Per què vas decidir emprendre aquesta investigació?
No volia que fos només una col·lecció de proves i testimonis sobre les conseqüències de les polítiques europees ni una llista d’abusos i de vulneració de drets humans, sinó també una documentació d’històries humanes. Volia explicar també com la gent arriba a aquestes situacions, i què s’hi troben. Era important posar el focus en causes d’aquestes rutes, de les migracions o el tràfic de persones.
Com expliques, hi ha un “genocidi” en el mar Mediterrani. Fa anys que totes les rutes –Turquia, Algèria, les illes Canàries– han esdevingut cementiris submarins. Els centres de detenció de Líbia, on hi ha centenars de milers de persones retingudes, han estat un secret a veus. Com pot haver-hi encara tanta indiferència?
Ens hem distanciat de les conseqüències humanes de les polítiques. Molta de la retòrica que s’ha emprat allunya i deshumanitza. La manera com s’usa la paraula migrant ja genera distància, no destil·la que són persones com nosaltres, que emprenen rutes perilloses, que tenen famílies, esperances i somnis. Aquest terme pot referir-se a homes, dones i fills o famílies senceres, que han estat retingudes indefinidament en centres de detenció, uns espais que s’han comparat amb camps de concentració. Quan diem “tants migrants ofegats al Mediterrani” és com si no importés gaire. Si diem que són turistes, les rescatem; però si diem que són migrants, el seu dret a la vida no importa. Tots nosaltres, europeus, hem de qüestionar el llenguatge, en particular el que usen des del poder, on potser hi ha certes motivacions i desitjos que no són coherents amb els estàndards de drets humans. Quan parlo amb polítics que han llegit el llibre, em diuen que implementen determinades polítiques perquè pensen que és el que la ciutadania vol. Vaig escriure el llibre perquè volia que reflexionéssim sobre si ens sentim còmodes amb el que s’està fent en el nostre nom.
Les polítiques antiimmigració de la UE empitjoren la mateixa crisi que diuen voler resoldre?
Es destinen milers de milions d’euros a intentar aturar les migracions des d’Àfrica. Part d’aquests diners estan sostenint dictadures, milícies, militaritzant fronteres i enfortint els sistemes opressors. A llarg termini, són polítiques que fan créixer les raons per les quals hi ha persones que han de marxar. Per exemple, al Sudan, el conflicte armat que enfronta des de fa deu mesos l’exèrcit i el grup paramilitar Forces de Suport Ràpid (RSF) està relacionat amb el finançament antimigratori de la UE. Ja han estat desplaçades vora deu milions de persones. Crec que moltes polítiques es fan pensant en el curt termini i molta despesa no és transparent i està comportant desestabilització. Ha d’haver-hi més supervisió d’aquests diners i de com s’estan gastant.
El llibre ens permet seguir diverses persones al llarg del seu viatge i conèixer les violències que afronten en el recorregut.
Em van contactar persones a Líbia per primera vegada el 2018. Abans d’això, n’era conscient, però fins que no parles directament amb algú afectat, no t’adones del nivell de sofriment. Tanmateix, la situació que viuen aquestes persones no s’està tractant com una emergència. Em vaig adonar que hi hauria d’haver parat més atenció i volia rectificar. És també el meu viatge de descobriment, perquè em va costar temps reunir totes les peces, han estat anys de parlar i conèixer gent, de conversar i de reunir-me amb les seves famílies. Alhora, vaig estar cara a cara amb contrabandistes i vaig entrar en contacte amb les agències d’ajuda que se suposa que intervenen sobre terreny, però que a vegades tenen una capacitat molt limitada. També vaig ser en un vaixell de rescat. Fins i tot he arribat a estar sota una investigació criminal per contrabandista. Vaig contactar amb centenars de persones recloses dins de diversos centres de detenció libis, on els telèfons no estan permesos, els han d’amagar, per això t’envien missatges clandestinament. El meu mòbil començava a sonar a mitjanit i em quedava desperta durant hores, fins a la matinada, recollint la informació del dia. Al matí, l’enviava a les ONG, perquè sabessin què passava: si hi havia gent que necessitava ajuda, si no els havien alimentat durant dies, si una dona embarassada requeria atenció mèdica…
És difícil fiscalitzar i responsabilitzar els nostres governs i responsables polítics?
