El cas Pélicot ens ha sorprès per la seva intensa cruesa i per mostrar un modus operandi diferent del que l’imaginari social ens diu sobre com ha de ser una violació. En lloc d’un carreró fosc ens trobem enfront d’un llit de matrimoni, i en lloc d’un desconegut (depravat, malalt, boig, racialitzat, migrant…) ens trobem un “bon marit”. Tampoc va haver-hi lesions que despertessin les sospites en el personal sanitari, al qual la senyora Pélicot va acudir durant més de deu anys, buscant ajuda per tot el que estava passant en el seu cos, i per al que no trobava explicació.
El senyor Pélicot era un “bon marit”, un “bon veí” i els altres 50 acusats també ho eren. Són honorables professionals, diuen els mitjans, sorpresos, “entre els quals es trobaven bombers, obrers, jardiners, militars o periodistes”, com si els agressors sexuals tinguessin el seu propi gremi.
La crueltat amb la qual actuava Dominique Pélicot no prové de cap patologia ni monstruositat. No, aquesta crueltat neix del mandat de la masculinitat i obeeix a una finalitat: reapropiar-se feroçment dels cossos feminitzats, com bé ens diu Rita Segato, col·locant-nos en un lloc subaltern, recaient sobre nosaltres una vergonya i una culpa que no ens pertanyen.
El senyor Pélicot i els altres 50 acusats són honorables professionals, diuen els mitjans, sorpresos, com si els agressors sexuals tinguessin el seu propi gremi
Però tot això no ens ho expliquen, no es vol que la violència sexual aparegui com el que és: un càstig quotidià i estructural per a reafirmar qui té el poder i mantenir així les relacions de dominació de gènere, racistes, adultistes, capacitistes, etc.
A AADAS, després de més de trenta anys acompanyant persones que han sofert violència sexual, sabem que, per a recuperar-nos, necessitem deixar de sentir vergonya i culpa. Però la veritat és que no hi ha receptes màgiques perquè la vergonya canviï de bàndol.
Així i tot, sí que sabem quins ingredients ens faran falta: necessitem un canvi en la forma en què entenem i representem la violència sexual. Necessitem moltes Gisèle Pélicot, i tota una comunitat que deixi de mirar cap a un altre costat; que deixi d’incomodar-se per la violència sexual i es comenci a incomodar pel silenci i les mentides del sistema cisheteropatriarcal.
Necessitem que el sistema judicial, sanitari i policial deixin de ser espais on es reprodueix la violència patida, on s’escruta i s’exhibeix la nostra intimitat, on rebem mirades, gestos, preguntes desaprovadores, on se’ns qüestiona i se’ns infantilitza.
Necessitem que el sistema judicial, sanitari i policial, deixin de ser espais on s’exhibeix la nostra intimitat, on rebem mirades, gestos, preguntes desaprovadores, on se’ns qüestiona i se’ns infantilitza
El que necessitem és un tracte humà, sentir que estem davant d’un altre ésser humà que ens veu i ens reconeix com a tal. Necessitem molta gent disposada a desmuntar la història, disposada a desmuntar totes les mentides que ens han explicat.
Podem començar amb el terme de “submissió química”: què ens està volent transmetre aquest eufemisme? Per què no dir que, el que ha ocorregut, és violència sexual? Perquè sí, el que ha ocorregut és violència sexual, tal com ho és quan es fa servir qualsevol altre tipus d’arma amb la finalitat de doblegar la voluntat de qui s’agredeix, des de la força física a la confiança. I, no obstant això, no parlem de “submissió per força física” o “submissió per confiança”.
Parlem doncs d’“agressions on s’usen substàncies”. Comencem a canviar el nostre imaginari començant pel nom mateix que utilitzem per a referir-nos a aquesta mena de violència sexual.
Un altre terme a eliminar del nostre vocabulari és el de relacions sexuals no consentides. Les relacions sexuals no consentides no existeixen: això és violència sexual.
Després de més de trenta anys acompanyant persones que han sofert violència sexual, sabem que, per a recuperar-nos, necessitem deixar de sentir vergonya i culpa
Totes les agressions sexuals són covardes. Però en el cas de les agressions en les quals intervé l’ús de substàncies, a més, s’anul·la totalment la capacitat del nostre sistema nerviós autònom de posar en marxa respostes de defensa. És a dir, se’ns nega la possibilitat de lluitar, de fugir, o de paralitzar-nos. Se’ns roba la capacitat de desplegar aquestes respostes defensives per tractar de maximitzar la nostra supervivència amb el mínim mal possible, davant una situació que el nostre cervell interpreta d’amenaça vital.
