En un plató de televisió amb decoració minimalista i sòbria de colors gelats, Montserrat Roig li pregunta a Vicent Andrés Estellés quin record guarda de la guerra. És el desé programa de Personatges, una sèrie d’entrevistes que l’escriptora barcelonina va dirigir, guionitzar i presentar entre 1977 i 1978 al circuit català de TVE. Amb vehemència calmada, el poeta de Burjassot respon: “Fou un temps memorable, una cosa bellíssima, el guarde com una petita relíquia (…), fou un temps feliç, vaig conéixer el sexe, vaig conéixer coses bellíssimes (…), fou un temps infinitament més feliç encara perquè necessàriament el contraste amb el que vindria després, el temps de la postguerra, ple de negrors, ple de cauteles”. Aquesta resposta podria descol·locar a qui l’escolta per primera vegada. A mi, com a mínim, em va envair momentàniament una sensació d’estranyesa que, de seguida, va esdevindre familiaritat: en les paraules d’Estellés vaig reconéixer ma uelo contant-me que ell, de la guerra, no se n’havia assabentat gaire, que el pitjor van ser els anys de després. Ocorre que estem acostumades a apropar-nos a la Guerra Civil a partir de la història oficial que beu de la desmemòria i dels silencis imposats o, en el millor dels casos, de relats més acurats, però escrits des de coordenades geogràfiques diferents de les nostres. Per això, ens sobta que la quotidianitat d’un adolescent a un poble de l’Horta de finals dels anys trenta s’impose al que en l’imaginari col·lectiu es consideraria un oxímoron.
Hi haurà qui trobe més sorprenent que cap altra cosa escoltar algú parlar de sexe tan obertament davant d’unes càmeres de televisió quan feia a penes dos anys de la mort del dictador. És molt ressenyable que, d’entre totes les “coses bellíssimes” que el poeta va conéixer en aquest període –que coincideix de ple amb la seua entrada a l’adolescència (va nàixer en 1924, ara fa cent anys)–, n’explicite només una i decidisca que siga el sexe. Ho fa, a més, sense èpica, amb la naturalitat d’una conversa de sobretaula amb amics on, amb la lleugeresa que ens atorga la distància temporal, ens permetem recordar les primeres –i segurament maldestres– experiències sexuals. Em pregunte a què es deu la tranquil·litat amb què en parla: a la seua manera de ser?, a una qüestió de gènere? Segurament és una mescla de les dues, però també entra en joc el moment en què es fa l’entrevista. En 1977, Vicent Andrés Estellés es troba en plena eclosió poètica i el sexe no és un aspecte que passe desapercebut en la seua obra, més aviat al contrari. Han passat sis anys de la publicació de Llibre de meravelles, un èxit immediat que esdevindria emblema amb el temps. Molta gent recita de memòria els versos de “Els amants”, que ha mutat en hit de la Nova Cançó gràcies a Ovidi Montllor i Toti Soler.
Abraçar-se a la vida
L’erotisme és present en tota la producció estellesiana, la travessa de dalt a baix o, com diria el poeta Vicent Salvador, “l’amera”. Això ocorre perquè, per damunt de tot, Estellés és un poeta vitalista que troba en el sexe una manera d’abraçar-se a la vida, que ens convida a reivindicar la promiscuïtat com un valor vital. Dit en paraules del també poeta Francesc Parcerisas, per a Estellés, l’únic enfrontament significatiu amb la mort són les relacions eròtiques. Aquesta quasi omnipresència de la sexualitat, del desig i de l’erotisme, la podem veure, per exemple, quan tria dir “corria el cel cuixes a l’aire” per descriure un cel ras, o en l’erotització de parts del cos que hegemònicament no ho han estat, com “el muscle” o “el peçó d’una orella” que el jo líric recorda besar negligentment. Les escenes eròtiques que farceixen la seua poètica prenen formes líriques molt diverses, que van des de la descripció gairebé costumista d’una intimitat conjugal quotidiana, tot passant per l’evocació i el record d’amors passats, fins a l’ús de la sexualitat com a metàfora per a criticar el règim franquista.
