Un home amb els cabells grisos, lleugerament despentinat, assegut. Mira davant seu. Porta una camisa clara. Sembla cansat. Mostra un mig somriure. Rere seu, un tros de tela amb una estrella asimètrica de cinc puntes encerclada. Dues paraules amb lletres grosses: Brigate Rosse. És el 16 de març de 1978. A les portades de tots els diaris de la península Itàlica apareix aquesta mateixa imatge. No és cap actor a punt de presentar la seva última estrena al festival de Cannes. És el president del partit de la democràcia cristiana, Aldo Moro, poques hores després d’haver estat raptat al centre de Roma, un segrest obra de l’organització armada Brigate Rosse (Brigades Roges) i una història que ja comença amb rastre de sang: per segrestar-lo, el grup brigadista ha dut a terme un atac militar estudiat amb detall a Via Fani. En tres minuts, sis armes descarreguen 89 projectils sobre els vehicles de la comitiva del polític. Cinc agents han mort mentre que Moro, com estava previst, ha quedat il·lès.
En aquest moment concret comença el que a Itàlia s’anomena cas Moro, el complex segrest del president democristià i primer ministre del país en dues etapes precedents, que durarà 55 dies. El desenllaç és conegut: el 9 de maig, dins d’un Renault 4 vermell, fou trobat el cos sense vida del polític. Res havia estat deixat a l’atzar. El vehicle va ser posicionat en un lloc equidistant entre la seu del Partit Comunista Italià (PCI) i la de la Democràcia Cristiana: tot un símbol, com Moro, d’una aliança implícita que s’anava forjant entre partits històricament oposats. Des de la Segona Guerra Mundial i la proclamació de la república, el comunisme mai no havia format part del govern a Itàlia, però arran de la contínua inestabilitat social dels anys setanta, el partit centrista de Moro va obrir la porta a establir acords amb el Partit Comunista d’Enrico Berlinguer, en el que es va anomenar “solidaritat nacional”.
Una aliança d’alt risc
Com a resposta a l’esclat de mobilització al carrer, la política institucional italiana estava intentant una complexa maniobra. Després de quaranta anys d’una pugna simbòlica pel poder, on la Democràcia Cristiana es mantenia en una posició centrista i es presentava com a mur de contenció del comunisme, s’assolia l’anomenat “compromís històric”, que trencava el veto per l’accés del partit de Berlinguer al govern. El PCI, ja des de feia anys, s’havia convertit en un partit d’ordre i havia perdut l’empenta més revolucionaria que tenia després del 1945 i, justament, el 6 de març d’aquell 1978, a Roma es votava per mantenir el quart govern de Giulio Andreotti, líder democristià. El Partit Comunista també hi havia de donar suport. El principal constructor d’aquesta aliança entre enemics polítics històrics, fou precisament Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana.
A Itàlia, als anys setanta, es vivia un clima de tensió política intensa, amb el moviment obrerista i autònom creixent cada vegada més. A més, calia tenir en compte l’escenari geopolític: un país just a la frontera entre els dos blocs sorgits de la guerra freda amb un comunisme fort. Aquesta combinació incendiària desencadenava esclats de violència constants al carrer. Per descriure-ho, el periodisme de l’època va encunyar el terme “anys de plom”. Tanmateix, no tot era violència en resposta a la conflictivitat social. Per alguns sectors, era una estratègia concreta, l’única possible per propiciar un procés revolucionari. Entre d’altres, per les Brigades Roges. En aquell moment, aquesta organització va passar a ser l’organització, el grup armat per excel·lència a Itàlia, i va eclipsar totes les altres faccions que havien propugnat l’estratègia violenta. Ni Lavoro Illegale, ni Prima Línia, ni el Fronte Comunista Combattente, ni els Gruppi Armati Proletari. A partir d’un determinat moment, el combat roig serà cosa de les Brigades Roges. Però la seva línia dura generava també dubtes al si de les simpatitzants del moviment autònom, límits que no tothom tenia clar traspassar.
