Mig centenar de criatures han estat assassinades per part d’homes —la gran majoria, els pares biològics i, en molts casos, durant el règim de visites— que han volgut infligir un mal irreparable a les seves mares. Són les víctimes que en la darrera dècada, al conjunt de l’Estat, han forçat a parar atenció a la violència vicària. Ara bé, segons adverteix Montse Plaza, doctora en psicologia social, altres formes, lesives però més subtils, d’aquesta expressió de la violència masclista encara tendeixen a ser minimitzades. “Hem de fer uns exercicis d’autocrítica molt profunds, tothom”, remarca la psicòloga, que acompanya en espais terapèutics dones, infants i adolescents en situacions de violència masclista i, també, forma equips professionals en serveis d’atenció. Per a Plaza, prevenir i garantir protecció davant la violència masclista exigeix, primer de tot, superar el descrèdit que massa sovint envolta les veus de les dones i les criatures. Alhora, una altra condició bàsica i encara insuficient és, segons remarca la psicòloga, comptar amb entorns relacionals sense concessions pels agressors, molt abans que les violències cap a les dones siguin irremeiables.
Els assassinats són la forma de la violència vicària més visibilitzada; la que ens n’ha fet parlar més. Quines altres formes adopta?
Hi ha molta violència vicària, com molta violència masclista en general, que està invisibilitzada. Al fet de ser una societat patriarcal, se li ha de sumar que som una societat adultocentrista: la mirada validada és la de les persones adultes. I, per tant, intentem entendre i validar els impactes en les criatures a través de la mirada adulta. Aquests dos elements fan que la violència vicària, en el context de la violència masclista, estigui normalitzada o relativitzada. Tot just ara comencem a donar-li valor. Les professionals que treballem amb dones en situacions de violència i infants és una violència que sempre hem vist. Però el fet que hi hagi un marc legal que li posa nom, i que hi hagi un reconeixement d’aquesta violència, és important per visibilitzar-la. Hi ha molta violència vicària que és psicològica, dirigida a la part emocional de les criatures i de les seves mares. És una forma “subtil” i en què hi ha “versions”.
Podries exemplificar quines pràctiques pot ser que tinguem normalitzades, o que tendim a minimitzar, i que, en canvi, ens haurien de fer activar les alarmes?
Quan el pare parla malament de la mare a les criatures, o quan ho fa davant de les criatures, per exemple. Quan fa que les criatures li donin informació de la mare. Quan no ofereix informació verídica sobre la mare, o sobre els processos legals, i diu coses com ara “si expliqueu això, la mare em tancarà a la presó”. Són missatges que posen les criatures en un atzucac emocional. Un altre exemple: quan una criatura manifesta que no li agrada anar amb el pare, que no vol anar amb el pare, i el pare diu que això passa per una manipulació de la mare. Quan s’ignora que la criatura manifesti no voler anar amb el pare, s’anul·la com se sent la criatura. Això la deshumanitza. La violència psicològica que coneixem en adultes la podem aplicar com a violència vicària, amb l’objectiu d’exercir control o domini sobre la dona. A escala social, no només judicial, costa molt de demostrar. I, en una societat patriarcal, atorguem als pares el dret a tenir relació amb les seves criatures per davant de la protecció de la infància i l’adolescència. El dret, del que parla, no és d’aquest dret socialment atorgat als pares, sinó de l’interès superior de l’infant o l’adolescent. El dret superior és el seu benestar i hem de tenir clar que, a vegades, aquest benestar s’aconsegueix amb la relació paternofilial i, a vegades, no.
La llei de protecció de la infància i l’adolescència davant la violència, la coneguda com a Llei Rodhes, aprovada el 2021, va prohibir l’ús de l’anomenada Síndrome d’Alienació Parental (SAP) en processos judicials. Queda rastre de l’argument de la manipulació dels menors per impedir la relació amb el pare i encara afecta les custòdies?
