Agost del 2017, Catalunya. Amb el teló fons de l’atemptat de les Rambles de Barcelona i de la preparació del referèndum d’autodeterminació, Persecució narra com l’Albert Jordi confessa a la seva parella, l’Èlia, que fa deu anys va matar la seva parella d’aleshores, la Sara. Amb aquest punt de partida, comença una novel·la coral en què els personatges es van perseguint entre ells i en què les diverses veus narratives, construïdes amb molta intel·ligència i estil, amaren el text d’il·lusió de veritat.
Hi ha l’assassí, home relativament culte que ja ha pagat amb vuit anys de presó pel que va fer. Assumeix que un crim així és també un suïcidi, perquè l’assassí també es mata a si mateix tal com havia estat abans, i arrossega aquest fet, irredimible. I hi ha l’Èlia, que, després de fer-lo fora de casa, comença un periple per retrobar-lo, tan físicament com a través de comprendre què ha fet l’home que encara estima i per què. I també hi ha una recepcionista d’hotel ex-hostessa de vol, tacada per la mort d’una amiga, i dos excompanys de presó del protagonista, criminals de mena, que acaben de completar aquest calidoscopi sobre les naturaleses de la mort.
