“Si hi ha ganes, les drassanes són un bon lloc per aprendre”, ens diu una persona que ha treballat durant anys a Monfalcone, una ciutat que es troba a la regió més al nord-est d’Itàlia, entre Trieste i Udine. Molt petita fins a principis del segle XX, el naixement de les drassanes impulsat per la família Cosulich va convertir Monfalcone, llavors part de l’imperi austrohongarès, en un dels centres industrials més importants de la zona, amb masses que arribaven des de les regions dels voltants. Al voltant de les drassanes va néixer, per iniciativa de l’empresa, tot un barri nou, Panzano, amb cases per a les famílies obreres i serveis, com un camp per practicar esports.
Avui, el propietari d’aquest conglomerat industrial és Fincantieri, una societat pública estatal, amb seu central a Trieste, que construeix vaixells en diferents llocs de la península Itàlica i a altres llocs del món. Les drassanes de Monfalcone encara representen una possibilitat de treball per a persones de perfils molt diferents, com es pot copsar des de l’entrada a les instal·lacions: cap a les cinc del matí es veu gent procedent majoritàriament de Bangladesh o de l’Àfrica sudsahariana, que arriben en bicicletes, sovint massa petites per a elles. Moltes ja porten el casc blau que faran servir durant les hores de treball. Altres arriben amb busos, mentre grups de persones s’apropen a l’entrada fent servir petites furgonetes, molts cops amb matrícula de Romania. Entre els grups que es dirigeixen cap a l’entrada no és difícil sentir també persones que parlen amb accents del sud d’Itàlia. La sirena de les drassanes sona sempre tres cops entre les 7.40 h i les vuit en punt, però quan esclata el tercer brunzit quasi totes les operàries ja han començat la seva jornada laboral.
Sense persones migrades a Monfalcone no es podrien construi bonr els vaixells –sobretot creuers– que representen la principal activitat econòmica de la ciutat i una de les fonamentals de la regió. Així i tot, l’alcaldessa de la ciutat fins al mes de juliol, Anna Maria Cisint (de la Lliga), ha alimentat una campanya contra un suposat perill d’islamització de la vila, aferrant-se al fet que aproximadament una tercera part de la població de la ciutat és originària de fora d’Itàlia, i bona part d’aquesta prové d’entorns majoritàriament musulmans. En els últims anys, a tota la península s’ha parlat molt de Monfalcone per les reaccions a les iniciatives de la seva alcaldessa. Cisint, per exemple, ha intentat impedir, amb les eines legals que tenia a la seva disposició, que la comunitat musulmana pogués transformar un antic supermercat en una mesquita i, d’una forma més genèrica, que disposi d’espais on practicar activitats de culte. Després d’aquests intents limitadors, la comunitat, formada per persones d’orígens molt diversos, va convocar, el mes de desembre, una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a la ciutat, en la qual van participar milers de persones, moltes onejant banderes d’Itàlia i de la Unió Europea.
Un lloc per resar
El 10 d’abril, la comunitat musulmana de Monfalcone va celebrar l’Id al-Fitr, la fi del dejuni del Ramadà. Va tenir lloc una oració col·lectiva a l’antic pàrquing del supermercat. Poc abans, el Tribunal administratiu de la Regió Autònoma Friül-Venècia Júlia havia confirmat que, per garantir un dret fonamental, aquesta activitat religiosa podia celebrar-se. Aquell dia hi havia periodistes que observaven centenars de persones, sobretot homes, amb vestits de festa, resant, mentre un dispositiu policial vigilava a l’altra banda del carrer. La gestió de les persones que arribaven o deixaven el lloc corresponia al Centre Islàmic de Monfalcone: dos homes es van encarregar d’evitar fins i tot que ningú no travessés el carrer per llocs que no fossin els passos de vianants. Un home amb un micròfon dirigia el ritual amb l’edifici buit darrere seu. A dins s’hi podia veure material de construcció inutilitzat des que l’obra va quedar paralitzada. Es van fer almenys dos torns de pregària i una part de la cerimònia en italià: “Itàlia és el nostre país. Hem de respectar les regles, com diu també el profeta. Aprenem l’idioma, paguem el lloguer, els impostos, respectem les regles del carrer. Hem de mostrar que formem part d’aquesta ciutat. Al mateix temps, ningú no pot negar els nostres drets” va concloure l’orador. Poc després, entre unes gotes de pluja, va acabar l’acte.
