Segons la versió oficial del centre penitenciari d’Albocàsser (Castelló II), el cos sense vida de Manuel Fernández Jiménez, de vint-i-vuit anys, va ser trobat en la cel·la d’aïllament on complia una sanció disciplinaria el matí del 22 d’octubre de 2017. Sense cap mena d’acompanyament psicològic ni preparació per comunicar un fet tan greu, la família va rebre la notícia per via telefònica. Un treballador del centre es posava en contacte amb Antonia Jiménez, mare de Manuel, aquell mateix dia, per comunicar-li que el seu fill havia mort a la presó, però que encara no es coneixien les causes. Mostra d’això és que al primer informe emès pel mèdic forense del jutjat pocs dies després de la defunció, constaria com a “mort sobtada a estudiar”.
Dies després de trobar el cos sense vida del jove, la funerària que treballa amb institucions penitenciàries va enviar el cadàver de Fernández des de Castelló fins a Múrcia –d’on era natural i on vivia la seua família– amb instruccions que no es mostrés tot el cos, tan sols el cap. “Cap document explicatiu ni certificat de defunció, i només l’ordre verbal que s’enterrés immediatament”, relata la seva mare, que alhora detalla com la família es va oposar i van forçar a explorar el cos del seu fill, que segons explica presentava nombrosos signes de violència i rigidesa. Nas trencat; hematomes i dos punts a la barbeta –sospiten que d’una pistola Taser–; marques de lligadures als canells, braços i turmells; ungles trencades; el pit ple de ferides; cardenals per tot el cos i marques al coll.
No va ser fins uns anys després de l’enterrament del cos que es va emetre l’informe oficial per part del metge forense del jutjat, on no constaven les lesions descrites per la família, però sí es reconeixia una equivocació del personal mèdic de la presó
“El meu fill estava sa com una poma i era més guapo que un sol. Com podia ser que morís amb vint-i-vuit anys de ‘mort sobtada’ estant en aïllament, sense contacte amb ningú més que els funcionaris, i fer-ho amb aquestes marques de violència?”, es preguntava la seua mare. Segons explica Antonia, no era el primer cop que el seu fill s’havia queixat de les pallisses rebudes pels funcionaris del centre, i ja havia alertat la seva família de patir gitanofòbia per part d’alguns treballadors de la presó. En veure aquestes marques, la família va demanar una segona autòpsia, que va ser denegada pel jutge, i finalment el cos de Manuel va ser enterrat.
No va ser fins uns anys després de l’enterrament del cos que es va emetre l’informe oficial per part del metge forense del jutjat, on no constaven les lesions descrites per la família quan van veure el cos de forma presencial. Per contra, el document sí reconeixia una equivocació de l’auxiliar d’infermeria i la metgessa de la presó, encarregades d’haver-li subministrat al jove una dosi equivocada de metadona: 85 mg en lloc dels 20 mg que tenia receptats. En adonar-se del seu error, l’auxiliar hauria avisat a la metgessa de la presó ràpidament, però asseguren que aquesta va trigar dues hores en enviar a Manuel a infermeria per a administrar-li una dosi d’antagonista (naloxona) per via intramuscular.
Immeditadament després, l’haurien retornat a la seva cel·la sense cap mena de control o seguiment mèdic, en lloc d’administrar-li una dosi d’antagonista cada hora i mitja o dues hores durant 24 hores, com hagués sigut el procediment mèdic habitual per aquest tipus de casos, o haver-lo traslladat a un centre hospitalari com ordena el protocol de la presó per aquest tipus de situacions. El cos sense vida de Manuel el van trobar, segons el mateix informe, al primer recompte de l’endemà.
Autodefensa davant la violència institucional
Amb aquests antecedents i les evidències d’una possible negligència per part de les responsables mèdiques del centre, i gràcies al suport i acompanyament de l’associació Familias Frente a la Crueldad Carcelaria (FFACC), els familiars de Manuel va poder dur a terme una denúncia per la via penal contra la metgessa i l’auxiliar d’infermeria del centre penitenciari d’Albocàsser. Després de la inhibició per part de la Fiscalia, que finalment no va presentar acusació a la causa per basar-se únicament en els informes mèdics emesos pel jutjat i atribuir la mort a possibles patologies mèdiques prèvies del jove, l’únic procediment que manté viu la causa penal és la denúncia particular de la família amb el suport de l’associació FFACC, que quasi set anys després de la mort continua esperant que se celebre el judici i s’esclareixen els fets.
“Nosaltres des del principi que no creiem en la seua versió. L’informe forense ignora tots els signes de violència que vam veure al seu cos quan va arribar aquí, i inclús si fos una mort per sobredosi de metadona com al·leguen als seus propis informes, qui va ser responsable de subministrar-li les dosis incorrectes? I si es van equivocar i tenia una sobredosi, per què no el van treure a un hospital immeditadament i li van fer un seguiment i un control mèdic? Per què el van deixar que morís sol a una cel·la?, es pregunta Antonia. “El meu fill estava sa com una rosa, no tenia cap patologia prèvia ni cap problema de salut abans d’entrar. Aquí hi ha massa coses que no quadren”, assegura. “Nosaltres volem justícia i arribarem fins al final, i sobretot volem que s’esclareixin les causes i els responsables de la mort del meu fill”, conclou.
Familias Frente a la Crueldad Carcelaria acompanya des de l’any 2017 diferents famílies en la denúncia de casos de violència institucional a diferents presons de l’Estat
Les despeses jurídiques derivades d’un procediment penal tan llarg com aquest, que permeti esclarir les causes de la mort d’una persona a un centre penitenciari mitjançant una denúncia particular, són molt elevades. Fer-hi front de forma col·lectiva és precisament un dels objectius de l’associació Familias Frente a la Crueldad Carcelaria, que des de 2017 acompanya diferents famílies en la denúncia de casos de violència institucional a diferents presons de l’Estat. A banda del cas de Manuel, des de l’associació s’acompanyen altres casos vinculats a penes de llarga duració de persones amb greus problemes vinculats a la salut mental i al patiment psíquic, abandonament mèdic i efectes de l’aïllament, el càstig i les llargues condemnes, amb els impactes que això té sobre les persones preses, però també sobre els seus entorns i famílies.
Per poder fer front a aquestes despeses derivades de l’acompanyament jurídic i assistir als familiars de les persones preses que pateixen aquest tipus de violències del sistema penitenciari, des de l’associació s’ha engegat una campanya de micromecenatge amb l’objectiu de recollir fons i continuar amb aquesta estratègia i tasca d’autodefensa davant la violència i crueltat carcerària. “Per poder continuar acompanyant aquest tipus de casos i fer front a les despeses jurídiques ara necessitem suport econòmic. Confiem en la solidaritat de les persones que comprenguen la nostra lluita, les nostres necessitats i mancances, i en la dels grups i associacions que coneixen la crueltat de les presons i les violències del sistema punitiu, i estan disposades a fer-li front de forma col·lectiva i autogestionària”.
