En el complex món tecnològic, el programari és essencial. És una recepta, un pla d’acció, escrit en un o diversos llenguatges interpretats per una màquina. És el mediador universal entre els dispositius electrònics, les nostres accions i les possibilitats de transformar el món que ens envolta. Per això, des dels inicis del programari, es van produir debats politicofilosòfics sobre la manera de produir i compartir el coneixement i els impactes socials que suposava.
Com diu Remedios Zafra a Ojos y capital (Consonni, 2015), el tema del programari no és merament tècnic. Implica qüestions ètiques fonamentals sobre llibertat i cooperació. En aquest sentit, l’economia social i solidària (ESS) i el programari lliure comparteixen valors essencials, com la prioritat de les persones per sobre del capital o la cerca de l’autonomia, l’interès comú, la participació i la gestió democràtica. Però quines són les dificultats específiques que enfronten les persones i organitzacions socials a l’hora d’implementar tecnologies ajustades a les seves necessitats?
Un dels reptes és la innovació. En els últims anys, l’ESS s’ha enfortit com a generadora d’ocupació i motor del desenvolupament local. Però una part del sector pateix limitacions a causa de l’escassa incorporació de tecnologies innovadores. Aquesta situació s’aguditza, sovint, per la restricció a l’accés al finançament públic i privat. Molts productes i serveis cooperatius, socials i solidaris no poden competir en igualtat de condicions en el mercat capitalista.
Un altre problema té a veure amb les necessitats tecnològiques reals. Les lògiques, estructures i les exigències d’una cooperativa sense ànim de lucre difereixen significativament de les d’una empresa orientada només al benefici. Aquesta disparitat s’aplica igualment al tipus de programari i les eines que cadascuna utilitza. És crucial la importància de construir i adoptar solucions que s’ajustin específicament a les necessitats de les organitzacions de l’ESS, en lloc de buscar que aquestes s’adaptin a eines concebudes per a negocis purament lucratius.
Una altra dificultat és la competència desigual amb les grans corporacions. Les anomenades GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) dominen el mercat digital amb recursos i influència global. Les seves pràctiques monopolístiques i les estratègies comercials agressives minven els esforços per promoure i adoptar alternatives descentralitzades lliures i obertes dins de l’ESS.
Podem parlar també de l’accessibilitat i la forma de producció i distribució del coneixement. El programari privatiu ens ha venut molt bé allò de “si no pagues, el producte ets tu”, però els costos de sortida són molt alts. Com que no publiquen el codi, ni com treballen ni les dades que generen, un cop es comencen a fer servir és molt difícil deixar de fer-ho. Per a moltes organitzacions, canviar de programari és perdre dades fonamentals i pagar el cost de quedar presoneres d’una tecnologia. Les eines lliures donen independència tecnològica i llibertat d’elecció tant per començar com per deixar d’usar-les.
Els primers dies d’internet, la xarxa en si mateixa érem les persones amb ordinadors, dialogant entre nosaltres, node a node, com si fos una prolongació col·lectiva dels sistemes nerviosos, suggerint un nou model de distribució social. L’internet actual presenta una realitat distinta. “Connectar-se” sovint implica iniciar una sessió en plataformes controlades per grans corporacions. Ingressant a Google, Amazon, Facebook, Twitter o TikTok, ens convertim en consumidores o espectadores i acceptem les seves condicions de servei.
Avui, la interconnexió està definida per aquells que busquen vendre el nostre coneixement i les nostres experiències, en lloc de simplement compartir-los. Tenim la capacitat de recuperar la tecnologia i els valors de xarxes autènticament obertes, deixant de ser simples usuàries de les seves plataformes. Nosaltres som la xarxa.
