Tot i que tenim un poder com a consumidors, ja fa temps que estem topant amb els límits del consum responsable. Aquest discurs, de fet, és molt individualista: a partir de la introducció de “valors” a les opcions de compra individuals, legitimem el model consumista del capitalisme. Consumir estarà bé sempre que tingui etiqueta “responsable”. En cap cas crec que no s’hagi de defensar la necessitat de tenir un criteri pel que fa a què i com comprem. Però dipositar en aquesta “responsabilitat individual” la possibilitat que prosperi un sistema de consum més just i sostenible, és un autoengany.
Evidentment, gràcies a persones que, de manera conscient i sovint molt militant, opten per consumir productes locals, ecològics o artesans, molts petits i micro productors poden tirar endavant.
Però, en un context d’augment de la inflació, sous estancats i serveis bàsics (com l’habitatge, l’energia o l’aigua) a preus inassumibles, el pressupost familiar dedicat a l’alimentació s’ha d’ajustar molt. Moltes persones i famílies han hagut de reduir el percentatge de productes agroecològics o artesanals de la seva llista de la compra. I han triat opcions “menys sostenibles”, però que els permetin anar omplint el rebost.
Per altra banda, durant molt de temps s’ha plantejat que la millor opció és fer productes “de qualitat” i encarregar-se de tot el procés, de l’elaboració a la venda directa. Aquesta aposta havia de servir per prescindir dels intermediaris, i que els petits projectes agroecològics tinguessin millor viabilitat. Però la realitat és que en molts casos aquesta diversificació d’activitats suposa un volum enorme d’inversions (obradors, vehicles de transport…), de mà d’obra, per no parlar de burocràcia.
La realitat ens diu que, per molt valor que es pugui afegir al producte, costa moltíssim que els números surtin. I amb “que els números quadrin” em refereixo al fet que es puguin cobrir les despeses i tenir uns sous mínimament dignes.
En un context d’augment de la inflació, sous estancats i serveis bàsics (com l’habitatge, l’energia o l’aigua) a preus inassumibles, moltes persones i famílies han hagut de reduir el percentatge de productes agroecològics o artesanals de la seva llista de la compra
De fet, el joc de la producció “de qualitat” i la venda directa és el paral·lel al del consum responsable: una opció individual de cada pagès o ramader, que ha d’afrontar en solitari. Parlem de productors que fan cadascun la seva guerra, entrampats en el seu projecte, que no tenen temps ni capacitat per establir xarxes i projectes col·lectius. Perquè tirar endavant iniciatives compartides és complicat, llarg, i molts cops inassumible per a persones que ja passen més de dotze hores al dia cuidant terres, bestiar, collint, elaborant, repartint i gestionant paperassa.
Les solucions passen, tant en l’àmbit del consum com en el de la producció d’aliments, per receptes col·lectives. Però no de petit format. El que cal és organització popular per exigir canvis de polítiques de compra pública d’aliments (municipalitzant serveis de menjadors, canviant plecs de condicions, etc.). Però també cal recuperar el model de cooperatives agràries com a formes de col·lectivització de maquinària i instal·lacions, i com a mecanismes de comercialització i distribució.
Caldria valentia de l’economia solidària per engegar projectes d’envergadura com centrals de compres o cooperatives de transport. El consum responsable s’ha de continuar promovent, però ens calen estratègies molt més ambicioses, i lligades amb projectes polítics que estiguin disposats a canviar les regles del joc a fons.
