Les polítiques de gestió de residus a Catalunya no han servit per evitar-ne la generació. La manera de produir béns i serveis en l’anomenada globalització té conseqüències: el model productiu és dissipatiu, molt poc circular, i ocasiona un increment d’emissions a l’atmosfera, junt amb una creixent quantitat de residus que malmeten la natura i afecten la salut de les persones.
Cal aplicar sense demora una nova política econòmica que posi límits a les decisions empresarials, reguli els mercats i marqui pautes d’interès públic per erradicar el model actual de gestió dels residus.
Però Catalunya té unes competències més aviat minses en política econòmica i industrial; aquest problema no pot ser excusa per no desenvolupar les competències de protecció ambiental i de justícia social de les orientacions de les directives de residus. Cal superar els models socioeconòmics i substituir-los per altres on l’obtenció dels productes i serveis no es faci a costa de generar contaminació i degradació sobre el medi, la salut i els recursos com a patrimoni comú. No s’ha de permetre posar al mercat res que no sigui reutilitzable, recuperable i fàcilment reciclable.
La reducció dels residus ha estat el gran fracàs de les administracions. Aquests continuen augmentant, especialment els d’envasos, malgrat les obligacions comunitàries i estatals, determinades per la directiva de residus del 2018, la directiva de reducció de plàstics del 2019, llei de residus del 2022, o el reial decret d’envasos del 2023. En els últims deu anys, el volum d’envasos ha crescut un 10 %, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya ha apostat per “acords voluntaris” amb les empreses que han resultat un fracàs pel seu caràcter no impositiu. La producció d’envasos constitueix el 70 % del volum de residus municipals i els reutilitzables gairebé han desaparegut. Al sector de la restauració, en representen un 10 %.
Si mesurem els envasos a la bossa de deixalles que produïm, ens adonarem que és la “compra” significativa que no voldríem. Si volem comprar amb envasos reutilitzables, simplement no existeixen o són una raresa.
El Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) ha dut a terme accions populars, com ara la campanya “autòpsia dels residus”, amb la qual obríem bosses dels contenidors de rebuig i pesàvem els materials: un 70 % eren envasos i un 90 % eren recuperables.
Cal evitar el frau actual de carregar exclusivament en la ciutadania la responsabilitat de recuperar els materials, amb campanyes publicitàries com “Envàs, on vas”, mentre les administracions miren cap a un altre costat a l’hora de prohibir els sobreempaquetats
El Programa general de prevenció i gestió de residus de Catalunya de 2020 preveia assolir el 55 % de reciclatge net de residus l’any 2020; però l’any 2022 sols s’ha assolit el 41 % mentre l’abocament abasta el 31 % i la incineració un 19 %. Tot i no assolir els seus objectius, no ha estat reemplaçat. La situació és d’infart, amb més de quaranta conflictes territorials ocasionats per infraestructures de tractament de residus, segons un mapa elaborat pel CEPA: abocadors saturats i ampliacions, més capacitat d’incinerar o noves incineradores malgrat la moratòria aprovada per l’administració.
La clau per solucionar la situació d’excés de residus que empobreix i embruta el país és posar en marxa polítiques eliminin del mercat productes d’un sol ús i de curta durada. I fer realitat el que ordena la legislació europea: que els productors assumeixin els costos de la gestió dels residus que generen els seus articles. Cal evitar el frau actual de carregar exclusivament en la ciutadania la responsabilitat de recuperar els materials (amb campanyes publicitàries com “Envàs, on vas”) mentre les administracions miren cap a un altre costat a l’hora d’aplicar mesures per prohibir els sobreempaquetats; i cal fer obligatoris els envasos reutilitzables, implantar el sistema de dipòsit i retorn d’envasos, i aplicar impostos per als envasos no reutilitzables.
Però les indústries petroquímica, envasadora i de distribució operen com a lobby i condicionen les administracions per evitar fer realitat mesures de prevenció i implementar-ne la reutilització. Ecoembes, poderosa organització sectorial que agrupa fabricants, distribuïdors i envasadors, ha aconseguit la submissió de les polítiques de les administracions estatals i de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) als seus interessos.
Dos exemples: Ecoembes no assumeix el cost de la gestió dels envasos que es posen al mercat, només n’assumeix entre un 30 % i un 40 %, els que es dipositen al contenidor groc. I manipula les dades de recollida d’envasos per no haver d’aplicar el Sistema de Dipòsit i Devolució de Residus (SDDR) exitós als més de cinquanta països on s’aplica. Ho estem denunciant des de fa més de vint anys i així ho corrobora un estudi independent de la consultoria Eunomia.
Ecoembes pressiona l’ARC i els cinc municipis que apliquen el model Residu Mínim perquè l’abandonin i retornin al contenidor groc per a envasos, malgrat que estan obtenint els millors resultats de recuperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest model recull tots els envasos mitjançant el contenidor d’inorgànic i Ecoembres sap que ha de pagar tots els envasos recollits i no com a la majoria de les localitats, on únicament paga els del contenidor groc; són els ajuntaments (la població) qui costegen la recollida de la major part d’envasos que van a parar al contenidor de resta, a les papereres, a terra o al medi natural. Increïblement, l’ARC vulnera l’autonomia municipal i pressiona aquests ajuntaments segons els interessos d’Ecoembes.
Aquestes polítiques ocasionen una situació d’estafa al ciutadà i l’escenari absurd d’una administració que va contra els municipis que estan complint amb els objectius de recuperació, mentre tolera l’incompliment escandalós de les localitats mandroses que no assoleixen els objectius.
Cal un canvi que defugi la política de rentada d’imatge, les constants apel·lacions publicitàries a la “responsabilitat ciutadana” o a “l’economia circular”, sense fer esment del fet que els responsables de generar-la n’assumeixin els costos
Cal urgentment aprovar i fer complir la llei de prevenció de residus, tal com estableix la llei de canvi climàtic. El govern català i l’ARC han estat incapaços de fer-ho i han deixat al calaix un text inútil que no concreta una reducció real de la quantitat i la perillositat dels residus. Les mesures que presenta són insuficients i retòriques: “es promourà…”; “s’impulsarà…”, etcètera.
Cal un canvi que defugi aquesta política de rentada d’imatge, les constants apel·lacions publicitàries a la “responsabilitat ciutadana” o a “l’economia circular”, sense fer esment del fet que els responsables de generar-la n’assumeixin els costos i apliquin obligatòriament mesures de reducció de residus.
El que la ciutadania podem i hem de fer és demanar envasos reutilitzables, evitar els plàstics, fer la compra amb carmanyola, comprar productes frescos i de proximitat, rebutjar el sobreempaquetatge, prioritzar els productes sense embalatge, comprar a granel, triar productes amb certificació ecològica i evitar els que continguin contaminants.
I tot això no serà possible si no mostrem la nostra crítica i el nostre rebuig a aquest model. Donem suport a les iniciatives ecologistes per una llei catalana efectiva de prevenció de residus per fer realitat un canvi de paradigma i de model productiu i de distribució.