Anna Maria Cisint, alcaldessa de la ciutat fins al juliol, ha intentat aturar la construcció d’una mesquita que compta amb l’aval del tribunal administratiu de la regió
El mateix dia vam parlar amb Arturo Bertoli, president de l’Associació Monfalcone Interetnica, que des de fa anys es dedica a ensenyar italià a les persones migrades. Vam quedar a la plaça de l’ajuntament, on no queda cap banc per seure o jocs per a la mainada: el govern municipal els va retirar tots perquè s’havien convertit en un “lloc de trobada”, sobretot per les persones d’origen bengalí. A canvi, es van habilitar parterres amb gespa i flors. “Al final del segle XX, molts obrers que treballaven en les drassanes es van jubilar gràcies a una llei per a les persones que havien estat exposades a l’asbest [un material la pols del qual tenia efectes cancerígens], que llavors es feia servir per construir els vaixells. De cop i volta, va ser necessari trobar nova mà d’obra. I com que llavors els fills dels vells treballadors no volien entrar en les drassanes, calien persones foranes”, diu Bertoli. De fet, abans de l’arribada massiva de gent procedent de Bangladesh, n’havia vingut del sud d’Itàlia i també de l’antiga Iugoslàvia o de Romania.
“En aquests anys, el govern municipal no ha fet res per ensenyar la llengua italiana a aquestes persones. Només se’ls ofereixen cursos per part d’iniciatives de voluntariat. El seu objectiu és separar dos mons, que persones ‘italianes’ es trobin sempre en una posició millor que les altres. Aquesta mena de política s’ha potenciat en l’últim període perquè Cisint ha volgut entrar en la llista de la Lliga per les eleccions europees”, afegeix Bertoli. En aquests comicis, que a Itàlia es van celebrar el 7 i 8 de juny, tot i que la Lliga va perdre molts vots amb relació a les convocatòries anteriors, qui era alcaldessa de Monfalcone es va garantir un escó al Parlament Europeu. El nou càrrec era incompatible amb l’alcaldia i per aquest motiu va dimitir el 19 de juliol. Però continua present al consistori, ara presidit pel seu amic Antonio Garritani, de la Lliga. Durant el seu mandat, Cisint ha posat la lluita contra el que anomena “islamització integrista” entre els punts principals del seu programa, amb un cert èxit en una part de l’electorat. “Molta gent no jove té nostàlgia de la ciutat com era fa temps, ha viscut amb dificultats tots els canvis dels últims anys i pot ser que votar-la hagi estat una forma de reacció”, opina Bertoli.
Així i tot, la població d’origen estranger es veu per tot arreu a Monfalcone, des de les escoles a les petites botigues de barri. “Sense ells aquesta ciutat seria un cadàver”, conclou Bertoli.
Subcontractacions i precarietat
En els últims anys, les condicions de treball han canviat dins i fora de les drassanes. Fincantieri ja no contracta directament al personal i gestiona bàsicament la part comercial i de màrqueting, mentre altres societats reben les concessions i contracten les treballadores. “Dins de les drassanes hi ha més de 200 empreses actives. Quan el vaixell està a punt de ser armat hi poden arribar a treballar fins a 7.000 persones alhora”, explica Alessandro Perrone, membre del sindicat Unió Sindical de Base (USB). “Les empreses s’esmercen molt a l’hora de presentar les millors ofertes per obtenir les concessions. Per això acaben reduint el cost del treball i fan servir eines per no pagar tot el que figura al contracte”, afirma Perrone. Al mateix temps, moltes persones que arriben aquí no es poden permetre deixar la feina, perquè un contracte laboral garanteix mantenir el permís de residència a Itàlia. “La necessitat fa que per a aquesta gent sigui molt difícil reivindicar els seus drets i unes millors condicions laborals”, destaca el sindicalista. A més, qui arriba a Itàlia després d’un llarg trajecte migratori sovint té deutes que desitja liquidar com més aviat millor, i això porta a acceptar també feines amb un sou baix, però sou, al cap i a la fi.
Fincantieri produeix també vaixells militars, sobretot per a la marina de guerra de l’Estat italià. Així i tot, la construcció de creuers té rellevància per la companyia, com es pot comprovar llegint el seu pla estratègic per al període 2023-2027. Implica que el sector, malgrat el gran impacte sobre el medi ambient, està tornant a créixer després de la pandèmia i que moltes companyies de creuers necessiten naus noves que compleixin la normativa de límits d’emissions contaminants. A Monfalcone, on ara no hi ha producció militar, el fet que Fincantieri plantegi continuar produint aquest tipus de vaixells turístics és crucial per garantir la feina a millers de persones. “Aquí es van començar a construir creuers als anys noranta –apunta Perrone–. Avui són cada cop més grans, però bona part de l’estructura arriba aquí ja muntada”, afegeix. “Per acabar un vaixell es necessita normalment un any –confirma una persona que ha treballat durant molts anys a les drassanes–. Hi ha molta pressió per tal d’acabar respectant les dates pactades”, afegeix.
Si les previsions de Fincantieri són exactes, Monfalcone continuarà necessitant mans per treballar. Ja ara mateix, la relació entre la presència de les drassanes, les comunitats que provenen de l’estranger i les polítiques i discursos d’una dreta identitària i que no té por d’ensenyar la seva cara més xenòfoba, han fet de la ciutat del Friül un lloc clau per observar la deriva en què cau una part cada cop més gran d’Europa.
