El 2016 un grup de dones i persones trans migrants i racializadas van realitzar una intervenció crítica en l’obertura de les Jornades radicalment feministes que se celebraven a Barcelona. Van denunciar que malgrat estar presents a través dels continguts i tallers del programa, això no reflectia una autocrítica col·lectiva sobre les desigualtats i discriminacions estructurals que impregnaven al moviment feminista català. Vuit anys després d’aquelles jornades, col·lectives antiracistes i anticolonials autoorganitzades, han tornat a fer un assenyalament públic, aquesta vegada, cap a la indústria cultural catalana, específicament a la Fira Literal celebrada el cap de setmana passat a Barcelona.
Com relata el comunicat llegit per Salima Jirari i Bea Duodu Owusu al començament de les intervencions de Sara Ahmed i Angela Davis, aquests assenyalaments no són nous. De fet, constantment s’ha de denunciar (i, a més explicar per què es denuncia) les contínues pràctiques d’extractivisme epistèmic que es desenvolupen en aquests territoris. En el cas de la Literal, cridava l’atenció, d’una banda, la quantitat de continguts antiracistes i anticolonials que la programació oferia per la celebració del seu desè aniversari i, per l’altre, l’absència de persones migrants i racialitzades en les converses proposades.
Constantment s’ha de denunciar (i, a més explicar per què es denuncia) les contínues pràctiques d’extractivisme epistèmic que es desenvolupen en aquests territoris
Al programa publicat inicialment per xarxes socials, les entrevistadores de les grans convidades, Angela Davis, Sara Ahmed, Rita Segato i Vandana Shiva, eren dones blanques europees. Després, davant la pressió exercida, van ser incorporades dues dones negres, tal com elles mateixes van relatar. En aquest context, voldria assenyalar tres aspectes que aquests grans esdeveniments posen en evidència. En primer lloc, el comunicat denuncia la fetitxació dels treballs de les autores i la reticència a connectar-les amb les realitats racistes i colonials que operen en aquests territoris, com els assassinats a la frontera, la violència policial, la segregació escolar, el tancament en CIES, etc.
Aquest aspecte és important perquè precisament allí radica una de les grans qüestions: la impossibilitat de connectar les seves idees amb les realitats locals i amb l’immens treball que en aquest sentit realitzen les mateixes ponents convidades. A més, aquestes pràctiques extreuen els seus coneixements per al rèdit de qui organitza i en benefici del projecte civilitzatori modern colonial que aquestes lògiques reprodueixen. Rèdit que es tradueix en l’augment del capital polític, social, cultural, econòmic, prestigi i, fins i tot, de “la seva radicalitat” a costa de perpetuar dinàmiques extractivistes i excloents. En altres paraules, les velles pràctiques colonials de tota la vida.
Existeix un teixit antiracista que no està disposat a acceptar el silenciament, que s’organitza, que respon, que genera incomoditat i que pren el seu espai
En segon lloc, i connectat amb l’anterior, aquestes situacions posen en evidència el desconeixement cap als moviments i col·lectius que s’articulen al territori català per lluitar contra les violències que les autores tan bé assenyalen. En aquest sentit, entre les anècdotes que s’expliquen de les jornades radicalment feministes, està la urgència que existia des de l’organització per “trobar representants de color”, en notar l’absència de feministes migrants i racialitzades en l’acte d’obertura. La qual cosa posa en evidència la incapacitat de l’esquerra blanca (sigui intel·lectual, feminista, oenegera o petita partidista) de prendre’s de debò les reivindicacions antiracistes i considerar els seus integrants com a subjectes polítics. Subjectes, que com assenyalava Spivak semblés que encara no poden parlar, no perquè no tenen veu, sinó perquè no tenen espai en el discurs hegemònic.
En tercer lloc, i seguint la recomanació d’Angela Davis d’alimentar l’esperança amb disciplina, aquest escenari mostra que existeix un teixit antiracista que no està disposat a acceptar el silenciament, que s’organitza, que respon, que genera incomoditat i que pren el seu espai. Un conjunt heterogeni de persones i col·lectius que donen continuïtat a una llarga memòria anticolonial de resistències sostingudes pels qui van venir abans i pels qui actualment confronten diàriament la violència racista amb la seva mera presència en un territori que perfecciona els seus mecanismes per excloure’ls, expulsar-los i/o eliminar-los. Com diria María Lugones, es tracta de coalicions obertes i orgàniques que des de la memòria aspiren a construir per un present anticolonial.