“Part dels recursos de les polítiques antiimmigració europees sostenen o enforteixen dictadures, milícies i sistemes opressors”
No soc activista i vull protegir el meu paper com a periodista, com el d’algú que ofereix informació fiable. Però diria que, en primer lloc, cal informar-se: assegurar-nos que sabem què està passant i fer-nos preguntes. Comprometre’s. És molt fàcil mirar cap a un altre costat.
Has passat molts anys investigant. És excepcional, tenint en compte la precarietat en el sector periodístic?
Probablement, però vaig apostar per sacrificar moltes coses. He estat freelance sempre, no tinc una casa, ni hipoteca, ni fills. Només he necessitat guanyar prou diners per sobreviure. Si hagués tingut una família, un cotxe, un treball d’oficina, potser no hauria pogut fer aquesta investigació. La vaig començar quan tenia 28 anys i ara en tinc 34, així que han estat sis anys de la meva vida. Crec que molts periodistes no tenen la possibilitat de dedicar tant de temps a un projecte. Volia escriure aquest llibre perquè en els reportatges tens molt poc espai. Odio criticar els mitjans, perquè crec en el periodisme, però en un article hi ha certes coses que simplement no tens l’oportunitat d’aprofundir més. No tens marge per investigar i explicar sistemes complexos i el paper que juguen.
Has tingut dificultats per publicar els teus reportatges?
He escrit sobre el tema gairebé a tot arreu, però en el llibre hi ha informació que en el seu moment no vaig poder publicar. Hi ha editors que m’han dit: “No necessitem més històries sobre la gent que mor al mar. Per què hem d’invertir a cobrir-ho quan ningú ho llegeix?”. Precisament per tot això sentia que el que havia descobert havia de fer-se públic. Hem de ser capaces de demostrar que els lectors valoren aquestes cobertures. L’estiu passat, The New York Times em va demanar que escrivís un article d’opinió sobre la situació. El titular que van posar-hi va ser “Les morts massives es normalitzen”. Va ser molt impactant veure-ho a la portada. El problema és que és habitual que ho normalitzem, quan hauria de ser reconegut com una emergència. D’alguna manera, s’ha abandonat aquesta urgència.
Hi ha una sensació d’impotència a causa de les crisis superposades?
“Ens hem distanciat de les conseqüències humanes de les polítiques i volia reflexionar sobre si ens sentim còmodes amb el que s’està fent en nom nostre”
Sí, a vegades em sento impotent, com si les coses anessin cada vegada pitjor. Al Congo, ara mateix, s’ha desplaçat forçosament a set milions de persones. Vaig estar al Níger l’any passat, on hi ha una crisi de desnutrició i molta gent passa fam. Tot això s’està ignorant.
Però, d’altra banda, hem vist formes diferents d’abordar les situacions de les refugiades, per exemple, en el cas d’Ucraïna, quan Europa va obrir les fronteres per acollir les sol·licitants d’asil. S’ha demostrat que hi ha la possibilitat i la capacitat de fer les coses d’una altra manera?
Va ser xocant. Als periodistes que informàvem sobre les fronteres d’Europa i el tracte als refugiats, sempre se’ns havia dit que una política més empàtica era impossible. I, de sobte, va quedar clar que era possible, però que no s’estendria a altres persones. Hi ha una doble moral. El que està passant a Ucraïna és terrible, però també passa a molts altres països i les diferències en l’abordatge evidencia la deshumanització de determinades persones. La imatge mediàtica dels refugiats ucraïnesos és del tot diferent respecte a les cobertures habituals: d’Ucraïna veiem històries individuals, fotos de persones somrient, amb els seus fills i els seus animals… En canvi, les imatges de les persones que arriben a les costes europees habitualment mostren un relat menys empàtic.
Es tendeix fins i tot a criminalitzar.
Sí. Mentre investigava, vaig ser molt conscient que la pobresa també és una amenaça per a la vida. Crec que pot ser difícil per a molts europeus imaginar els impactes de la pobresa a països com Sierra Leone, on vaig viure un any mentre escrivia. No hi ha atenció sanitària i l’esperança de vida és de 25 anys menys que a Europa. La gent mor per raons evitables: al voltant d’una de cada setze dones mor durant el part i el 10 % dels infants mor a l’edat de 5 anys. En general, no s’associa el terme migrants econòmics a un intent de salvar la teva vida. S’utilitza el terme crisi migratòria o crisi migratòria europea, però penso que cal replantejar-ho.
Com ho replantejaries?
