El dilluns 24 de juny es van complir dos anys de la massacre de Melilla on 37 persones van ser assassinades i d’ençà de la qual centenars encara es troben desaparegudes. Dos anys després d’aquests fets, no hi ha cap responsable imputat, i ningú ha assumit responsabilitats ni penals ni polítiques. Marlaska no només ha repetit en el seu càrrec de ministre de l’Interior sinó que el vespre del Dia de l’Orgull lliurava el premi Arcoíris del Ministeri d’Igualtat al Centre Penitenciari Soto del Real pel seu programa per a població LGTBI reclusa. Així, no només existeix una total impunitat sinó que els responsables polítics tenen un major reconeixement institucional, tant del govern com d’un ministeri que s’autoproclama feminista.
Massacres, desaparicions, drets LGTBI, premis, presons, Dia de l’Orgull, esquerra i feminisme conviuen en un context en què la violència cap a les comunitats migrants i racialitzades no només s’ha aprofundit, sinó que s’inverteixen importants sumes de diners i esforços polítics per institucionalitzar-la, com ho reflecteix el Pacte Europeu de Migracions i Asil (PEMA), recentment aprovat. Davant d’aquesta situació, sorgeix la pregunta de per què els col·lectius i les persones LGTBI guardonades, en comptes de llençar el premi pel cap al ministre, van decidir somriure i fotografiar-se amb ell. És difícil tractar d’entendre la convivència “harmònica” d’aquestes qüestions, però tractaré d’aportar alguns elements d’anàlisis.
Les reivindicacions de les dissidències sexuals són utilitzades per legitimar genocidis, com ocorre a Palestina i a l’exèrcit sionista israelià
En primer lloc, no és nova la crítica a la despolitizació i del pink washing que el col·lectiu LGTBIQ+ enfronta. Més, en un context com l’actual, on les reivindicacions de les dissidències sexuals són utilitzades per legitimar genocidis, com ocorre a Palestina i a l’exèrcit sionista israelià. Encara ressonen les crítiques de Sylvia Rivera i Marsha R. Johnson, revolucionàries travestís, contra els esforços del moviment gai per la integració en la societat capitalista estatunidenc. El que pronosticaven com un perill ara és una cosa quotidiana, almenys, a Barcelona. Aquí podem viure un estil de vida feminista o LGTB-friendly totalment aliè a les violències racistes i classistes que s’exerceixen al nostre voltant. Podem anar a la mani de l’Orgull (sigui la crítica o l’oficial), després anar a les festes i reivindicar la nostra visibilitat mentre la mateixa policia que exerceix una brutal violència contra els venedors ambulants a la plaça Catalunya, escorta les nostres festes.
En segon lloc, la institucionalització dels estudis de gènere i queer ha contribuït a despolititzar i neutralitzar la radicalitat de les propostes que sorgien dels moviments socials. En l’actualitat, existeix un sector acadèmic queer i feminista que en el seu intent per accedir o romandre a la universitat queda aliè a les lluites i violències que ocorren quotidianament als carrers. Això se suma als desenvolupaments teòrics que contribueixen a generar identitats tancades i individualistes, on les aproximacions als problemes socials es realitzen només des d’una dimensió, ja sigui de sexe-gènere, de classe o d’orientació sexual. Aquest fet contribueix a mantenir una mirada fragmentada de la societat on la majoria dels debats es limiten a disputar el grau més gran d’opressió.
La institucionalització dels estudis de gènere i queer ha contribuït a despolititzar i neutralitzar la radicalitat de les propostes que sorgien dels moviments socials
Finalment, aquestes mirades contribueixen a mantenir i reforçar les violències que s’exerceixen contra aquelles persones que, en ser despullades de la seva humanitat, no entren en la categoria de “dona”, “dissidències” o “classe” que les esquerres del Regne d’Espanya defensen. L’estil de vida feminista i LGTB-friendly que ens ofereix aquest sistema modern colonial descansa en la normalització de la violència cap a aquells que són entesos com “radicalment uns altres”, fins i tot essencials o culturalment homòfobs i masclistes. Ens fa creure que la violència que s’exerceix “contra ells” a les places, als CIE i a les fronteres, no té res a veure amb “les nostres lluites” feministes i queer, o fins i tot que ens “protegeixen”.
No obstant això, aquesta protecció il·lusòria contribueix a aprofundir el sistema constitutivament violent en el qual vivim i que amenaça als qui no compleixen amb els estàndards de la “normalitat europea” (blanquitud, classe, cisheteronormatividad).
Enfront d’un sistema que insisteix a separar les lluites, a fragmentar-les i a convertir-les en estil de vida, és urgent crear xarxes i organitzar-nos contra les diferents formes de violència que aquest sistema genera. Tant de bo que les morts a Melilla, en la mar Mediterrània, en les presons i en els CIE formin part d’aquesta memòria col·lectiva que reivindica l’Orgull, perquè també són les nostres mortes i tenen els mateixos responsables.
