És nit d’estrena i hi ha gent, alegria i bullici a l’espai de Periferia Cimarronas. Som al número 26 del carrer de Cerdanyola del barri de Sants, rere la biblioteca Vapor Vell. En traspassar l’aparador de vidre d’accés i entrar al local llarg i estret, des del fons, ens saluden i acullen els grafitis d’uns personatges expressionistes i simpàtics, acolorits (verd, taronja, roig…), que alegren el fons blanc habitual, asèptic i monòton, de les parets. El primer amb què ens topem és una taula de fusta, antiga i robusta, que fa la funció de taquilla. És un dels records de l’antiga fusteria que hi hagué en aquest lloc, abans de la transformació de l’espai. Al mur lateral es desplega un mostrari de llibres, vitrines amb joies i artesania. En una tote bag en venda, hi llegeixo: “Sola no. Tu, germana. Ni cap de nosaltres. Mai més”. A la llibreria tot és suggerent, des de la Germana al marge d’Audre Lorde als magazins de microfeminismes o sobre la “Desculonización”. Des d’una banderola es proposa: “Mate o branco dentro de vocé!” (“Mateu el blanc que dueu a dins”, en portuguès).
Perifèria Cimarronas és, des del 2022, un pol més de la xarxa cultural i associativa del barri i la ciutat, com a cooperativa dedicada a la promoció i la creació de la cultura afrodescendent, racialitzada i migrada. L’entitat du a terme tres activitats. La principal és la teatral, amb producció, suport a creadores i una sala d’exhibició d’una seixantena de localitats. Amb la de l’Antic Teatre, al barri de Sant Pere, la de Periferia Cimarronas és segurament la cartellera de teatre més fresca i crítica de Barcelona. També hi ha una cafeteria, gestionada per membres del Sindicat Manter, amb una pissarra que ofereix tapes de iuca, xips de plàtan, i amanides. El tercer eix de la cooperativa és la botiga-llibreria-galeria d’art, amb peces d’artesania exuberants, dissenyades per les seves sòcies.
La programació de la sala inclou tallers de ‘storytelling’, d’estètica, dansa, cuina, trobades de “creativxs afro” o els cicles mensuals d’“història negra”
Ens posem a la cua de la sala de teatre, a l’ombra d’un baobab que s’embranca amb tot de cordes. Des d’aquí s’estén l’estrada que s’usa per acollir tallers, assemblees, tertúlies i presentacions. En una de les lleixes de la llibreria lateral, un cartell cridaner ens recorda que la sala va guanyar el Premi Time Out a la millor iniciativa cultural social de l’any passat. De les parets pengen collages afrofuturistes sorprenents, que amalgamen bantu knots (pentinats amb monyos recargolats) i tòtems constructivistes, en imatges que van encavalcant-se de la petita escala dels tirabuixons de les rastes fins al més enllà sideral. Al capdamunt de la paret oposada, en una gran foto, Angela Davis sembla llençar-nos una mirada forta i segura, il·lusionada. “És part de la meva feina promoure l’esperança”, va assegurar Davis a la darrera Fira Literal, el mes de maig. I va afegir: “Hem de desenvolupar un feminisme que no sigui abstracte, que posi al centre aquelles persones que han rebut menys aires de llibertat”. Això és exactament el que es fa en aquesta sala. Les “cimarronas” foren persones esclavitzades que, a les Amèriques de parla espanyola i portuguesa, fugiren del captiveri cap a les muntanyes, per establir-hi palenques i quilombos, comunitats alliberades. Avui, a Periferia Cimarronas es treballa per “representar, a través de les arts, futurs possibles i vivibles de les comunitats negres, afrodescendents”.
La sala rema amb força i determinació, i celebra el recent Premi Nacional de Cultura 2024 per a l’actriu Vicenta Ndongo, tota una pionera d’arrels africanes als escenaris catalans. La feina de Periferia Cimarronas se suma a una xarxa d’iniciatives afroreferents, com el col·lectiu Tinta Negra i la comunitat internauta Afroféminas, el festival Black Barcelona organitzat per l’Associació Hibiscus, la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya o el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, més conegut com a Sindicat Manter. I també cal comptar-hi altres projectes tan actius com la llibreria United Minds de València, oberta el 2014 al barri de l’Olivereta i reconvertida en botiga en línia des de l’any passat.