El que fan ara és descriure-ho sense usar el terme SAP. La poca credibilitat que tenen tant les dones com la infància i l’adolescència no passa només al sistema judicial, tot i ser on més passa i tenir un gran impacte. També la veiem en persones que treballem en la psicologia, l’educació, la salut mental i física, el treball social, els mitjans…
“És molt difícil deslligar la violència vicària de la violència institucional”
Crec que és important que tothom miri quina credibilitat estem donant a les criatures i, sobretot, a les mares. Hi ha molts serveis públics que qüestionen les dones quan relaten la violència vicària. La violència vicària, com a part de la violència masclista, és molt difícil deslligar-la de la violència institucional.
Què ho explica i què permetria que deixi de ser així?
És clar que, per sort, hi ha dones que troben serveis amb professionals excel·lents. Però el grau de qüestionament, de posar-les en dubte, de demanar a les mares que facilitin la relació paternofilial, això es veu en el dia a dia. En quin moment hem acceptat socialment que és l’obligació d’una mare fomentar la relació paternofilial? Això molt poques vegades ho demanem al pare. Proveir-se i proveir el seu fill o filla d’una relació afectiva és responsabilitat del pare, però socialment encara ho assignem a les mares. Hi ha serveis en què així els ho diuen a les dones, directament: “La seva obligació és facilitar la relació paternofilial”. Però no els poden respondre que no, que no ho és pas obligació seva, quan es tracta de serveis que els han d’emetre informes o valoracions. Parlo de serveis socials, de serveis especialitzats, de punts de trobada, de serveis d’atenció i informació a les dones… tot i que, com més especialitzats són els serveis per respondre a les necessitats de les dones en situacions de violència masclista, en teoria, més perspectiva feminista han de tenir i menys ha de passar això.
No tota la violència per part de pares o mares contra els seus fills i filles és violència vicària. Per què és important diferenciar-la?
La violència vicària, legalment, està dins de la llei contra les violències masclistes. Quan una dona exerceix alguna forma de violència o de negligència cap a les seves criatures és un marc completament diferent. Tenim altres termes: violència familiar, violència cap a la infància… És clar que existeix, però ho hem de diferenciar, de la mateixa manera que hem de diferenciar la violència masclista de la violència reactiva: la violència que pot exercir una dona davant una situació de violència masclista per defensar-se, com a reacció a la violència.
“Atorguem, socialment, als pares el dret a tenir relació amb les seves criatures per davant de la protecció de la infància”
És molt important mirar el context, cosa que el sistema judicial no sol fer. Això explica, entre altres coses, que costi tant que es reconegui l’habitualitat en casos de violència psicològica. Quan parlem de violència vicària, estem parlant de violència masclista. Quan estem parlant de violència masclista, estem parlant de l’exercici de poder dels homes damunt de les dones; de sentir-se amb el dret d’exercir control i de negar les necessitats de l’altra. I, a través de les criatures, poden exercir aquest control.
En situacions de violència masclista, tenir criatures en comú amb l’agressor es converteix en un factor de risc?
Hi ha molts elements, de la història de vida de la dona i de l’agressor, de com ha estat la relació de parella, de l’entorn familiar amb què compten… que no fan fàcil respondre aquesta pregunta. Per un costat, a vegades les criatures suposen un senyal d’alerta molt gran per les dones. Hi ha dones que sostenen la situació de violència, però que quan detecten que la violència arriba a les criatures, aquestes criatures suposen el catalitzador per començar a fer el procés de recuperació. Però una criatura en comú amb l’agressor també pot ser un factor de risc perquè, com diuen moltes dones, elles s’han separat de l’agressor, però les criatures no. Aquesta criatura és un vehicle de comunicació amb l’agressor fins que sigui major d’edat, com a mínim. Et manté lligada a aquell senyor per decisions educatives, de salut i d’un munt de coses, més enllà del fet de saber que, qui t’ha agredit, serà de per vida el pare del teu fill o filla. A més de pel contacte que implica, tenir criatures en comú també suposa un factor de risc perquè, si bé els fills i filles ens empoderen, també són el nostre gran punt de vulnerabilitat. La manera de fer més mal a la dona és fer mal a les criatures. Hi ha un gran ventall de violències que s’obre.
