Durant les últimes setmanes, la joventut migrant i racialitzada ha estat novament en el debat públic. D’una banda, assistim al lamentable debat i baralla en el Congrés per part dels representants de les comunitats autònomes del Regne d’Espanya per a NO acollir a menors que migren sense referents adults. I per l’altra, a l’exaltació de joves com Lamine Yamal i Nico Williams, estrelles de la selecció espanyola, per a assenyalar les bondats de la migració. Encara que oposats, tots dos relats són mostra del racisme, tant institucional com social, que enfronta dia a dia la població migrant i racialitzada en aquestes terres.
En el primer cas, el debat es va donar en el context de la tramitació d’una proposició de llei presentada pels grups parlamentaris del PSOE i Sumar per a la modificació de la llei d’estrangeria, que va ser finalment rebutjada per VOX, PP i Junts. Es proposava incloure un article per a regular el “model de gestió de contingències migratòries extraordinàries per a la infància i adolescència migrant no acompanyada” que contenia, entre altres mesures, un conjunt de criteris per a la seva ubicació en les diferents comunitats autònomes, mecanismes de derivació i criteris per a determinació de places. També preveia un “pla de resposta davant la situació de contingència migratòria extraordinària”, que comprèn les actuacions a desenvolupar en casos de sobreocupació del nombre mínims de places establertes.
D’una banda, assistim al lamentable debat i baralla en el Congrés per a no acollir a menors que migren sense referents adults. I per l’altra, a l’exaltació de joves com Lamine Yamal i Nico Williams, estrelles de la selecció espanyola
La proposta del PSOE i Sumar utilitzava el marc discursiu ja hegemònic, fins i tot per a l’esquerra progre intel·lectual, de “la pressió” i la “crisi migratòria” que exerceixen, en aquest cas, els joves que migren sense referents adults. Com era d’esperar, el debat va posar en evidència el profund racisme i menyspreu institucional que existeix cap a la infància migrant, on el principi de l’“interès superior del menor” és un criteri que només s’utilitza quan li convé a la institucionalitat racista, classista i patriarcal, com per exemple, per a justificar les quitacions de custòdia a mares migrants i empobrides.
Tampoc va decebre la posició de representants catalanes, com les de Junts, qui van rebutjar que s’inclogués Catalunya en el “repartiment” perquè van considerar que ja hi havia molts migrants en aquestes terres —van arribar 1.455 menors en el que va de l’any segons la Generalitat— i van continuar la seva baralla per aconseguir majors competències en matèria migratòria. Perquè semblés que la màxima i única aspiració del partit independentista és crear un petit Estat, tan racista com l’actual, però a l’estil català.
D’altra banda, en el que ja sembla un llunyà record, la setmana passada vam assistir a l’eufòria col·lectiva per les destreses futbolístiques de Lamine Yamal i Nico Williams, tots dos fills de famílies migrants i integrants de la selecció espanyola guanyadora de l’Eurocopa. En xarxes socials s’utilitzava als joves com a referents del positiu de la migració i de l’absurd del racisme. Eren assenyalats com els bons fills de la migració, el model d’èxit, els que amb el seu esforç i dedicació contribueixen a aquest país… bo, al futbol d’aquest país.
La joventut migrant i racialitzada, tant qui migra sense referents adults com qui ha nascut aquí, no té res a provar, té dret a decidir el lloc on viure
Aquests discursos bonistes i benintencionats sobre la migració són l’altra cara, la cara humanista, de la raó moderna colonial que impregna la nostra subjectivitat i la de l’esquerra. Apel·len a la bondat i a la innocència dels altres per a justificar la seva existència, per a reconèixer el seu dret a existir i a estar. Dedicar temps i energies a justificar les aportacions de la migració no sols és inútil, sinó també perillós perquè ens obliga a justificar la bondat de determinades persones per a tenir drets. Ens atrapa en el joc discursiu colonial que exigeix provar la humanitat de les persones per a tenir la possibilitat de viure en aquestes terres i ens desvia del veritable problema, que és el sistema modern racista i colonial en el qual vivim.
Des dels moviments migrants i antiracistes no hauríem de centrar les nostres energies a demostrar la innocència o bondat de determinades persones, sinó a assenyalar i destruir els mecanismes que generen violència i criminalitzen la seva existència. La joventut migrant i racialitzada, tant qui migra sense referents adults com qui ha nascut aquí, no té res a provar, té dret a decidir el lloc on viure i és la nostra responsabilitat com a societat generar els mecanismes perquè això sigui possible.
