Silvio Rodríguez cantava: “¿Qué cosa fuera la maza sin cantera?”, puny en alt i guitarra en mà. Amb aquesta lletania de la cançó “La maza”, el cantautor cubà es preguntava de què serveix una ferramenta si no la podem fer valdre, si no disposem de recursos materials, d’ideals, si no té capacitat de transformació. Una aixada sense terra per a llaurar, un pinzell sense mur, un teatre sense gent, una conversa sense diàleg. De la mateixa manera que qui pica pedra, les treballadores de tots els àmbits productius necessiten, per molt etèria que aquesta siga, una bona pedrera i una bona maça per a fer possible i dotar de sentit la seua faena. Així, les treballadores de l’art i de la cultura, des dels seus cossos i una bona pedrera d’idees, es valen d’imatges, cançons, danses i textos, ferramentes culturals amb les quals poden transformar la societat.
Amb aquesta filosofia de l’art com a agent de canvi social va germinar, a la matinada de l’any 2021, el projecte que ha eixit a la llum fa poc, brotant entre canyes i fang, sota l’emblema d’un puny sostenint una corbella i una garba d’arròs –tota una declaració d’intencions– i amb el nom d’Algrà.
En una antiga hípica abandonada, creuant la ferida del Pla Sud –el llit artificial del riu Túria– a les portes del parc natural de l’Albufera de València, esclata un projecte polític i cultural que aglutina diversos vessants artístics, sobretot les arts escèniques –teatre, circ i dansa– i gràfiques –il·lustració, cartelleria i muralisme.
Atirohecho, companyia de teatre polític de València –amb espectacles com Ingovernables, Les solidàries o El mercado es más libre que tú– i la companyia de circ feminista i rural Arritmados –amb propostes com Yo pública o Pa i circ– van ser les principals impulsores inicials d’aquest espai, un projecte que segueix l’estel del treball que durant els últims deu anys han dut a terme ambdues companyies. En paraules de Carla Chillida, actriu i directora d’Atirohecho: “Cercàvem un lloc on poder treballar conjuntament, als ritmes de la vida, treballar com es treballa la terra”. Les impulsores d’Algrà reconeixen que el projecte ve impregnat de l’esperit d’una època marcada pels efectes de la pandèmia del coronavirus, l’emergència climàtica i la decadència del sistema capitalista en el seu conjunt. De manera prou resumida: retornar a les arrels, a la terra, a la natura.
En el cas concret d’Atirohecho, el seu projecte de creació d’un espai propi, autogestionat i de classe per a la producció artística; començà l’any 2016, al barri valencià de Patraix, en un entorn industrial envoltat de les antigues fàbriques de la Creu Coberta, amb el nom de La Internacional Teatral.
A eixa primera ubicació, allà on la ciutat ja ha esborrat els últims vestigis de la mil·lenària Horta Sud –que abans s’estenia fins a les viles de Sedaví, Alfafar, Benetússer, Paiporta i Picanya– i a uns carrers d’on es va constituir clandestinament la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) l’any 1927 –a la casa de la militant llibertària Aurora López– es va establir la base social política, cultural i social sobre la qual s’assenta el projecte Algrà.
Després de dos d’activitat, Algrà ha aconseguit disposar d’una nau d’assaig per a espectacles de teatre, dansa i circ, un taller de fusteria, un espai lúdic per a la xicalla, fruiters i horts
Avui, La Internacional Teatral –que des del principi va albergar el projecte de taller de serigrafia autogestionat La Miliciana– continua activa de la mà d’artistes gràfics com David Vanderh i Martín López, que n’han agafat el relleu inaugurant La Gilda, en referència a les associacions gremials d’origen feudal que recull el pensador anarquista Piotr Kropotkin al llibre El suport mutu: un laboratori gràfic de serigrafia, il·lustració, còmics i tallers; i Teatro de los Posibles, un curs de teatre polític acompanyat per Benja Prati que recull les idees del teatre de l’oprimit i de la companyia Teatro Público.