Per això, la notícia del segrest de Moro és un sotrac. Sorgeixen preguntes sobre el futur del polític, sobre la repressió, sobre quines conseqüències podria comportar tot plegat. I tot es fa eteri, quasi oníric. A bona part de la societat italiana li sembla estar presenciant una pel·lícula. I en part, hi ha debats que ressonen no tant des de la crònica, sinó en la creativitat cinematogràfica. Hi ha qui recorda, com en un déjà-vu, escenes ja vistes. Curiosament, dos anys abans, el 1976, s’havia estrenat Todo modo, d’Elio Feltri, film basat en una novel·la de Leonardo Sciascia, que narrava una història entre la política i la ficció simbòlica, en format d’al·legoria. A una Itàlia colpejada per una terrible epidèmia, els principals líders del partit del govern fan una tancada en un convent per decidir com repartir-se el poder. Però apareix un element de terror. En aquest convent, on s’hauria de renovar el partit, la seva estructura i el seu lideratge, es passa del pragmatisme a la tragèdia: entre baralles, acusacions, i poca pràctica espiritual, comencen a produir-se una sèrie d’assassinats inexplicables que eliminen un a un els principals líders polítics. A banda de la gran interpretació de Marcello Mastroianni, en el rol del sacerdot Don Gaetano, que regenta el convent, totes les mirades cauen sobre un altre personatge, el Presidente, interpretat per Gian Maria Volonté: un home prim, amb els cabells grisos, lleugerament despentinat, amb un mig somriure, que intenta mantenir el seu lideratge intacte. Una rèplica onírica, no explícita, de Moro.
Moro, en el moment del segrest, era el gran valedor del “compromís històric” que obria les portes al Partit Comunista a participar en la governabilitat d’Itàlia
Aquest component de dissociació i dificultat per poder discernir entre el real i l’irreal, però realista, serà en part una component de tot el que passarà en el cas Moro. Com més avançaven els dies, i com més passaran els anys, més elements hipotètics i conspiranoics s’afegiran al relat. Alguns ja s’intuïen en aquells 55 dies, caracteritzats per rumors de tota mena: que si ja havia mort, si havien enterrat el cos en un llac de muntanya gelat, si el mateix Moro havia renegat del partit que no el volia salvar, si la captivitat l’havia embogit, si es podia salvar, si el volien mort els seus mateixos companys. La premsa generalista italiana omplia cada dia les portades sobre l’assumpte. I, per la manera com va acabar, mai no se’n podrà parlar tranquil·lament. Serà un punt d’inflexió per al moviment autònom, que es trobarà lligat en part a les responsabilitats polítiques d’aquell fet.
Fins que va concloure el procés de condemna als brigadistes implicats en el segrest, l’audiovisual italià no gosarà abordar cinematogràficament l’afer Moro. Caldrà esperar al 1986, amb la pel·lícula El caso Moro, de Giuseppe Ferrara. Curiosament, qui interpretarà el líder polític serà Gian Maria Volonté, qui ja ho havia fet al·legòricament a Todo modo. El film, amb to de fals documental, intenta reconstruir el que va passar mitjançant un complex equilibri entre el rebuig de les hipòtesis del complot, però amb una certa llibertat narrativa. En el llargmetratge s’ometen les relacions entre serveis secrets, Estat, màfia i organitzacions criminals, un aspecte que al llarg dels anys es farà més fort en els relats dels fets per explicar l’inexplicable: per què tots aquests actors van donar per bona i fins i tot van desitjar una resolució del conflicte que suposava la mort d’un símbol de l’Estat italià i, a la llarga, també del moviment autònom? En aquesta pel·lícula, però, s’evidencia un argumentari, que es va imposar durant aquells anys, basat en la tesi dels dos bàndols: per una banda, els brigadistes i Moro, que quasi treballen braç a braç en un moment donat per salvar la vida del darrer i pel reconeixement de les Brigades Roges com a actor polític, i per l’altra, l’Estat i el partit, que no poden cedir públicament a l’escalada simètrica del conflicte. Perquè aquí radicava el dilema ètic: si el govern, del mateix partit del president segrestat mantenia el que es va conèixer com a “decisió de la fermesa” (o sigui, no dialogar de cap manera amb el grup segrestador), condemnava a mort el seu propi mandatari.
