Encara que el sol és una font d’energia gratuïta, poder-ne gaudir en algunes ocasions pot sortir car. Per exemple, a bona part de les costes italianes. Un exemple: si algú vol estirar-se sota els seus raigs a l’hectàrea de platja de Marina de Pietrasanta (a la regió de la Toscana) haurà de llogar un mínim de dues gandules d’alta gamma i una tenda para-sol. I pagar 600 euros al dia. Aquesta és la tarifa del Twigga, un beach club exclusiu on molta gent rica i famosa de la península Itàlica recala durant els mesos d’estiu. Una sola entrada per accedir-hi val més que la suma de tots els impostos que la propietat de l’empresa ha de pagar en un exercici fiscal: la descripció perfecta de negoci rodó.
Gairebé totes les adjudicacions d’àrees costaneres a negocis privats han caducat i no s’ha convocat cap concurs per renovar-les
Però el 28 de maig, aquesta maquinària es va encallar. Un grup d’activistes va ocupar la platja, seient entre els para-sols. Tot i la presència del mateix propietari, l’empresa concessionària no els va poder fer fora. La protesta no era causada pels preus abusius, sinó perquè la concessió d’aquesta àrea de bany públic està caducada des del 31 de desembre de 2023. Però no és l’únic cas. Gairebé totes les adjudicacions de zones de platja a negocis privats en el territori italià han vençut i no s’ha convocat cap nou concurs per tornar-les a assignar. Per tant, enguany, el moviment activista entén que ja són de tota la ciutadania.
Una península de platges llogades
Les zones de bany concessionades per a usos turístics i recreatius privats ocupen el 63 % de les zones de platja a la península Itàlica. Però les dades oficials no són de fàcil anàlisi. Segons Coste360.it –portal web que s’ocupa de recollir les mesures cartogràfiques de la Península– l’últim mapatge de les platges indica que abasten un perímetre costaner que, agrupat, suma 8.000 quilòmetres, amb 123.000 quilòmetres quadrats d’extensió, dividits en un total de gairebé 6.000 platges. Però aquí s’hi inclouen també zones de roques i perfil escarpat on està permès el bany. En realitat, les superfícies arenoses abasten només el 41 % de l’extensió oficial. Així i tot, segons Legambiente, col·lectiu hereu dels nuclis ambientalistes i de les lluites antinuclears de fa unes dècades, aquest recompte no és correcte, perquè s’hi inclouen zones rocoses, que no es podrien portar a concurs públic. Per això, xifren en un 50 % real les zones de platja privatitzades. Des de Legambiente es fa èmfasi en el fet que en algunes regions –com la Ligúria, l’Emília-Romanya i la Campània– el 70 % del sòl de platges és explotat com a àrea de bany privat. A més, un informe d’aquesta mateixa organització anomenat Report platges 2022, mostrava com hi va a haver un increment del 12,5 % del nombre de concessions en dos anys.
Per si això no fos prou, no tothom es pot permetre llogar unes gandules. El defensor del consumidor italià ja va destacar el 2023 que a les platges més exclusives van llogar places a preus superiors als mil euros diaris. Reservar un para-sol i dues gandules durant el cap de setmana, en un establiment mitjà, pot sortir per entre 30 i 35 euros al dia, amb importants diferències segons la zona: 40 euros de mitjana a Viareggio (la Toscana) o Riccione (a l’Emília-Romanya), 60 euros en alguns llocs de l’illa de Sardenya i 80 euros a Gallipoli (a la Pulla).
Una història que ve de lluny
Però les platges italianes no sempre han estat cedides a empreses. La situació actual es remunta al codi de navegació feixista, aprovat l’any 1942, que permetia la concessió d’una propietat de l’Estat a una persona o grup privat sempre que en garantís un ús “d’interès públic”. D’aquesta manera, després de la Segona Guerra Mundial es van instaurar els banys d’explotació privada, l’eclosió dels quals coincideix amb els anys seixanta, època de boom de l’economia i de la cultura de les vacances en les zones de mar destinades a les classes treballadores del triangle industrial italià.
Les concessions van adquirir un rol més oligàrquic el 1992, quan el codi de navegació va establir el dret a preferència del titular a l’hora de renovar-les
Però les concessions van començar a adoptar un rol més oligàrquic a partir de l’any 1992, quan al codi de navegació italià es va introduir l’anomenada clàusula del “dret d’insistència”. A partir d’aquell moment, el titular d’una àrea de bany privat gaudia de preferència a l’hora de renovar-la, cosa que succeïa automàticament cada sis anys sense haver de convocar cap nou concurs públic. D’aquesta manera, la propietat d’una zona d’explotació costanera s’assegurava el dret a mantenir-la i només podia perdre-la en cas de renúncia.