Periferia Cimarronas és una cooperativa amb més de cent sòcies, fundada per Silvia Albert Sopale, Karel Mena i Elizabeth Montero Santa, i amb un equip de gestió que actualment compta amb les dues primeres, Iki Yos Piña, Jou Vega, Alpha Mikeliunas, Amada Bokesa i Aixa Drammeh Font. Totes elles treballen amb l’objectiu de combatre i superar prejudicis i engranatges sistèmics –del racisme i el sexisme a la transfòbia i l’homofòbia– i reivindicar la diversitat i la dissidència sexual i de gènere. Si fem els càlculs seguint la fórmula de Maria Mercè Marçal, i tenim en compte la diversitat sexual, la condició de persona a qui aquesta societat racialitza i la professió exposada i precària, aquestes cimarronas són 3+3= 6 voltes rebels.
Abans, a la meitat i després de cada creació artística sempre hi ha la missió de “generar espais de cura col·lectiva a partir de l’intercanvi, el diàleg, la història oral i el reconeixement identitari”. La programació de la sala fins al moment així ho demostra, amb tallers de storytelling, trobades de “creativxs afro”, estètica, dansa i cuina, que es combinen amb cicles com el Black History Month (mes d’història negra), o amb formats híbrids com les sessions combinades de debat i ball del Nea Onim Conversatorio + DJ. I, és clar, espectacles que són sempre vibrants i documents singulars, com El percusionista (de l’equatoguineà Gorsy Edú), Tituba, bruixa, negra i ramera (de Denise Duncan), No es País Para Negras i Blackface y otras vergüenzas (de la mateixa Silvia Albert Sopale), Algo funcional (de Maisa Sally-Anna Perk), o els recents Els homes de carbó (del ghanès Serge Attukwei Clottey) i Yo, dispositivo Venus (de l’actriu de Martinica Adeline Flaun).
Les comunitats del teatre
Albert és cofundadora i programadora de l’entitat. D’origen murcià i basc, ètnia bubi i veïna del districte barceloní de Nou Barris, és una creadora amb uns quants espectacles reeixits i colpidors a les espatlles. Ens explica una de les raons de ser de Periferia Cimarronas: “Necessitem la comunitat, tenim aquesta idea que nosaltres soles no podem, hem de ser-hi totes. Ser un espai comunitari serveix per a això. La major part d’afrodescendents tenim la sensació d’haver crescut a soles i de ser una mica individualistes. Així que estem treballant per trencar aquest individualisme que hem interioritzat, i ho fem per trobar-nos, per crear des de la comunitat. Com diu l’activista afrofeminista Basha Changue, l’afrofeminisme a Catalunya, o a l’Estat espanyol, no existeix sinó que surt quan se’l necessita. Nosaltres potser no estem tan estructurades com l’associacionisme feminista, però, ara bé, quan cal, sí que hi ha una resposta per part de la comunitat”.
Les arts escèniques tenen sempre el potencial de generar diverses “comunitats instantànies” i concèntriques al seu voltant, i en aquest escenari la “representació” multiplica exponencialment els seus sentits, del teatral al polític i de l’individual al col·lectiu. Tal com ho ha descrit el filòsof Alain Badiou, les “dimensions de la realitat” fan del teatre un cas únic entre les arts (espai i temps reals, cossos presents i coincidència en viu amb el públic). Però la realitat penetra especialment aquí, per tots i cadascun dels porus, l’escenari de la Periferia i la simbiosi actriu-personatge de les Cimarronas.