Al voltant del col·lectiu de La Internacional Teatral es va anar teixint una xarxa política i cultural en la qual figuren, a més de les esmentades, altres companyies com ara Títeres desde Abajo, cantautors com Pepe Ruiz, grups de música com El Indigente Cognitivo o Las Chichas, espais polítics com el Centre Social Okupat Anarquista l’Horta– on s’han organitzat esdeveniments i festivals com Sud a l’Horta o Cagalló per Séquia–, poetes com Rafa Segura i artistes gràfiques com Eixa o Elías Taño.
Algrà, hereu de sabers i vincles sembrats amb La Internacional, pretén, segons les seues impulsores, també fer confluir, com fa el mateix teatre, diferents vessants artístics i tècnics en un mateix espai perquè esclate el diàleg, i en el millor dels casos la unió. Una espècie de crit de: “Proletàries de l’art, uniu-vos!”.
Taño, també membre d’Atirohecho, incideix en aquest aspecte: “Les artistes som treballadores, i la classe treballadora treballa, almenys fins que no abolim el treball assalariat. Per això nosaltres hem muntat un espai de treball; polític i cultural, però de treball”. Carla Chillida, per la seua banda, apunta que “un espai de treball on allunyar-se de l’ecosistema urbà, de la hiperaccelerada vida capitalista i que vincule els ritmes de la creació artística amb els del camp i la natura. Però també un espai on viure, conviure, desenvolupar xarxes, fer comboi; amb molta emoció política”.
Proletàries de la cultura
Conta la historiografia llibertària que, després de la reunió de Patraix, les militants de la nouvinguda FAI feren cap a una platja del Saler, on prepararen una bona paella de germanor al voltant de la qual van celebrar el naixement de la Federació. Molt prop del lloc d’on es desenvoluparen aquests fets històrics i quasi cent anys després, les paelles i els esmorzars de germanor encara són una mostra de la celebració de la lluita política i del treball conjunt per a la construcció d’un nou món.
De fons, per ponent, el polígon industrial d’Alfafar. De fons, per llevant, la mar entre les grues del port de València. Algrà, en aquest entorn de l’horta sud a on el ciment i l’asfalt han anat avançant de manera imparable devorant la terra, aspira, segons ens conten les integrants, a “ser un bressol d’artistes al sud de València, que aporte forces, energia i recursos al moviment cultural d’esta zona de la ciutat amb esperit de col·laboració i transformació”.
Precisament, el projecte s’ha donat a conéixer dos anys després del seu inici, per la situació material en la qual es trobava l’espai –compost per una nau agrícola, diversos patis al descobert i una parcel·la de cultiu. El que en el passat va ser una hípica amb més de dues desenes de cavalls, a inicis de 2021 era un espai completament desmantellat, sense portes ni finestres, amb forats i fem per totes bandes.
“Vam haver de treballar molt per redignificar-lo, rehabilitar-lo i abastir-lo del més bàsic, i ho vam fer amb el que teníem, les nostres mans i pales i fustes de reciclatge”. Les mans d’amigues i companyes, com una maça que colpeja, van anar donant una forma més amable i alhora pràctica a l’espai. A més, aquesta transformació va anar acompanyada d’un procés d’autoaprenentatge de tècniques de construcció per a les treballadores de l’espectacle.
Així, després de dos anys de treball autònom i autogestionat, Algrà disposa d’una nau on assajar espectacles de dansa, teatre i circ, exteriors amb espais lúdics per a la xicalla, arbres fruiters i horts on treballar la terra, un taller de fusteria i de ferreria (on ja s’han materialitzat diverses escenografies), a banda de diversos elements útils per a la vida diària, al marge de l’activitat productiva, com un bany en sec o un xicotet apartament amb llit, cuina, saló i lavabo.
A més, segons assenyalen les integrants, l’aigua s’extrau directament d’un pou i l’energia procedeix de plaques solars ubicades als sostres de les antigues quadres de cavalls, moltes d’elles ara ensostrades per a dotar-les de nous usos, com ara magatzems d’escenografia, attrezzo i vestuari.