Durant vint anys les coses italianes van funcionar d’aquesta manera, fins que es va aprovar la directiva europea número 123, coneguda com a “directiva Bolkestein”, l’any 2006. Per promoure la competència, el lliure comerç i una major integració del seu mercat interior, la norma establia que els països membres de la UE gestionessin la cessió de la gestió de serveis públics per part de particulars mitjançant licitacions obertes a tots els operadors europeus. Brussel·les establia també que els estats membres havien de sotmetre les concessions públiques de nova creació o bé caducades a subhastes públiques, transparents i imparcials. La normativa comunitària i el dret d’insistència italià entraven, doncs, inevitablement, en conflicte.
El ‘miracle’ de Meloni
L’any 2009, el Parlament italià, per evitar incórrer en possibles sancions de la UE, va derogar la renovació automàtica i el procediment a favor dels vigents titulars de les concessions, tot i que va mantenir-ne les existents sense canvis fins al 2015. Després, el 2012, amb una nova llei de concessions, aquestes es van prorrogar fins al 2020, i amb la llei de pressupostos de 2018, fins al 2033. Mentrestant, des de l’any 2009, hi ha hagut nombrosos procediments d’infracció oberts per la Comissió Europea contra Itàlia. Només amb la intervenció del Consell d’Estat, l’any 2021, es va declarar prioritària l’aplicació de la directiva Bolkestein i es fixava el 31 de desembre de 2023 com a data límit per aixecar la pròrroga de les concessions.
L’any 2009, per evitar sancions de la UE, el Parlament va derogar la renovació automàtica de les adjudicacions, però va mantenir-ne les existents fins al 2015
En aquest moment és quan el govern actual, presidit per Giorgia Meloni, va intentar l’enèsima maniobra per esquivar la normativa comunitària. Amb la sol·licitud d’una taula tècnica, el setembre 2023, va aportar unes dades que pretenien demostrar que la longitud de costa del territori italià era uns 2.200 quilòmetres superior al que fins aleshores s’havia establert, com una forma d’argumentar que no era un recurs tan escàs. Però de nou el Consell d’Estat va desautoritzar la maniobra.
Amb l’avantprojecte de llei de la competència, aprovat el 2 de gener de 2024, s’han generat noves controvèrsies en matèria de concessions estatals. El sòl de titularitat pública tornarà a les mans de l’Estat, però amb un ajornament fins al 31 de desembre de 2024 en els casos d’impediments objectius per a la celebració del concurs. I, a banda d’una nova cartografia, també s’ha preparat una modificació de les quotes anuals, que s’han rebaixat.
“Aquesta és una platja lliure”
“Necessitàvem un lloc per donar visibilitat al missatge que volem donar: les platges són per a totes, sense pagar. I no ens aturarem”, afirma Roberto Biagini, president de Mare Libero. El 8 de juny, en una segona acció, a la platja de Posillipo a prop de Nàpols, un grup d’activistes va desplegar pancartes que criticaven la manca de gestió i serveis bàsics a les platges lliures (és a dir, les no privatitzades) per part de les administracions, un fet que provoca un greuge comparatiu respecte als espais de gestió concessionada. A banda, encara hi ha zones de bany lliure amb l’aforament limitat, com en època pandèmica, cosa que obliga moltes banyistes a desplaçar-se a altres zones de bany allunyades dels seus llocs de residència per la manca d’espai. “Nosaltres tenim un tresor aquí al centre de la ciutat. Per què hem d’anar a un altre lloc?”, afirmava un dels activistes de l’acció napolitana.
El 8 de juny, a Posillipo (Nàpols) una concentració criticava la manca de gestió, serveis bàsics i neteja en les platges no privatitzades
Abans havia tingut lloc una primera acció de la temporada a la platja d’Òstia, a Roma. Mentre un grup de manifestants es reunia per creuar l’accés públic que porta al bany, amb una maniobra de distracció de l’equip de seguretat present, les mobilitzades van seure entre les gandules amb tovalloles de platja i petits para-sols. La direcció de l’establiment va contactar amb les forces de seguretat immediatament. Però res no va fer moure el contingent nouvingut de banyistes. Un dels agents de policia va intentar negociar llançant una proposta: “Per què no feu això en una platja lliure?”. La resposta d’una de les activistes va ser lapidària: “Perquè des d’avui, aquesta és una platja lliure”.
