Mumbi Waweru era molt jove quan va fugir tota sola de la seva ciutat natal. Nascuda el 1937 a Nyeri, al centre de l’actual Kenya, va marxar de casa –recorda– quan un grup de soldats britànics va començar a violar dones i nenes indiscriminadament. Disfressada d’home, amb les vestimentes típiques d’un soldat kenyà, va arribar fins a les portes de Nairobi, la capital del que aleshores era una colònia britànica. No esborraria mai aquest fet de la seva memòria i l’encoratjaria a lluitar per la llibertat del seu poble.
Com moltes altres noies, Waweru va créixer en una societat en constant tensió i canvi. Avui Kenya és coneguda pels meravellosos paisatges de safari i les atletes maratonianes, però abans del turisme de masses i les medalles olímpiques, era un extens territori que proporcionava cafè i blat de moro a l’imperi britànic. Primer van arribar els missioners cristians, amb l’objectiu de “civilitzar” la població i convertir-la a “l’únic Déu veritable”, segons els colons. Més endavant, s’hi van instal·lar els colons blancs i van acaparar les terres fèrtils de la població autòctona. La novel·la autobiogràfica de Karen Blixen, firmada amb el pseudònim Isak Dinesen, que va donar lloc a la pel·lícula Memorias de África (Sydney Pollack, 1985), il·lustra a la perfecció aquest moment històric. D’origen danès, Blixen i el seu marit es van establir als afores de Nairobi, on cultivaven cafè a una àrea anomenada avui Karen.
Per a milers d’habitants autòctones, sobretot de l’ètnia kikuiu, la colonització va ser catastròfica. Com Mumbi Waweru, la majoria de kikuius vivia en aquestes terres fèrtils tan preuades i la pèrdua de les parcel·les va comportar grans alteracions en el seu sistema de vida. D’un dia per l’altre, havien passat de posseir la terra a treballar-la per compte dels colons blancs. Waweru, com les altres noies de la seva regió, no va poder continuar amb els estudis i es va posar a treballar en una granja per a colons a canvi d’un salari mínim. És llavors que, coincidint amb els seus 15 anys, l’anomenada rebel·lió de la Kenya Land and Freedom Army –grup guerriller més conegut com a Mau-Mau– té el seu moment àlgid. Al seu voltant, tothom va decidir unir-se a la lluita armada i va fer el jurament necessari per entrar-hi. “Hi havia un moment on només podies fer dues coses: o col·laboraves amb els britànics o t’enfrontaves a ells”, explica avui aquesta dona Mau-Mau. Waweru decideix deixar la granja dels colons blancs i unir-se a la guerrilla a la serralada Aberdare. Les faccions Mau-Mau vivien als boscos on s’amagaven d’un exèrcit britànic que no s’endinsava a les zones boscoses.
Com a membre del Mau-Mau, Waweru fa de tot. No tenia ni 20 anys quan hi va entrar i, per tant, podia enganyar fàcilment els soldats britànics de la zona dient que només era una noia que vivia i treballava per allà. Però, en realitat, formava part d’aquesta xarxa de dones d’una importància vital per als guerrillers dels boscos. Explica que ella i les seves companyes feien de missatgeres, alimentaven els guerrillers i els proporcionaven armes. De vegades robaven menjar de les granges dels colons blancs, de vegades demanaven a la població originària que amagués part de la collita. També es dedicaven a furtar armes i munició dels campaments britànics de la zona, perquè –en paraules de Waweru– “els soldats blancs eren molt escanyolits i era fàcil estabornir-los i prendre’ls les armes”. És per això que, al cap de poc temps, els britànics van haver de contractar col·laboracionistes autòctons per fer la feina bruta de vigilar els grups sospitosos. Vivint als boscos i sortint per abastir els companys, coneixerà el seu futur marit, soldat del Mau-Mau com ella, però també a grans líders com Dedan Kimathi, el més cèlebre dels guerrillers. Kimathi es va convertir en un màrtir de la causa després de ser detingut el 1956 i condemnat a la forca pel govern colonial un any més tard. Per internet es poden trobar imatges filmades de la seva detenció on apareix emmanillat i amb una mirada desafiant.
L’exèrcit, però, no triga a adonar-se que el Mau-Mau resisteix gràcies a aquesta xarxa de dones, que entraven i sortien dels boscos, i va començar a sospitar de manera indiscriminada de tota la població kenyana originària, la majoria d’ètnia kikuiu. Es van produir detencions massives i grans grups de persones van ser confinades en camps de concentració a Nairobi com una estratègia per acabar amb la xarxa de suport als soldats del Mau-Mau. Ella també va passar per aquest tràngol.
Del bosc al camp de concentració
“A totes les cases dels colons hi havia gossos entrenats per atacar persones negres”, relata l’escriptor Ngugi wa Thiong’o a Neix un teixidor de somnis. Es calcula que l’imperi britànic va empresonar 1,5 milions de persones en camps de detenció i pobles-presó al voltant de la capital colonial. “El nombre de morts era tan gran que havia de venir un camió a recollir els cossos, omplir-lo del tot i llençar els cadàvers en fosses comunes”, recorda. Les condicions als camps eren tan precàries que els presoners morien fàcilment.
