Les vesprades de finals d’agost l’àvia començava el ritual de cada any. Fugint de la xafogor pròpia de l’estiu preparava, a la terrassa fresqueta del maset, tots els elements indispensables per a conservar les tomates: el mànec d’un motxo, que recolzava sobre dues cadires de fusta i vímet i del qual penjava un tros de cordell, un didal, una agulla, fil i molta paciència. Una per una, els passava el fil i l’agulla pel pesó i les unia al cordell fins a formar-ne un pomell, i tornava a començar l’operació. Després les penjava en un lloc fresc i sec per a poder consumir-les durant la tardor i l’hivern. D’aquesta manera permetia que tota la família poguera gaudir d’un dels costums més senzills i alhora plaents que recorde de menut: despenjar una tomata del pomell penjat d’un clau de la cuina, refregar les dues meitats al pa acabat de comprar, afegir-hi un raig d’oli, un pessic de sal i un poc de companatge. El resultat es convertia en un esmorzar de primer nivell per a anar a l’escola.
La tomata de penjar és una manera, com tantes altres, de conservar l’excedent de la producció d’aliments. Aquesta varietat, gràcies a la seua composició química i la mida reduïda, permet que el fruit tarde a podrir-se i s’allargue el seu ús durant mesos després d’haver-lo collit. Es cultiva arreu dels Països Catalans: a Mallorca, les varietats tomàtiga de ferro (de regadiu) o ramellet (de secà); a Catalunya, per exemple, el tomàquet bombeta o de mugró o l’albercoc; o les tomates fulla de patatera o moradeta, a les comarques de Castelló al País Valencià. A més són l’essència dels plats més senzills i, alhora, més representatius de la nostra gastronomia, com el pa amb tomàquet o el pa amb oli.