Les escenes eròtiques que farceixen la poètica estellesiana prenen formes líriques molt diverses, que van de la descripció gairebé costumista d’una intimitat conjugal quotidiana, o l’evocació i el record d’amors passats, fins a l’ús de la sexualitat com a metàfora política
Precisament, Irene Mira-Navarro, professora de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, en Identitats culturals contemporànies: el cas català (Kassel: Edition Reichenberger, 2022) apunta que les imatges eròtiques del poeta “subverteixen les regles de morals de l’època d’escriptura”. En Estellés, la sexualitat no se circumscriu a l’àmbit domèstic o privat, sinó que sovint se situa en espais urbans, com ara les baranes del riu Túria, context en què habitualment les dones exercien la prostitució, les parelles homosexuals es trobaven i tenien lloc encontres preconjugals. L’autora del treball explica que aquestes imatges tan recurrents en la poètica estellesiana són una reivindicació dels estrats de la societat considerats marginals i, alhora, “transgredeixen la visió de la institució del matrimoni de l’època”. El qüestionament de l’statu quo imperant es materialitza en versos com els de “Fundacions de la ràbia”: “Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava / existir plenament, amar-nos plenament / amb aquell impudor que la vida demana / aquell amor capaç de fondre tots els ploms / rebentar les perilles, deixar el món a fosques”.
El poeta defensa que la vida demana una manera d’estimar-se que el règim franquista no permet; per tant, el règim va contra la vida. Podem entendre aquests versos com la cruïlla on es troben les dues maneres preeminents d’entendre el sexe en Estellés: com una qüestió central de la vida, però també subversiva de la moral nacionalcatòlica. Aquesta subversió política es materialitza també en el llenguatge que empra el poeta en el plànol eròtic, molt vinculat al cos, als sentits i a l’escatologia –per exemple, quan el jo líric anuncia que enramarà de semen el ventre de l’amant–, la qual reforça el caràcter col·loquial de l’estil estellesià, com bé apunten Laia Climent Raga i Aina Monferrer Palmer, a “Cos femení, sexe i relacions filials en la poesia de Vicent Andrés Estellés” (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013). Per a elles, “el llenguatge de la corporalitat es troba en la base d’una actitud subversiva davant de la realitat (…) i esdevé un mecanisme útil per a la creació de nous mons en contextos socials de repressió d’una col·lectivitat”.
Deconstrucció feminista
Amb tot, llegir la poesia eròtica d’Estellés –o com a mínim una part– en 2024 ens confronta, tant des de la teoria literària feminista, com des de la visió social actual més sensibilitzada amb la perspectiva de gènere. Aquesta confrontació es produeix quan llegim determinats fragments que entronquen directament amb la cultura de la violació o en la representació d’arquetips femenins fortament arrelats a una tradició literària patriarcal. Cal recalcar la importància del context sociocultural en què aquestes manifestacions literàries tenen lloc per a entendre que no es tracta d’una qüestió individual del poeta, sinó estructural; ell, com qualsevol altre, és fill del seu temps. No es tracta, doncs, de deixar de llegir Estellés, ni tampoc la seua producció eròtica. Més aviat, caldria fer tot el contrari: aprendre a saber llegir-lo des de la mirada actual, tal com Irene Mira Navarro apuntava recentment al pòdcast de Ca Revolta “Estellés Coral”. Aquest aprenentatge, afegia, és necessari per a ser-ne crítiques, però també per a “entendre com s’han construït les tradicions literàries que parlen de la dona i del desig i poder llegir-les i digerir-les com a part d’una societat i cultura madures”.
En aquesta mateixa línia, Maria Lacueva i Aina Monferrer han publicat recentment un estudi molt interessant amb una proposta de revisió crítica i amb perspectiva de gènere de les lectures escolars de l’escriptor burjassoter (2024). Les dues investigadores apunten que “és important contextualitzar aquestes construccions de la sexualitat en un moment històric que feia difícil una visió feminista o igualitària dels rols de gènere. Tanmateix, com a societat del segle XXI, hem de ser capaços de percebre els escriptors del cànon i les figures patriòtiques com a éssers imperfectes, en procés de deconstrucció, susceptibles d’anàlisi des d’una perspectiva crítica”.
En 2024, cent anys després del seu naixement, llegir la poesia eròtica de Vicent Andrés Estellés pren més sentit que mai: ens brinda l’oportunitat de ser crítiques amb el cànon, ens permet connectar amb les paraules d’una manera molt concreta, gaudir, fer memòria, entendre el present, reconciliar-nos amb la promiscuïtat, abraçar la vida, saber que el pecat ens deixa existir plenament.