És una crisi de desigualtat global. Les persones que fan aquests viatges no necessàriament tenen gaire en comú les unes amb les altres. A Líbia hi havia persones de tota Àfrica, a vegades de l’Orient Mitjà, fins i tot d’Àsia. L’única cosa que comparteixen és que no poden accedir a les rutes legals per viatjar, obtenir visats o pujar a avions. Aquesta és la realitat per a la majoria de la població mundial i no pas la llibertat de viatjar que donem per descomptat. He viscut a diferents països d’Àfrica, tècnicament, com a migrant econòmica, però m’ha estat molt fàcil aconseguir feina. Era una expat. Mentre que quan algú d’Àfrica es trasllada a Europa, se li diu migrant. Definitivament, hi ha una gran doble moral en joc. Es parla molt de com envelleix la nostra població, que necessitem gent per als treballs de les cures o per al sector serveis, però no es pensa en tots aquests joves africans amb talent que busquen feina. Suposo que és racisme.
Volia parlar sobre el finançament de la cooperació internacional. Hi ha moltes veus al Sud Global que demanen finançar directament organitzacions locals, sense intermediaris occidentals.
No em sento preparada per comentar el sector de les ONG, però espero que el llibre doni una mica més de consciència sobre com poden estar funcionant les coses. Vaig ser dues vegades a Somàlia el 2022, durant una sequera terrible, desenes de milers de persones van morir. Em preguntava qui distribuïa aliments perquè hi havia, òbviament, molta població famolenca desplaçada als camps. Les grans organitzacions de cooperació, les agències d’ajuda, no ho feien: era gent local, per mitjà del micromecenatge de la diàspora. Persones somalis, des d’Europa i els EUA, enviaven diners que es feien servir per preparar paquets de menjar. Vaig pensar que era la millor forma d’ajuda exterior, perquè arribava directament. Permetre l’entrada a Europa d’una persona somali, perquè aconsegueixi feina i pugui enviar una part del salari al seu país d’origen. Actualment, [dels diners de la cooperació internacional], hi ha una gran proporció que es destina a despeses generals: vols dels funcionaris, salaris, lloguer d’oficines… La immigració és la millor forma d’ajuda exterior.
Permetre la migració des del Sud Global seria també una forma de reparació pel passat colonial?
No és només el passat colonial, sinó el mal que s’està fent en l’actualitat. A Somàlia, la sequera és resultat del canvi climàtic, i aquest país no produeix les emissions, ho fan els països rics, occidentals. Un altre exemple és la sobrepesca al Senegal. Escrivint sobre aquesta ruta de migració, em vaig reunir amb pescadors que explicaven que un dels grans problemes a l’Àfrica Occidental és la sobrepesca de vaixells estrangers, alguns d’ells, europeus. Per aquesta raó, no poden guanyar-se el jornal amb les formes de vida tradicionals i, en canvi, ara usen les seves barques per transportar gent a Europa, en viatges llargs i perillosos. Diuen que no tenen altra manera de sobreviure. De vegades no som conscients de com estem realment involucrats en aquesta situació per mitjà de les nostres accions en tots aquests països: les relacions comercials, l’extractivisme i el dany a llarg termini que està causant.
Quines reaccions ha despertat la publicació del teu llibre entre els diferents agents implicats?
Moltes de les meves fonts treballen per a les Nacions Unides o per a la UE, i la majoria s’alegren de la publicació. No vull que ningú llegeixi el llibre i pensi que tothom que treballa per a aquestes agències és terrible. Hi ha molta gent en el sistema que se sent molt incòmoda amb com s’han fet les coses, amb el que se’ls demana que facin o defensin. Volen canviar-ho, però no saben com i això és el més frustrant. Explicar-ho, fer-ho públic, potser ajudarà una mica. El mes de novembre de 2023 vaig intervenir al Parlament Europeu; suposo que és un reconeixement. Pel que fa als testimonis, no ha de ser fàcil llegir-lo. Moltes de les persones que apareixen en el llibre han arribat a Europa i moltes d’elles estan treballant i aprenent l’idioma del territori on viuen. Crec que molta gent, una vegada aconsegueix arribar a Europa, no vol tornar a pensar-hi. És el pitjor moment de la vida d’algú, és molt deshumanitzador. Ningú no vol patir això. Algunes persones m’han dit: “ens alegra que escrivissis el llibre, però no el volem llegir”. No volen reviure-ho, sinó arribar a un lloc on puguin reconstruir la seva vida. Ser felices.
