatre dies d’interrogatoris i acompanyats de cops i agressions, que recorda com un dels pitjors moments de la seva vida: “La pressió mental va ser el més difícil”. Però no va desistir i a la sortida va continuar amb la lluita, en tot moment vigilada o, com ella expressa amb humor, “escoltada” per la policia. Es va incorporar a Solidaritat Canària, una organització que, des de l’àmbit social i de forma ja no clandestina, es va dedicar a la conscienciació, el suport a les persones preses i la lluita per l’amnistia.
Mentre a les illes les presons eren plenes de membres del moviment, a Alger, l’any 1978, Antonio Cubillo, dirigent de MPAIAC, va patir un intent d’assassinat. La situació era cada vegada més complexa. “Vaig tornar de nou a Algèria i ens vam trobar amb molts problemes organitzatius i d’egos”, recorda.
Pilar López va ser una de les poques dones que va estar activa en un moviment integrat quasi exclusivament per homes i fa certa autocrítica en aquest aspecte. Va jugar “un paper secundari, molt callada” i creu que “potser s’hauria d’haver imposat més”. Però sobretot qüestiona l’actitud d’uns companys que, de vegades, ni tan sols la consideraven d’aquesta manera. “Ni ells m’han reconegut moltes vegades com a part del moviment; em veien com la ‘companya de’, no com una companya de lluita. De fet, les dones eren ‘companyes de’ i els homes, ‘companys’”. És arran de moviments més recents i de corrents com ara el feminisme descolonial canari, que s’està produint –apunta– una trobada entre el moviment independentista i feminista de l’arxipèlag.
Encara avui, Pilar López continua políticament activa, des de la solidaritat internacional amb una associació de Gàmbia i sobretot amb la lluita canària, on participa, entre altres col·lectius socials, en la Intersindical Canària, un sindicat assembleari que reivindica alhora els drets laborals i socials i la sobirania de les illes. Activista incansable, continua pensant que el que es reclamava fa quasi cinquanta anys és un objectiu tant o més necessari en les Canàries d’avui, perquè l’arxipèlag és la comunitat autònoma més empobrida de l’Estat espanyol, amb un dels nivells d’atur més alts i un abandonament escolar elevat. Els lloguers són inaccessibles per a gran part de la població resident, la destrucció ambiental cada vegada és més gran i més insostenible, les feines són molt precàries i les persones joves marxen perquè no hi ha projecció de futur. A més, com a frontera sud de l’Estat espanyol i d’Europa, i una de les rutes migratòries més perilloses, les seves aigües arrosseguen milers de persones mortes cada any i en les seves terres hi malviuen les supervivents de les rutes migratòries, amuntegades en campaments. Passat i present la criden a fer un exercici de responsabilitat envers la terra sentida, viscuda i lluitada.