Espai integral i lloc d’acollida
Segons Carla Chillida, Algrà “camina cap a la construcció d’un espai total on poder autoabastir-se; per a poder crear, treballar i viure durant un temps determinat amb la dedicació que permet aquesta ubicació”. I afig que “això sí, el lloc encara és en una situació prou precària”. Per aquest motiu, s’ha iniciat un procés de finançament solidari mitjançat Goteo. Algunes de les novetats que es projecten per a un futur pròxim són un taller gràfic i un estudi de gravació, entre d’altres.
En l’actualitat, un dels principals pilars d’Algrà és l’acollida de residències artístiques, sobretot per a treballadores d’arts escèniques i gràfiques. Per la qual cosa, forma part, des de fa uns mesos, del projecte associatiu Graners de Creació, com a espai amfitrió. Per aquestes residències artístiques han passat fins al moment projectes com An artist is always working, del portugués Pedro Barreiro; Arròs, d’Anna Mateu; El Patio, de Juan Carlos Panduro; No órganon, de la companyia D’Annunzio/Molina, o 2030, l’últim espectacle de La Canadiense, companyia de teatre polític nascuda de les Joventuts d’Atirohecho, totes dues aplegades a les Milícies del Teatre. De fet, uns dels primers espectacles produïts íntegrament a Algrà són Venezuela (2022) –una coproducció d’Atirohecho i La Canadiense–, a més de l’esmentada Pa i Circ (2022), d’Arritmados, o la Gala de Circ Valencià de l’any 2022. A més, s’han organitzat tallers de muralisme amb Elías Taño –que han tenyit de colors i missatges revolucionaris els murs externs de l’antic pati de cavalleries– o jornades de formació teatral amb Teatro de los Posibles. També es planegen tallers de serigrafia i autoedició en un futur pròxim.
Per altra banda, a causa de la vocació comunitària d’Algrà, un aspecte vital del projecte són les activitats enfocades a enfortir el teixit social i polític i alhora la fugida de la massificació. I més tenint en compte l’entorn natural que l’envolta. Per aquest motiu, les impulsores volen començar a vincular-se amb el moviment polític de l’entorn, com ara el col·lectiu Acció Ecologista Agró, la cooperativa L’Aixada com Eixida, Assut o el projecte Tancat de la Pipa. Així, ha albergat també jornades polítiques, com la duta a terme fa uns mesos pel sindicat de barri Teixint Patraix.
En el muralisme o el teatre polític, els vessants militant i professional sovint conviuen. Tal com expliquen les integrants d’Algrà, “igual que s’actua en un centre social de manera militant per motius polítics, també hem de treballar de manera professional i assalariada per a reivindicar la dignitat de les treballadores de l’art i la cultura”. En aquest sentit, afigen, “Algrà és un espai tant per a artistes que vulguen crear obra gràfica o escènica, organitzar trobades, formacions i tallers, com per a col·lectius que necessiten generar convivències i espais de reflexió política. A més de ser un lloc d’aprenentatge de tècniques de cultiu, per a tornar-se a vincular en la terra”.
És per això que, mentre obri les portes de manera gratuïta i militant a espais polítics, també veu coherent rebre uns diners per al lloguer dels recursos de manera professional amb l’objectiu d’autofinançar “un projecte d’espai comunitari –així es presenta a les xarxes socials– per al desenvolupament de propostes artístiques que tenen a veure amb les arts escèniques, amb la defensa del territori, el pensament crític, les arts gràfiques i la funció social de l’art”.
“Algrà ha impulsat, efectivament, que les treballadores de la cultura de diferents vessants hagen confluït en un mateix espai de producció artística”, recorda Taño. “Teixir sinergies perquè les artistes es nodrisquen mútuament, fer conviure diferents projectes aprofitant alhora que tenim un espai prou gran perquè nasquen coses diferents, cosa que moltes voltes ocorre senzillament cuinant mútuament i dinant juntes després d’assajar”, afig Chillida. I conclou assenyalant que “està clar que és un espai que dona per a imaginar, assajar i crear nous mons possibles”. Una pedrera comuna, amb la qual fer parets i enderrocar murs, amb la qual transformar el món colp a colp amb la ferramenta de l’art.