Per extenuar-los, els britànics obligaven a les persones preses a fer treballs forçats inútils: cavar trinxeres a les zones muntanyoses era una de les més freqüents. Però no eren mai utilitzades, només servien per controlar les arrestades i explotar-les fins a l’extenuació. Recorda que es llevaven amb un timbre a les sis del matí per anar a buscar aigua, que els hi havia de servir per beure, rentar-se i cuinar al llarg de tot el dia. Després sonava un segon timbre que indicava que havien d’anar a treballar. De vegades, feien sonar els dos timbres tan seguits que la majoria de les preses no tenia temps d’omplir la cantimplora i es quedava sense aigua fins a l’endemà.
La idea britànica de la dona obedient i fràgil xocava frontalment amb la d’una guerrillera. Així, les autoritats colonials creien que les dones del Mau-Mau que participaven en la rebel·lió havien estat enganyades, manipulades o coaccionades. Aquest plantejament servia per a dos propòsits prou retorçats. El primer era totalment propagandístic: la historiadora Cora Ann Presley argumenta que els britànics utilitzaven la idea de la dona víctima, passiva i sotmesa com a tàctica per acusar els Mau-Mau de ser éssers despietats que s’aprofitaven de les dones de la seva mateixa comunitat. El segon propòsit era encara més pervers: era l’excusa per empresonar-les i “reeducar-les”. Segons l’argumentari colonial, si les dones podien ser manipulades per rebel·lar-se contra l’autoritat britànica, també podien ser manipulades per tornar a ser dòcils i obedients.
Des del 2015, al centre de Nairobi s’hi erigeix un monument que recorda l’aportació de les dones en tasques reproductives al si de la guerrilla Mau-Mau
Les que no podien ser “reeducades”, malgrat la repressió dels camps, eren classificades com a “boges”. De fet, era tanta la brutalitat colonial –les violacions i tortures sexuals eren una pràctica habitual, segons molts testimonis– que moltes preses patien malalties físiques i traumes psicològics i, per tant, era fàcil considerar-les com a desequilibrades. Avui se sap que,
a Londres, el govern del moment coneixia les atrocitats que es cometien als camps a través de les cartes i informes de les autoritats colonials. Les tortures eren per a tothom, homes
i dones, i cercaven obligar les detingudes a denunciar-se entre elles o simplement castigar-les.
Entre l’oblit i la ignorància
Avui, però, les supervivents Mau-Mau viuen oblidades a la Kenya independent. Gran part del problema sobre la invisibilització d’aquestes dones rau en com s’ha recollit la informació històrica. Això s’explica per una sèrie de raons. Per començar, molts dels documents sobre la repressió britànica no van sortir a la llum fins al 2012, quan un grup d’excombatents Mau-Mau va denunciar el Regne Unit per tortures.
Per altra banda, una visió simplista de la guerra fa que només es considerin combatents aquelles persones que llueixen una arma i un uniforme. Durant anys, a ulls de la recerca historiogràfica, la participació de les guerrilleres Mau-Mau semblava anecdòtica o, si més no, molt minoritària. En els conflictes armats, afloren tota mena de rols –molts dels quals sovint oblidats i deixats en un segon pla– que contribueixen a la lluita. Si només considerem les persones amb uniforme com a protagonistes d’una batalla, perdrem informació sobre la força real de cada bàndol. És el cas de l’exèrcit britànic, el més ben equipat de l’època, que s’enfrontava a un grup africà mal armat i amb pocs recursos, però que comptava amb una gran xarxa de suport.
Seguint la tendència habitual al llarg de la història d’apartar el rol femení de l’esfera pública i presentar les dones com les víctimes que es queden a casa, no convenia parlar de figures femenines armades amb capacitat de lideratge i opinió pròpia. Aquelles que podien ser un exemple a seguir quedaven silenciades i relegades en un segon terme. És el cas de les guerrilleres Mau-Mau, però també de moltes altres líders africanes
i d’arreu del món.
Un cop aconseguida la independència, ara fa seixanta anys, les persones implicades en la guerrilla Mau-Mau no van ocupar llocs prominents de poder. Altres líders moderats i fins i tot col·laboracionistes de l’antic règim es van beneficiar de la independència. Jomo Kenyatta, el primer president del nou estat postcolonial, va impulsar una política de “reconciliació nacional” amb l’objectiu de difuminar la lluita Mau-Mau, relegant a l’oblit sobretot el paper de la comunitat kikuiu i argumentant que totes les ètnies van lluitar per la independència. Així doncs, es va girar full, tant amb els crims de la repressió britànica com amb els dels Mau-Mau contra col·laboracionistes kenyans. El resultat: enterrar el passat i no rendir comptes.
Moltes combatents, homes i dones, van anar a viure on van trobar terres no treballades, perquè moltes no van poder recuperar les seves propietats, acaparades pels colons blancs. Les exguerrilleres, com Waweru i les seves companyes, van ser relegades al rol d’esposes i mares, i la història les va oblidar.
Avui, finalment, al centre de Nairobi, s’hi erigeix un memorial que recorda el paper de la guerrilla Mau-Mau, inaugurat l’any 2015. El conjunt escultòric conté dues figures: un home amb un ganivet o matxet i una dona que li entrega un cistell. El monument vol simbolitzar la col·laboració entre homes i dones per l’alliberament nacional.