Veus que falta atenció, pública i col·lectiva, a aquestes violències que s’obren a través de les criatures? Què hem de canviar per tal d’evitar que siguin un vehicle de la violència masclista?
El focus de la culpa no l’hem de posar en les professionals dels serveis. Fem el que podem des del lloc en què estem, però també hi ha una part de responsabilitat individual: si no tens formació ni treball personal fet per acompanyar aquestes històries de vida, doncs, per ètica professional, no ho hauries de fer. Totes les persones en serveis d’atenció a les persones hauríem de tenir formació especialitzada. Però vivim en una societat patriarcal i no ens qüestionem prou. Ara bé, el focus, on l’hem de posar, és en la col·lectivitat.
“Tenir criatures amb l’agressor és un factor de risc. Si bé ens poden empoderar, també són el nostre punt de vulnerabilitat. Hi ha un gran ventall de violències que s’obren”
Hem de qüestionar els mandats patriarcals. Podem qüestionar la responsabilitat de les mares d’ocupar-se de la relació de les seves criatures amb el pare? Podem creure la dona que viu una situació de violència i relata un dany cap a les seves criatures? Podem reconèixer que no tenim mecanismes per demostrar la violència psicològica de la manera que ens demana el sistema judicial? També hem de sortir del nosaltres i les altres, de la idea que la violència passa “a les altres”.
Hi ha molts casos en què l’entorn no coneixia la situació de violència que vivia la dona i el feminicidi o l’assassinat de la criatura arriba com un fet inexplicable per l’entorn. Ens falten eines per detectar la violència?
És possible no veure-ho. La violència psicològica és molt difícil de detectar perquè està normalitzada i les dones que la pateixen moltes vegades no la identifiquen, perquè part de la violència psicològica consisteix a culpabilitzar qui la pateix de viure-ho malament, d’exagerar… En el discurs mateix de la violència psicològica hi ha l’anul·lació de la dona per manifestar, fins i tot a la seva millor amiga o a la seva germana, que està vivint violència. Per altra banda, hi ha la vergonya, la idea que no la creuran: “Com una dona com jo pot estar vivint això? No em creuria ningú, estaré exagerant…”. Tornem a la minimització de la violència.
“La societat patriarcal continua cuidant-se dels homes. I nosaltres formem part d’aquesta societat”
A més, moltes vegades, el que passa és que no sabem què fer. Tenim una cultura, en aquesta societat patriarcal en què vivim, que no s’atreveix a assenyalar l’agressor. El que fem és protegir la víctima i cuidar-la. Que ho hem de fer, és clar! Però quin dia anirem a un amic i li direm que el que fa és violència i que no li permetrem? Quin dia li direm a l’agressor que és ell qui no estarà a la taula? Quin dia el sistema li dirà que és ell el que ha de marxar de casa i no pas la dona i les seves criatures les que ha d’anar a una casa d’acollida, o a una casa d’una germana?
Ens falta sentir-nos legitimades per no minimitzar el que ens passa i també per assenyalar qui ens ho fa passar, sovint?
Ens han ensenyat a amagar, a no defensar-nos, a la passivitat femenina, que ens sembla que tenim fora del mapa perquè ara fem defensa personal i perquè sabem els nostres drets i perquè posem en comú el que sabem… La mirada continua estant en la dona, en el que fem i no fem, en com anem i com no anem. I si bé la mirada ha d’estar en nosaltres per protegir-nos i acompanyar-nos, també s’ha de posar en els homes. La societat patriarcal continua cuidant-se dels homes. I nosaltres formem part d’aquesta societat.