Què succeeix quan ens agredeixen en un estat d’inconsciència? En primer lloc, el record que deixa no és un record a l’ús, on es pot elaborar una narrativa relativament coherent del que ha succeït, és a dir, no sol haver-hi el que anomenem un record declaratiu, i, per tant, no comptem amb imatges visuals de l’ocorregut, o tenim llacunes sobre com van succeir les coses.
Podem tenir la sensació que alguna cosa em va passar, però no podem accedir a cap imatge sobre què va passar o com ha ocorregut. Quan això passa, ens pot semblar que és una sort, però això no és necessàriament així. En aquests casos, la petjada que deixa és principalment corporal, a través de memòries corporals i emocionals, que pertanyen a la nostra memòria implícita.
Què succeeix quan ens agredeixen en un estat d’inconsciència? En primer lloc, el record que deixa no és un record a l’ús, on es pot elaborar una narrativa relativament coherent del que ha succeït
Aquest és un tipus de memòria en la qual no sabem què sabem, però a través de la qual ens podem sorprendre a nosaltres mateixes reaccionant d’una manera “estranya” davant de certes situacions, pel fet que no ens permet identificar tan fàcilment els disparadors que activen les reaccions de por.
Això té unes conseqüències en el nostre procés de recuperació, ja que en molts casos, dificultarà la renegociació amb el nostre propi cos a l’hora d’afrontar totes les memòries corporals que poden anar activant-se durant aquest. I malgrat tot això, ens recuperem.
Ens recuperem quan podem integrar el trauma, quan sentim escolta, suport i respecte davant el que hem viscut, quan es posa la responsabilitat on toca, quan podem reprendre el nostre projecte de vida, quan dissenyem el nostre camí de justícia i reparació, quan ens trobem amb altres i ens organitzem per a canviar-ho tot.
Ens recuperem quan sentim escolta, suport i respecte davant el que hem viscut, quan es posa la responsabilitat on toca, quan dissenyem el nostre camí de justícia i reparació
I perquè tot això sigui possible hem d’aconseguir que aquestes condicions de possibilitat siguin accessibles per a totes. Cal deixar de demanar a les persones que han patit violències sexuals que encarnin un ideal de feminitat, que es comportin de determinada manera, que siguin, al cap i a la fi, unes bones víctimes, innocents, heroiques, fràgils, políticament correctes i que no incomodin massa.
Tenim totes les mateixes condicions per a poder fer-ho? Pot una dona racialitzada que treballa com a interna, que es troba en una situació administrativa irregular, donar la cara i exigir que la vergonya canviï de bàndol? Pot donar la cara una persona que ha sofert violències prèvies, que no han estat acompanyades, i a la qual l’impacte de la violència sexual ha creat una situació complexa i aclaparadora?
Necessitem prevenir les violències sexuals, reparar els danys individuals i col·lectius que generen, garantir la no repetició canviant les estructures on se sostenen. Tot això és un treball col·lectiu. Donar la cara, també.
Necessitem més aixafaguitarres del nostre costat, com aquesta persona que va comunicar que Dominique Pélicot estava gravant dones al supermercat
Necessitem més persones que assenyalin els culpables, sabent que en assenyalar-los “vamos a aguar la fiesta” al patriarcat, tal com ens proposa Sara Ahmed. Necessitem més aixafaguitarres del nostre costat, com aquesta persona que va comunicar que Dominique Pélicot estava gravant a dones al supermercat.
Necessitem periodistes compromesos amb què la vergonya canviï de bàndol, que destapin la veritat entorn de les violències sexuals sense estereotips, sensacionalisme ni morbositat.
Perquè, com tan bé ha explicat Nerea Barjola, la representació de la violència sexual en els mitjans, quan ressalta l’excepcionalitat, la morbositat i l’emocionalitat mancada de base crítica, també és violència sexual. Reforça l’statu quo sexista i no desmunta la seva estructura masclista, racista i capitalista perquè en beu directament, i legitima que la vergonya no canviï de bàndol.
I sabent que necessitem tot això, quin orgull veure com la senyora Gisèle Pélicot ha decidit no amagar-se. Que malgrat tot, ha fet un pas endavant, i amb aquest pas s’ha convertit en una referent per a totes. Perquè les persones tenim la capacitat de sobreposar-nos, d’afrontar i enfrontar les violències sexuals. Enfront de la barbàrie patriarcal que busca sotmetre’ns i destruir-nos, ens aixequem. Resistim. Cadascuna com pot. Una vegada i una altra, diem prou. Cadascuna a la seva manera. Hi ha qui posa la cara. El cos, el posem totes.