Sílvia Albert Sopale, una de les fundadores del projecte, explica que “funcionem com una escola d’espectadors i espectadores, ja que no posem límit a les invitacions, si es tracta de convidar-hi gent afrodescendent, o gent precària”
La identitat i la cultura d’un lloc es conformen per la suma de diferències i per la convivència de veus, i mai no hi ha ni pot haver-hi una cultura abstracta ni una identitat unívoca, un cànon tancat i una tradició incòlume. No cal escollir entre Guimerà i la Tituba, entre l’àngel blanc i la bruixa negra. Les arts sempre són disciplines vives, a cada moment estan per fer-se, desfer-se i refer-se. La pregunta que cal plantejar és: qui les fa i com?, amb quin propòsit i des d’on? Això, òbviament, se sap i es practica arreu des de fa molt de temps, del teatre Talawaa de Londres (format per afrodescendents provinents de les colònies britàniques del Carib) a les sales de la comunitat turcogermana de Berlín. Però al nostre entorn, a banda dels bars amb escenaris de stand-up comedy ideats per a expats, que en sabem res, del teatre i les arts sorgides de les comunitats filipina, magrebina, pakistanesa, xinesa o colombiana?
Sílvia Albert Sopale reflexiona sobre l’escena teatral com a desllorigador: “Vam veure que el teatre, en l’àmbit comunitari, no semblava tenir gaire importància ni despertava gaire interès, segurament perquè no hi ha una consciència ni una educació en general pel que fa a la cultura –explica–. Hi ha moltíssima gent que, amb quaranta, cinquanta o seixanta anys, venen al teatre per primera vegada. Però després hi tornen, perquè pensen que allò que han vist els interpel·la i té a veure amb la seva vida. A mi, en aquest sentit, m’apassiona el teatre sud-africà, de quina manera pot dur a escena qualsevol assumpte que afecti la comunitat. Nosaltres vam entendre que el teatre sí que era important, i és per això que creem i promovem certes iniciatives. De fet, funcionem com una escola d’espectadors i espectadores, ja que no posem límit a les invitacions, si es tracta de convidar-hi gent afrodescendent, o gent precària”. Però l’equip de Periferia Cimarronas no ha limitat aquest esperit al teatre i l’han ampliat posant en marxa altres projectes paral·lels, com el taller de dones Malungaje, dedicat a l’estampació tèxtil.
Les dificultats del dia a dia
Karel Mena, periodista i gestora cultural veneçolana assentada a Barcelona, és l’encarregada de la part de producció i gestió de la cooperativa. Destaca l’origen de Periferia Cimarronas com a continuació del Black Barcelona, un esdeveniment que ja porta celebrades set edicions: “Aquestes trobades són itinerants i van creant un espai simbòlic, no estan lligades a cap espai físic concret. Així i tot, va ser a partir d’elles, que la comunitat va sentir la necessitat d’un espai estable i propi. Així que, després de la fundació de l’entitat, el desembre de 2020, les obres per adequar el local s’iniciaren i el 2022 ja es va posar en marxa una programació de manera permanent”, detalla. Com a cooperativa sense ànim de lucre, Periferia Cimarronas va comptar amb el suport d’un crèdit de la financera Coop57 i, en l’etapa inicial, també es va posar en marxa una campanya de micromecenatge que va acaptar uns 20.000 euros. Per la reforma de l’espai i la insonorització es va demanar subvenció municipal del programa “Amunt persianes!” i una altra a la Generalitat catalana.
Avui, l’entitat té un finançament que depèn de diferents fonts, explica Mena: l’activitat econòmica que es genera –el taquillatge, la venda de serveis i formacions exteriors– i la distribució d’espectacles en cartell (cinc, actualment) a altres teatres. A banda, hi ha les aportacions de les sòcies i, sobretot, les subvencions, que provenen principalment de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i de diverses línies de la Generalitat, a més d’altres aportacions privades puntuals com les de la Black Feminist Fund (amb seu als Estats Units) i la Fundación Calala Fondo de Mujeres.
L’entitat ha passat per moments difícils: fins i tot ha estat a punt de tirar la tovallola. “De vegades una no se sent gaire acompanyada: quan expliques el projecte tothom diu que és molt necessari i, si ens fixem en les xifres i en la feina feta, la veritat és que aquí tractem una temes i portem uns públics que altres espais no tenen. Però això no es veu reconegut”, afirma Silvia Albert Sopale, qui detecta “un buit: cal passar la prova de foc i, si sobrevius, aleshores potser sí que et comencen a arribar ajuts”. Alhora, subratlla que “sí que hi va haver un suport econòmic per poder arrencar, tot i que després no ha existit una línia de subvencions continuada per a la sostenibilitat. Sobretot per programació, les ajudes que ens donaven eren una misèria, i ara mateix no en tenim cap. Així que les creadores que venen al teatre cobren segons la taquilla, el 50 % del que es recapta. No és una situació ideal ni que a nosaltres ens agradi, però si no ho fem així, no tenim diners per poder sostenir tot això”.