La idea que la violència exercida contra una dona no invalida que l’home sigui un “bon pare” es troba en serveis d’atenció i en decisions judicials, habitualment?
Sí, encara, tot i que és impossible que l’home que exerceix violència cap a la mare sigui un bon pare, perquè se suposa que la bona parentalitat implica proporcionar a les criatures seguretat, contenció, suport emocional, acompanyament emocional, espais de confiança i de diàleg, escolta, reconeixement de les seves emocions… Tot això és incompatible amb la violència. La violència cap a la mare genera un espai de desconfiança, por i inseguretat. No està proporcionant les bases mínimes d’una bona parentalitat.
És important identificar els factors de risc per les dones i les criatures davant la violència masclista, però també els factors de protecció. Quins diries que són els elements que és prioritari que, col·lectivament, desenvolupem per protegir-nos davant la violència masclista, i per prevenir-ne els extrems?
Crec que cal una reflexió constant, de crítica, d’allò que ens ve donat, tant dones com homes. Les dones som les que ho fem més, perquè tenim la necessitat, perquè som les agredides i violentades, així que ho fem per sobreviure, bàsicament. Moltes vegades em pregunten que com pot ser que hi hagi encara tanta violència si ja tenim la informació. El fet és que no és qüestió de tenir informació, és qüestió de valors socials. La gent ja sabem què és la violència, però pensem que no ens passarà a nosaltres, que ho podrem identificar, que ens n’adonarem a temps.
“Sentir-nos sostingudes i abrigades és imprescindible. I part d’això és dir-li al teu amic o company d’associació que ha agredit que no seurà amb tu en una taula”
Això, les dones, ho pensem totes. Llavors, en el pla individual, penso que cal una reflexió sobre si soc on vull estar, si estic bé on estic, si vull continuar-hi… I aquesta reflexió penso que després s’ha de poder compartir. Hem de poder parlar entre nosaltres i cuidar-nos entre nosaltres, col·lectivament. Sentir-nos sostingudes i abrigades és imprescindible. I part d’això és dir-li al teu amic o company d’associació que ha agredit que no seurà amb tu en una taula.
I en els serveis públics, per tal que siguin recursos preventius i protectors davant la violència més efectius, què és prioritari desenvolupar?
En el pla institucional, cal formació especialitzada real i continuada i que els serveis comptin amb els recursos que necessiten, perquè les professionals no estiguin cremadíssimes. Que disposin de supervisions, que estiguin cuidades, que s’hi garanteixin les condicions per a una bona atenció. Però això ven menys políticament que obrir nous serveis. Les condicions de les professionals, majoritàriament dones, dels serveis que han de respondre a les situacions de violència masclista són molt precàries, no només econòmicament. Crec que remeiar-ho ajudaria a identificar les violències i prevenir-ne.
La violència masclista més extrema pot, realment, prevenir-se, o és del tot imprevisible?
Les alertes ens salten massa tard. Cada situació és diferent, però en general la violència masclista no passa de zero a cent, ni de deu a cent. Hem de tenir en compte el que comentàvem abans: la normalització i la invisibilització de la violència masclista. Hi ha una minimització individual i col·lectiva de la violència contra les dones. Potser ens sembla que estem en una situació de risc zero quan estem a setanta. La violència psicològica és tan progressiva que ens hi adaptem i quan arriba a extrems, o a ser violència física o violència sexual, ja hem interioritzat la violència com la nostra normalitat. Per això és tan important comptar amb una col·lectivitat que ens digui “això no és normal”. Per altra banda, a més de la dificultat per identificar la violència, les dones no ens sentim protegides per la societat en què vivim. Per això a vegades ni expliquem, ni demanem suport i, òbviament, ni denunciem. La resposta que rebem ha de ser de protecció, no de judici.