Drama en sis actes
Com es va veure amb el temps, l’abordatge del conflicte no era només un diàleg entre dos, sinó entre molts: el partit, el govern, l’Església catòlica i el papa Pau VI (amic personal de Moro), la família i els serveis secrets italians i estrangers, entre d’altres. I tot aquest mar de fons no ha aparegut en el tractament audiovisual dels fets fins fa ben poc, concretament, en el llargmetratge de 300 minuts de durada Esterno Notte (Exterior nit, 2022), disponible en sis parts i subtítols en català a la plataforma Filmin. Dirigit per Marco Belloccio, els diferents actors que van intervenir en l’afer es desgranen, protagonitzant cadascun d’ells un dels episodis. Qui estima el segrestat i el vol a casa, qui no pot sacrificar la carrera política, qui intenta utilitzar el cas per trencar amb l’statu quo, qui intenta de totes totes negociar a l’esquena de tothom i qui, al final, mor. Però l’element oníric, hipotètic, visionari, és present en Bellocchio i del començament al final de la pel·lícula la vida de Moro sembla que no conclogui sinó que es quedi en els llimbs.
De fet, el mateix Marco Bellocchio ja va dedicar al cas un altre film vint anys enrere, Buongiorno, notte (Bon dia, nit, 2003) inspirat en el llibre Il prigioniero (El presoner), que va publicar una de les brigadistes que van segrestar el president democristià, Anna Laura Braghetti. En una barreja de narració en primera persona amb talls televisius de l’època, es recupera el drama de l’estadista Moro i els dubtes de Braghetti sobre les decisions que s’estaven prenent a l’organització. Una doble narració, entre el personal i el polític, plena de somnis i autoprojeccions, que no arriben realment a materialitzar-se, com la posada en llibertat del raptat.
El cas en si, amb totes les seves ombres, va poder generar un discret marge de maniobra per a la generació d’històries plausibles, però clarament de ficció, com en la pel·lícula del 1991, La llei de les armes, del nord-americà John Frankenheimer. Aquí, un jove periodista estatunidenc que aterra a Roma en l’època dels anys de plom buscant inspiració per al seu futur com a escriptor, es troba embolicat en les relacions entre terrorisme, clandestinitat i el cas Moro. Mentre el jove, sense saber-ho, coneix els contactes de les Brigades Roges amb el moviment universitari i estudiantil, escriu una novel·la on es relata un possible segrest de Moro, just en els mesos en què es planteja l’acció real d’atac al cor de l’Estat. Entre l’imaginari i el real, entre el plausible i el cert, amb elements romàntics, la narrativa de Frankenheimer descriu de manera bastant recaragolada tot el possible sobre el segrest de Moro, i explora la confusió que es va anar generant entre qui sabia què i què podia saber.
En èpoques més recents, Piazza delle Cinque Lune (La Plaça de les cinc llunes, 2003) de Renzo Martinelli, intenta reconstruir amb elements possibles, però mai demostrats, les relacions amb la part més fosca del cas: els serveis secrets italians. La reconstrucció comença des del moment en què el personatge del jutge Rosario Saracini rep una vella pel·lícula en format súper-8. S’hi contenen les imatges del segrest a Via Fani. Però en els fotogrames s’hi identifica una figura misteriosa. Resultarà ser Camillo Guglielmi, coronel dels SISMI, els serveis secrets italians, que era membre de l’estructura militar clandestina Gladio (una organització paramilitar fruit de l’acord entre la CIA i el SISMI, que plantejava contrarestar una possible invasió a Europa occidental, per part de l’URSS i els seus aliats). El jutge, acompanyat d’un grup col·laborador fidel, intenta esbrinar el secret, i cada vegada es troba en una xarxa més complexa de poder, enganys, i doble joc. La pel·lícula conclou amb un pla que comença des de la plaça de les Cinque Lune del títol i es prolonga, en picat, fins a mostrar tot el laberint de carrers i passatges de la capital romana. I al final, l’edifici on tot comença, on apareix gravat a la façana un aforisme de Soló d’Atenes: “La llei és una teranyina: que no la temi l’home ric, que no la temi el qui mana, perquè la trenca la bestiola gran i només embulla les petites”.