Cal esperar que, en una ciutat tan alienada com Barcelona, aquest palenque pugui subsistir sense rebre un dia la visita dels tres bruixots inquietants que ronden pels carrers i ens assetgen sense descans. Que no acabi amansit pel tecnòcrata municipal, mortificat pel buròcrata bancari i delmat per un fons voltor. Són si més no imaginables, en aquests temps que corren, els projectes socials realment lliures i imaginatius?
Propostes “perifèriques” exemplars
Denise Duncan, dramaturga i directora provinent de Costa Rica, de llarga trajectòria, és autora de peces com El combat del segle i Negrata de merda, entre altres. Duncan participa al Festival GREC d’enguany per partida doble, com a intèrpret a l’espectacle What The Foc?! (que s’ha vist del 4 al 14 de juliol al TNC) i impartint una assessoria de diversitat en escena, per l’obra Tirant lo Blanc (fins al 4 d’agost al Teatre Romea). Per a ella, Periferia Cimarronas és “un espai on, de sobte, existim com a persones i com a professionals. És un espai de trobades i de cures, un lloc on et sents a casa, i que té al seu voltant una comunitat que té un sentit, més enllà de les propostes concretes”. Tituba, bruixa, negra i ramera, un text escrit i dirigit per ella i interpretat per l’actriu Kathy Sey, va ser la primera producció de la cooperativa.
La dramaturga rememora l’origen de l’obra, moguda per la voluntat de passar el raspall a contrapel de la història hegemònica: “Fa molts anys, potser més de vint, vaig llegir l’obra de teatre Les bruixes de Salem, d’Arthur Miller. Una obra molt ben escrita, malgrat que tingui un punt misogin i racista. Feia molt de temps que la tenia al cap, i em vaig fixar molt en el personatge de Tituba, que en aquesta obra apareix de forma anecdòtica, tot i que representa que ella fou la responsable de dur el mal a Salem. Vaig començar a investigar sobre el personatge real i vaig trobar els arxius de les seves suposades declaracions, en el moment de la cacera de bruixes a la ciutat. Em vaig enamorar dels personatges, perquè a mi m’interessa molt recuperar-ne els que al llarg de la història han estat deixats de banda, dels quals no s’ha parlat prou. Vaig començar a pensar-hi, vinculant aquest interès amb la meva voluntat de fer una obra amb l’actriu Kathy Sey. A Periferia Cimarronas van acceptar la proposta, que es va dur a terme amb un equip totalment afrodescendent, cosa que també era innovadora”. Després de cinc temporades de bolos, Tituba segueix el seu periple, i aviat es representarà al cicle Terrats en cultura (el 25 de juliol, al barri del Poblenou de Barcelona).
Un altre espectacle profund i impactant, que s’ha pogut veure aquesta temporada a la sala de Sants, és Algo funcional. Escrita, dirigida i interpretada per Maisa Sally-Anna Perk, una creadora escènica afro-holandesa que des de fa vint anys resideix a Catalunya, actualment al Poblenou, autora d’altres obres com Palabra de negra, estrenada el 2019. Amb Algo funcional encarna la seva experiència amb el TNF, el trastorn neurològic-funcional. L’obra va ser presentada en una primera versió el 2022, en el marc acadèmic d’un cicle d’estudis socials i de salut a Nimega, als Països Baixos, i ha estat el detonant de la creació d’un grup de suport en línia per a persones afectades. Assegura que encara que no es parli de la raça explícitament, és “una dona negra sobre l’escenari, i això ja és polític”. Finalment, a l’espectacle, es parla de les necessitats i realitats d’unes i altres, i l’obra va dirigida a tothom, “perquè totes passarem per una situació de fragilitat, en algun moment”, explica.
